16 d’abril 2007

Estar viu


Sentir-ho així, després d'una temporada llarga de viure d'inèrcies, és com despertar de nou. Tornar a obrir els ulls i veure, que, com diu Sisa, "qualsevol nit pot sortir el sol". I avui el sol brilla de forma amable, sense encegar ni acalorar. Llueix i veus les coses d'un color més viu, sabent que potser demà torna a estar núvol i que farà vent i fred, però que això també serà passatger. Sentir-se viu no soluciona gaires coses, però ajuda a relativitzar preguntes que en el fons no porten enlloc i que tampoc serveix per res plantejar-se. Les coses sempre són com són, mai com haurien de ser. I, com passa amb el barret d'un mag, d'aquest plantejament en poden sortir mil oportunitats. No té perquè ser l'anunci d'una eterna cadena de mals presagis.
Bon dia, vida!

06 d’abril 2007

By the way...

Últimament he anat una miqueta liat, i la veritat és que he tingut poc contacte amb els mitjans de comunicació... vamos, que m'han faltat temes. Tot i això, les 25 preguntes de l'amic Pepis m'han donat l'excusa perfecta. Recullo l'assistència que aquest gran 'conversador' i millor amic va deixar a Ca l'Edu i actualitzo, que la cosa començava a estar un altre cop aturada. Pepis, va por ti.

En les teves 25 preguntes n'hi havia moltes de raonables, algunes tendencioses, totes ja contestades, que donaven voltes a una situació, ara per ara, irreal. La independència no serà demà ni la setmana que ve, i la (in)competència de determinats polítics tampoc ha d’enfosquir o posar més dubtes a la viabilitat o la conveniència d'un projecte com aquest (si no, aquesta idea, pèl inocentona si ho vols, no hauria sobreviscut a determinats caradures, i jo la veig tan pichi).
Tampoc pot ser una justificació per no avançar-hi el simple fet de la dificultat que suposa ‘muntar’ un nou estat (“qué democracia tendremos”, “que tradición legal escojemos”). Jo ara sóc solter i sense compromís i em pot semblar d’una dificultat extrema tenir pis propi (bueno, ahí me han dao), parella i churumbel, però no per això s’ha de descartar la idea, no?

En tot cas, el fet que la nostra societat no pugui tenir el dret de dir "ni sí, ni no, ni ase, ni bèstia" sobre quin futur desitja no és una cosa bona (dolenta no ho sé, però bona segur que no). Poder convocar un referèndum d'autodeterminació no té perquè voler dir que es convoqui immediatament per aquesta tarda a l’hora del cafè. Això sí, dóna una confiança immensa en què el sistema on ets respecta i protegeix la voluntat de decisió d'una determinada societat (cosa que no està de més saber). S'ha fet a altres llocs, S'HA PERDUT, i tant amics. El Quebec no ha estat la nova Atlàntida. Segueix allà, con sus cosas, sabent que els seus ciutadans no volen ser una cosa diferent al Canadà. I va molt bé saber-ho (de forma legal, que ja no tenim edat per llançar-nos enlloc sense xarxa).

Assolit el dret a poder-nos preguntar un dia què volem ser de grans, ja et pots dedicar a altres coses, com per exemple, buscar un quòrum suficient. I suficient per mi no és un 51% (tot i que seria igual d’injust quedar-se quiet per culpa d’un 49% que no es vol moure).

En aquest sentit, l’etiqueta de Catalunya real és despectiva, sens dubte, però no és veritat que els que pensem en la independència titllem així a tots els que no la volen, ans al contrari. Jo vull que el meu país sigui país, i si començo d’entrada a descartar la meitat de la societat que el forma no tinc un país, sinó una secta, i Wako (Texas) queda molt lluny. Per cert, sí, és despectiu, però detecto un rollo “black power” en alguns destinataris d’aquest qualificatiu. El nostre president, sense anar més lluny, se’n plenava la boca a Can Zam amb aquesta definició (clar que venia d’una xiulada a Verges). Això sí, la Catalunya real és Catalunya encara que no ho vulguin alguns “altres catalans” (que de tot hi ha a la vila del Senyor). I no hi ha excuses. Comprensió hi pot haver, però no excuses. És justificable que una persona s’hagi passat 10 anys (dic 10, però jo em començo a indignar amb uns 3) aquí i no tingui ni papa del nostre idioma? –per exemple-. Molt bé, parlem de supervivència, però aquí ningú viu deixat de la mà de déu en el ‘monte’. Societat, la terra on plantes la teva llavor perquè creixin arrels. Tan cert és el que dius sobre els habitants de Sant Cosme (Pepis, no te vayas tan lejos que para hablar de este concepto de 'Catalunya real', con ir a Premià és suficiente) com el cas de l’habitant... de Sant Cosme (?) que parla malament de la nova immigració amb l’argument de “ejque no se integrang”. I parlant d’integració... és tan nociu un sistema que es mou en uns paràmetres que queden lluny dels que segueixen alguns ciutadans (més sobirania – més centralitat) com que hi hagi molts ciutadans que no vulguin saber absolutament res del sistema amb el que es regeix la societat on viuen. Si algú es vol esborrar, per mi que ho faci, però que no em tiri en cara que no penso en ell.

La independència és un projecte de futur. I com tot, perquè triomfi s’ha de treballar bé, no a còpia d’espasmes. Amb això estarem d’acord, suposo. De fet, la teva definició d’independència com a eslògan comercial -i prou- es pot aplicar també als partits que vénen “espanyolitat”, no? Ah, i és que hi ha molts arguments a banda dels sentimentals i els culturals per justificar la necessitat d’un projecte així. Deixant de banda la validesa de la gent sobre la que recaigui aquesta responsabilitat, com més coses poguem decidir nosaltres mateixos sobre temes que ens afecten a nosaltres mateixos millor, no creus? Saps on han hagut d’anar els de l’Ajuntament de Premià a demanar que els hi facin un baixador de tren més al poble? Sí, a 600 Km. Decidir aquí les coses nostres no garanteix res pel que fa a qualitat i eficàcia, però vulguis que no, temps te n’estalvies fijo.

I anem als partits, i acabo. Sí, la ideologia d’aquests és, per mi, bàsica. A partir d’aquí, valorar-la és una cosa que depèn de cada elector i les seves prioritats. No votaré mai a un partit que no tingui una ideologia molt propera a la meva per molt eficient que sigui la seva gestió, igual que no en votaré mai cap que em vengui el projecte que jo vull però sigui un grup de pocasoltes units sota unes sigles. Suposo que penses diferent, però jo encara no he tingut mai la sensació d’haver votat a un partit de pocasoltes.

I... ábrete ya un blog y para de ‘okupar’ el de otros. ;-P