Uns segons, les seves dècimes
El so impertinent del telèfon assenyalava que el moment
havia arribat, malgrat haver-lo enxampat amb els pixats al ventre. Res preparat,
res a punt... només la infundada seguretat de què res del que havia planejat
serviria, només pel fet de què no podria donar la primera passa tal com l’havia
pensada.
El volum del timbre de l’aparell anava creixent,
advertint-lo de què la paciència de la persona que esperava a l’altra banda
s’exhauria. I és que els segons poden semblar dècimes o, com aquells instants,
dies sencers; però només duren el que duren.
Una ullada
angoixada més al mòbil cridaner, abans de llançar-se al precipici. “I si no va
bé?”. Què collons, si havia estat tota la vida, esperant aquella trucada! Va aixecar
la vista, davant hi tenia el mar. Va respirar profundament i... en despenjar, va
sentir el mateix que quan s’hi capbussava per refer-se d’una forta calorada.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home