28 de març 2007

Un GPS sapastre i egoïsta, però GPS al cap i a la fi

El que pot provocar una salsa romescu! Tot va començar amb quelcom que semblava un brindis al sol amb propòsits electoralistes i ves per on, la copa ha deixat de ser copa per convertir-se en galleda, i els republicans si han posat amb les quatre potes a dins. Ho celebro.
En Puji, al post Guant Llençat, ho tenia clar des del principi: la d'ERC era una proposta enverinada, amb ganes d'augmentar 'quota de mercat' i passar-li la ma per la cara a CiU, però absolutament coherent amb el que representen els republicans. Havent decidit presentar aquesta resolució, ERC demostra que no van de farol, més que res pq implica quedar MOLT malament amb els socis del TRIpa. O sigui que s'estan jugant el tocar cuixa i això són paraules majors en la política professional actual.
A l'altre bàndol hi ha CiU, que sí, que són nacionalistes però que mai s'han sentit còmodes amb la idea d'apretar-se els 'matxos' i treballar per la independència. Això no és dolent sempre i quan es deixi clar, cosa que no fan des que l'Arturí-turí porta la nau i en Duran fa el paper de 'Pepito Grillo'. ERC, en canvi, ja s'ha carregat un govern per les seves ànsies sobiranistes i ahir li va fer ennuegar el té de les cinc al President de la Generalitat i rei de la "Catalunya real" (paraula de PepeMont) de Can Zam, l'amic Tontilla (mola molt el nom, Papi).
Avui al ple sobre l'Estatut al Parlament portaran una resolució que assenyala el camí de la independència com l'únic possible si és que el Tribunal Constitucional decideix que les aspiracions legítimes dels catalans (de tots, que per això es fan eleccions i els partits assumeixen responsabilitats en funció dels seus resultats) només són motiu de cachondeo. Només un 'però', i és que a la resolució l'acompanya la 'chineta' sobre la negociació 'chapussera' que l'Arturí-turí va tancar amb en Zapatitos. Això sí és electoralista, perquè per caminar cap a la sobirania necessites (entre moltes altres coses) una majoria parlamentària que ara mateix només podria encapçalar CiU, i aquesta crítica, tot i ser certa, s'hauria d'haver estalviat. Més que res perquè dificulta el suport dels nacionalistes quan el que interessa és que s'hi afegeixin sense contemplacions.
Lo d'avui, tot i que en el fons sospito que quedarà en res ja que només és una declaració d'intencions, pot tenir conseqüències de les xungues (per l'espectacularitat) en el futur. En primer lloc, si la proposta obtingués el suport de CiU i ERC, on queda l'estabilitat del TRIpa... aquest govern podria seguir com si res no hagués passat? Jo veig una crisi de confiança de les de 'aupa', toca tornar al 'Dragon-Khan' i tots sabem de què és sinònim això... Seguint en aquesta línia, que passaria a CiU? la resolució d'ERC ha aconseguit posar morcillon a l'Arturí i al sector més nacionalista de la federació, i això pot enviar -novament- en Pepito-Duran al quarto de la neteja. I això no és poca cosa, tenint en compte que l'etern WannabeMinistro lidera un partit, UDC, que representa la meitat de CiU i que aquests, en termes de sobirania, van nèixer amb el fre de mà posat. Crisi al matrimoni?. Tampoc oblidem que els amants de l'Statu-Quo mai han despenjat el póster amb les dues pin-ups de la socio-vergència... Buf, és que són tantes coses!
Amb tot, aquesta pòlèmica (que insisteixo, també podria quedar en res, que l'oasi és l'oasi) torna a posar de manifest que l'independentisme no està tan adormit com semblava. Que queden moltes coses a fer però que mai s'ha d'enterrar com a opció legítima, per molt que el context polític obligui a deixar de banda en determinats moments. Pel que fa al moment... tampoc hi estic d'acord (porto ja dos 'peròs' tot i la il·lu que em fa tot plegat) en què s'hagi tret ara, perquè porta inevitablement a pensar malament i veure que el que es vol és disfressar unes municipals de primàries, cosa errònia perquè no han de ser això.
Tot i això, ERC s'autoproclama així (amb tota la raó) com el partit d'aquells que volem la independència. Perquè no els fa res complicar-se la vida, perquè mai acaben d'estar còmodes en el govern d'una comunitat autònoma... i perquè no converteixen en eterns els seus líders, com ho demostra el fet que, per molt que en Carod (principi d'aburgesament) intentés apagar l'incendi ahir a corre-cuita, no té prou poder al sí del partit com per convertir la seva paraula en paraula de déu. Matussers, egoïstes... però tenint molt clar cap a on volem anar. I una cosa, sabeu què? començava a estar fart de tanta nyonyeria i tant de 'sosaïnisme' en la política catalana, que portàvem ja zampant-nos unes quantes cosetes (3a hora de castellà=digestió difícil) que déu n'hi do i aquí ningú feia ni deia res!

25 de març 2007

Pensa-t'ho una altra vegada, Lluís...


Referent. Qualsevol societat, qualsevol cultura, és addicta als noms propis. Personatges que ajuden a modelar-la, a predicar-la, a compartir-la, a fer-la bategar. Veure'ls, assistir a algun tipus de demostració del seu talent és sentir-te immediatament orgullós de ser d'on ets, rebre un estímul que fa estrémer... I així va ser ahir. Un escenari sense afegitons, sobri. Els músics que l'acompanyaven i ell, acceptant amb naturalitat ser el centre d'atenció però sense 'poses' estudiades. Als genis no els fa falta dir que ho són. Brillen per defecte.
I de sobte, me n'adono que musicalment m'he passat 28 anys distret. Vivint en paral·lel a una estrella que sí, que valores com a tal, de la que coneixes els dos o tres himnes que fa temps va deixar com a primer llegat i que tothom sabria recitar; una estrella a la que respectes, i de la que n'aprecies la llum però a la que mai en el fons li havia donat l'oportunitat de què em transmetés calor, que m'emocionés. Fins ahir. Fins el dia en què s'apagava.
Van ser tres hores de recital, l'últim. El vaig poder gaudir per la tele, acompanyat pels meus. Una trobada lògicament agradable però en el fons un punt trista. Van ser 180 minuts demostrant perquè no és una bona notícia que es retiri. Ho creia així del Llach pensador, però és que ahir a més vaig poder conèixer una mica més al músic. Mecano li cantava a Dalí allò de "que andamos justos de genios...", i l'estampa final d'ahir , veient-lo abandonar una sala plena a vessar que acomiadava l'ídol emocionada, per important, per lluitador, per íntegre i per coherent, mentres els quatre panxacontentes que porten les regnes del país l'abraçaven intentant contagiar-se d'una espurna de la seva llum, d'un xic de la seva força, només em fa pensar que avui estem una miqueta més orfes. Que l'arc tensat que exigeix la supervivència d'allò que som, es va quedar ahir sense un dels braços que més ajudaven a mantenir ben estirada la corda.
Va, Lluís, segur que ja no en tens més ganes...?

22 de març 2007

Mireu, mireu a la dreta ------->


Heyyyyyyyyyyyyyyyyyyy!

19 de març 2007

La solitud del Neanderthal (una estrategia per no enervar-me...)

Permeteu-me un parell d'excuses de mal pagador per justificar l'enèssim cuelgue injustificable en l'actualització del blog...
La primera és una miqueta per tot, un se sent decaigut de tant en tant i fallen les 'ganes'. Bé, es tracta d'una situació en la que, en més o menys mesura, tots ens hi hem trobat algun cop però en la que només hi cauen de quatre potes els esperits moooolt mandrosos com el meu (el primer pas és reconèixer-ho).
La segona, i això ja comença a connectar amb el tema del que us vull parlar, és l'afartament sumat a l'absència de temes. Sí, sí, sé que 'haberlos hailos' però l'actualitat política d'una persona que ja no arriba a temps de veure el TN de TV3 i s'ha d'acabar zampant el d'A3 (a l'enemic se l'ha de conèixer...) passa a ser territori per on només hi campen els mateixos 'garrulos' de sempre. Jo no vull estar permanentment espantat-preocupat-indignat-emprenyat... pel que pugui dir aquesta gentussa. És més, la meva opinió està formada, com la vostra, així que, per què hauria d'estar permanentment preocupat de criticar a aquesta penya? quan està clar que això no porta enlloc, ni tan sols a un nou punt de vista innovador i interessant. Aquesta gent es 'marca' sola i jo no vull fer-lis el joc, encara que sigui per parlar malament d'ells (en la seva 'virtud' porten la seva penitència; sempre m'ha semblat una frase força 'jeddai', aquesta).
Aquest matí m'he esmorzat 'així per sobre' amb els darrers resultats d'una enquesta que parla que en, intenció de vot, el PSOE ja només avantatja en dos punts el PP, 'el mínim en un any i mig', resa el titular d'El Periòdico. I què? ja està prou bé...-penso jo-. En certa manera, i per sort, això no deixa de voler dir que, en cas de mantenir-se aquestes dades fins el dia de les generals, el més probable és que en Zapatitos renovi càrrec. I jo no és que sigui socialista, sinó que estic en la línia del 'virgensita virgensita que me quede como estoy'. Vamos, que sense el PSOE, a Madrid ara per ara només hi ha marge per viatjar a 'Guatepeor'.
Des que van perdre les generals, el PP va interioritzar un discurs que només ha fet que accentuar el gen 'autista' que caracteritza la dreta que campa per la 'piel de toro'. Bé, a Espanya de dreta només hi ha una a 'l'equip titular', el PP. A Catalunya aquest paper l'ha jugat CiU, que a les darreres autonòmiques va intentar quelcom similar (pperos, ja no us estem! i els altres són una colla de menosmola) i no li ha sortit bé (ara volen corregir seguint 'a lo bèstia' els moviments del pèndul i a les municipals de Barcelona, p.ex., ja han comentat que no els hi faria res pactar amb ICV. U-a-u).
Amb tot, que em disperso i estàvem parlant de generals... no crec que CiU li doni un govern al PP (dono per fet que, ara per ara, seria extrany entrar en un escenari electoral en el que un partit aspirés a guanyar amb majoria absoluta unes generals). És cert, aquí em poden els colors i dic sense problemes que sí, aquests convergents són una colla de 'chaqueterus' i li posen preu a tot, però no són uns irresponsables. El PP viu en un estat d'enrocament permanent. Només compta com a bo per a ells -para Esssssspppppaña!- allò que surt d'ells mateixos (i fins i tot depenent de quin 'cervell' hagi estat l'autor, pq qualsevol frase de RuizGa i de Darth Vader és susceptible de passar pel sedàs del 'decoro' que exigeix la ideologia establerta pel que seu a la dreta del pare...). Així és difícil trobar suports, més encara, així és difícil guanyar més vots (en majúscules). Podràs fidelitzar encara més els que ja eren teus, sí (i és cert, no estem parlant d'un mercat menyspreable), però LA GENT viu a les zones més temperades de la mesura, aquell lloc que cada dia et queda més lluny i és el que et permet créixer. Pots anar fardant sempre amb els teus 'dos millones' de gent a la que li molen els teus entrepans, els teus viatges en bus i el teu discurs, però seràs capaç d'enredar-ne gaires més? I a l'hora de buscar un soci... aconseguiràs que algú es fiï de tu, quan portes milions de votacions en les quals t'has quedat sol? Resumint, que com deia el profeta 'Marley': "Everything's gonna be alright". .

PD1: en èpoques de cuelgue com aquesta última sempre m'apareix el dubte de: "per què seguir mantenint aquest blog?". Per sort, després d'aquesta impertinent pregunta, m'apareix una resposta clara en forma d'estadística de visita (algú s'hi passa!), de comentari en algun post o de 'colleja' d'algú de vosaltres en plan "actualitza ja!". I sí, no deixa de sorprendre'm molt gratament el fet que, pel motiu que sigui, tanta lletra junta no es perd en un univers d'indiferència internàutica. M'encanta aquesta sensació i ets tu qui me la transmet. Gràcies.
PD2: la meva absoluta incapacitat tècnica (la foto que obre el post no és un autoretrat) m'ha impedit fins ara sumar-me físicament a la Comunitat del Cop de Mall... acabaré descobrint com es fa i ho posaré en un lloc ben visible, sempre que algú de vosaltres no hi tingui res en contra....