01 de desembre 2009

Tigres –TIGRES!-, Leones –LEONES!- (reaccionant sobre l’editorial)


Així, com separava el mític Torrebruno al seu públic infantil ‘porqué todos quieren ser los campeones’, es troba dividida darrerament l’opinió de molts internautes al voltant del concepte de ‘dignitat catalana’, com queda reflectit en xarxes socials com el Facebook. Uns donant suport a l’editorial conjunta dels diaris en favor de l’Estatut i els altres fent el mateix però en favor de la independència. El problema, tal com ho veig, apareix en el moment en què alguns independentistes es prenen la llibertat de ‘renyar’ els integrants del primer grup.

Jo, raret, formo part dels dos. Motius? Sobretot l’ordre en què es van succeir els fets. M’explico: l’editorial conjunt surt publicat i fa tronar la caverna –que no necessita grans esdeveniments per posar-se a escopir gripaus contra Catalunya-, tot seguit apareix un grup al facebook de suport, i m’hi adhereixo perquè per molt que no m’acabés fent el pes, vaig votar a favor de l’Estatut.

Però a mi en el fons me la pela, perquè el que jo vull és una constitució per a Catalunya! Això fa que en el fons desitgi que el Tribunal Churro-Mediamanga-Mangotero deixi l’Estatut amb menys contingut que un flyer de 2x1 a l’’Uno de Tantos’ que faci palès que Espanya ens pren pel pito del sereno i provoqui un augment exponencial de nous independentistes (per molt que la ira lleve al odio y el odio al lado oscuro). És per això que quan, posteriorment, es crea un grup que no vol l’Estatut sinó la independència, m’hi adhereixo també sense donar-me de baixa del primer.

Però després... amb la coexistència dels dos grups em sorprenc llegint un ‘allau’ (tinc arrels andaluses, permeteu-me la ‘essaherasiong’) de missatges en plan “segur que dones suport a l’editorial i no a la independència? Al•lééééééé”. Doncs què voleu que us digui? No, no és ben bé que hi doni suport, però si he comès algun pecat ja sé on haig d’anar a confessar-me i tu no portes cap hàbit com per amonestar consciències!

És que crec que amb això dels referèndums, de l’Estatut, i tot plegat n’hi ha que estan perdent el tempo del partit i la perspectiva estratègica, i em sap greu posar-me en la línia que en Duran (l’etern Pepito Grillo de CiU) expressava ahir a l’Àgora. Ni demà, ni el mes que ve, ni l’altre, ni al 2011, ni al 12, serem un país independent, i qui tingui pipí haurà d’aguantar-se encara una bona estona perquè tal com ho veig queda bastant per acabar el viatge.

Podem dir que l’hem començat? Sí, no en tinc cap dubte, i la primera parada ha de ser la de fer-nos amb el dret a decidir. En aquest sentit la iniciativa dels referèndums ha suposat un impuls bestial i li ha fet veure a molts catalans que no són ni tenen perquè ser de la corda sobiranista que això de què Catalunya no es pugui preguntar si vol ser dit o ungla no té lògica per enlloc. Una prova? Que me’n dieu, d’això de què el partit de l’stripper Albert Rivera s’hagi decidit a fer campanya pel ‘no’? jo trobo que és un gest bastant més patriòtic que el que pugui haver fet mai el PSC, per exemple, ja que per molt que C’s es mostri partidari de ‘l’unionisme’, que faci campanya en aquesta iniciativa significa en certa manera que beneeix que aquesta decisió es pugui prendre algun dia aquí i no en un altre lloc. Perquè en aquesta batalla entenc que l’interessant és motivar el conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se per aconseguir aquest dret, no per a exercir-lo demà. ¿Y luego? (quina gran pel•lícula ‘Colega dónde está mi coche?’!) doncs ‘luego’ el que hauria de tocar seria fer equip, fer veure les virtuts de la independència a tots aquells compatriotes (la majoria?) que mai se l’han plantejada, que no la volen o que no la veuen clara. És que si avui féssim un referèndum vinculant sobre el tema, la independència perdria per golejada. Això és així, i qui vulgui córrer que es compri un casc, perquè se la fotrà.

Per això... doncs per això no hi veig absolutament cap problema en què independentistes i no independentistes ‘s’allistin’ com a defensors de la dignitat de Catalunya a través de la defensa de l’Estatut que es va aprovar aquí en referèndum, per molt que ja vingués peladet. L’Estatut, en totes les seves variants estilístiques (amb més o menys cops de tisora o moll –que és com està ara-) és una etapa que s’ha de passar. És una de les nostres ‘caquetes’ i per això trobo adequat plantar-se davant l’intent d’aquell que es veu més guapo que nosaltres de modificar-lo al seu gust de manera tant... desganada, ‘xapussera’ i descaradament arbitrària. Dit d’una altra manera, una cosa és que jo desitgi que els senyors ‘manostijeras’ li facin un ‘rasured’ a l’Estatut perquè tàcticament jo pensi que això donaria un impuls més a l’independentisme i una altra molt diferent és que jo renunciï obertament a aquest nou estatut i acusi de ‘titafluixes’ a aquells que no reivindiquin el mateix que jo.

En fi, pense-m’hi... no us sembla que hi ha molta més gent que ara per ara és més partidària de l’Estatut que no pas de la independència? Jo trobo que sí, i per tant penso que aquest és més un moment d’anar de la mà del grup (majoritari en el sí de la societat catalana) que vol incrementar l’autogovern de Catalunya mitjançant l’Estatut que no pas desmarcar-se’n i assenyalar-los amb un dit acusador.

Perquè el viatge tingui èxit penso que ara toca seduir, no pas renyar ni amonestar consciències.

Etiquetes de comentaris:

3 Comments:

Blogger Papi said...

I tens forca rao xaval! Els catalans fa molt de temps que no ens possem d'acord en les bases del catalanisme, ja sigui per "moda" (com tu dius, el "uaaaaala") o per pressumptes tendencies i interessos politics. I mentre aixo sigui aixi, a can vei tots contents, i tranquils!

"Divide y venceras" Aixi de sencill, i gran part de la culpa es simplement, nostre

8:54 a. m.  
Anonymous David Morgades said...

Molt bo crack ! ;)

9:24 a. m.  
Blogger Candela said...

T'havia perdut la pista blogGuera. Ja t'he trobat. Què bé...

11:23 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home