03 de juny 2015

El Bagul

La d’anys que feia que ni se’l mirava. De fet, allò que dia rere dia va estar protegint amb el zel dels bons amagatalls els jocs, les rialles i els colors de tota una infància, havia esdevingut en poc més que un suport per a una televisió vella i atrotinada que amb prou feines s’encenia un parell de cops l’any, per obra i gràcia del seu amo.

Noble i fidel, com ho són totes les coses que es neguen a fer la passa que porta de l’amor a l’odi encara que les empenyi una lícita venjança, va acatar amb resignació aquella decisió injusta que el menystenia. Perquè menyspreu va ser pensar que no calen ninos, tiradors ni baletes per a enfrontar-te als temps que enlloc d’enrosir-te les galtes te les esgarrapen.

Anys de grisos i pols que malgrat tot mai va deixar de desafiar amb el seu vermell intens, com totes les il•lusions i alegries que sempre va conservar intactes. A través d’alguna ferida d’aquelles que es fan els qui els agrada jugar amb cadells, mai va deixar d’observar-lo. Arraconat, sí... però sempre a prop seu: l’havia vist jugar, l’havia vist riure i plorar, perdre, guanyar... i també deixar-se envellir. Tant segura era la seva consistència suportant el pes d’aquell electrodomèstic obsolet com la confiança en què un dia, ell, el tornaria a recordar i el rescataria d’aquell confinament.

I aquell dia, quan per fi el va tornar a obrir encuriosit, va estirar els segons esquitxant-los d’un polsim de brillantina, i amb un rasclet va poder falcar la tapa. A ell també el va fer aturar. El va atrapar en un núvol que feia olor a aquells berenars de mitja tarda i que sonava a aquelles cintes que gravava amb son cosí al magatzem de son tiet. I per fi va fer-lo estremir. I tant de pressa com pedalava aquell nen pels carrers del poble van començar a desfilar records, i colors... dibuixos, i aquelles guerres de clics. I la tira d’imatges seguia desfilant a una velocitat infinita, impossible de seguir si no eren propis, els batecs de vida que en cada una d’elles hi havia capturats. Va veure la platja i aquells interminables partits de futbol; i un escarrancit tros sec de costo el van tornar a aquelles Santes, i a tantes d’altres; i a tota aquella colla de gent que sempre havia pogut veure nítidament quan tancava els ulls.

A aquella pel•lícula feta amb retalls de records no se li notaven, els talls. “Una edició perfecta”, va pensar per a ell en un incís que li va dibuixar un somriure, com els que hi havia quan amb son pare jugaven a comentar les notícies tirant d’ironia i sarcasme. Les joguines i els colors van portar els records i entre ells també les rialles, cada cop menys passades, fins a plantar-se en el seu present. Allà, assegut sobre les seves cames i amb les mans recolzades en aquell bagul.

Va ser llavors quan va tornar a fer-se inert. Missió complerta. Seguiria custodiant joguines, pilotes i cartes, objectes que sempre va caler amagar i dibuixos engolits en la negror de la seva panxa. Ja era això. Els colors, els somnis, les il•lusions i les rialles que un dia van ser intencionadament arraconades, els pecats, les dolenteries, el gust que tenen totes i cada una de les coses que a ell li feien tenir ganes d’obrir els ulls cada matí ja tornaven a estar allà, on no haurien d’haver marxat mai. Igual que el bagul, que ara ocuparia un espai molt més destacat dins la casa.

1 Comments:

Anonymous Edu said...

Plas, plas ...

8:33 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home