25 de març 2007

Pensa-t'ho una altra vegada, Lluís...


Referent. Qualsevol societat, qualsevol cultura, és addicta als noms propis. Personatges que ajuden a modelar-la, a predicar-la, a compartir-la, a fer-la bategar. Veure'ls, assistir a algun tipus de demostració del seu talent és sentir-te immediatament orgullós de ser d'on ets, rebre un estímul que fa estrémer... I així va ser ahir. Un escenari sense afegitons, sobri. Els músics que l'acompanyaven i ell, acceptant amb naturalitat ser el centre d'atenció però sense 'poses' estudiades. Als genis no els fa falta dir que ho són. Brillen per defecte.
I de sobte, me n'adono que musicalment m'he passat 28 anys distret. Vivint en paral·lel a una estrella que sí, que valores com a tal, de la que coneixes els dos o tres himnes que fa temps va deixar com a primer llegat i que tothom sabria recitar; una estrella a la que respectes, i de la que n'aprecies la llum però a la que mai en el fons li havia donat l'oportunitat de què em transmetés calor, que m'emocionés. Fins ahir. Fins el dia en què s'apagava.
Van ser tres hores de recital, l'últim. El vaig poder gaudir per la tele, acompanyat pels meus. Una trobada lògicament agradable però en el fons un punt trista. Van ser 180 minuts demostrant perquè no és una bona notícia que es retiri. Ho creia així del Llach pensador, però és que ahir a més vaig poder conèixer una mica més al músic. Mecano li cantava a Dalí allò de "que andamos justos de genios...", i l'estampa final d'ahir , veient-lo abandonar una sala plena a vessar que acomiadava l'ídol emocionada, per important, per lluitador, per íntegre i per coherent, mentres els quatre panxacontentes que porten les regnes del país l'abraçaven intentant contagiar-se d'una espurna de la seva llum, d'un xic de la seva força, només em fa pensar que avui estem una miqueta més orfes. Que l'arc tensat que exigeix la supervivència d'allò que som, es va quedar ahir sense un dels braços que més ajudaven a mantenir ben estirada la corda.
Va, Lluís, segur que ja no en tens més ganes...?

5 Comments:

Blogger Puji said...

La música de Llach, excepte els dos o tres himnes que dius, em carrega sobremanera. No obstant, aprecio molt la seva vessant d'opinador sense embuts. Espero que no es retiri d'aquesta faceta, perquè la necessitem, i molt.

9:24 a. m.  
Blogger Edu said...

Llach no és un músic, Llach és un referent cultural, social i polític de primer ordre en el nostre país, qui no recorda l'Estaca un himne, fins i tot, per un sindicat tant llunyà com el Solidaritat polonès (país germà), qui no recorda la seva querella contra en Felipe González pel tema de l' OTAN, aquest referent ha deixat de fer música, espero de tot cor però que no deixi de fer el que millor sap opinar i lluitar pel que creu.

11:41 a. m.  
Blogger Candela said...

d'acord amb l'edu, és molt més que un músic. Jo no coneixo més que les quatre o cinc cançons més famoses.

3:33 p. m.  
Blogger Dani R. said...

M'ha passat una cosa semblant a tu. El concert del dissabte va fer molt pel Llac músic, sobre tot pels que als 70 encara no 'teniem consciència'

4:24 p. m.  
Blogger Gerard Agudo said...

Doncs estic amb la vostra opinió, segurament no escoltaria totes les cançons d'en Llach però si que em vaig quedar davant la tele escoltant els HIMNES que diu l'Edu i pensant que en moments d'incertesa de la nostra cultura i pais va omplir un Camp Nou amb més de 100.000 persones que no només escoltaven sinó que reivindicaven una cosa en cada una de les cançons.

5:32 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home