Uns segons, les seves dècimes

El so impertinent del telèfon assenyalava que el moment havia arribat, malgrat haver-lo enxampat amb els pixats al ventre. Res preparat, res a punt... només la infundada seguretat de què res del que havia planejat serviria, només pel fet de què no podria donar la primera passa tal com l’havia pensada.

El volum del timbre de l’aparell anava creixent, advertint-lo de què la paciència de la persona que esperava a l’altra banda s’exhauria. I és que els segons poden semblar dècimes o, com aquells instants, dies sencers; però només duren el que duren.

Una ullada angoixada més al mòbil cridaner, abans de llançar-se al precipici. “I si no va bé?”. Què collons, si havia estat tota la vida, esperant aquella trucada! Va aixecar la vista, davant hi tenia el mar. Va respirar profundament i... en despenjar, va sentir el mateix que quan s’hi capbussava per refer-se d’una forta calorada.