Per molt que tinguis el 'tocata', a mi sempre em quedarà la veu (quin país de merda)

-TOTA SEMBLANÇA AMB LA REALITAT ÉS PRODUCTE DE LA CASUALITAT, O NO-
Enrique Iglesias és un profeta de la música -oi que les tonteries del Papa us les heu d'empassar a tots els TNs hi creieu o no? doncs permeteu-me fer 'proselitisme', l'osti!-. El cas és que un dia, els meus amics sensibles i jo vam anar a un concert seu a València. Quin viatge en bus més agradable entonant com bojos 'bailamos', 'trapecista', el gran subidon d''Escape' o l'hipnotitzant 'Ping pong song' (do you know?, bah!, do you know...?) Inoblidable. El recital es celebrava a Mestalla, escenari ideal per a l'ocasió. El viatge amb l'entrada ens va sortir per un dineral, una picossada que bé mereixia la pena, ja que aquest era un dels dos recitals imprescindibles que cada any s'organitzaven més o menys a prop de casa nostra (no sé per quin motiu mai hem pogut ni tan sols plantejar-nos si volem fer-nos un 'Juan Palomo', així que de vegades tocava viatjar) i un dels tres als que cada any desitjem assistir però que per un motiu o altre sovint ens acabem perdent.

Tot va anar com desitjàvem i durant gairebé dues hores Enwique(!) va desplegar tota la seva infinita màgia dalt de l'escenari. Quins moments... com aquell en el qual, embriagat pels dos malibús amb pinya que havia begut abans d'entrar, vai estar a punt d'arribar a l'èxtasi empès pel missatge valent de 'Quiero ser tu heroe'. Ni tan sols el meu recel de mena cap a la capital del Túria per la seva tradicional querència per Nino Bravo serà el mateix, després del diluvi d'amor que provoca escoltar 'Quizás' de la seva veu en directe.

Amb tot, l'alegria d'assistir a un part artístic d'aquestes característiques no esborra certs moments que, en fred i en calent, t'empenyen a desitjar cada dia més poder prescindir d'una organització que sempre es permet la llicència d'emprar l'arbitrarietat a l'hora de muntar els seus esdeveniments. No sé, per començar, a l'entrada em van requisar una pancarta gegant que havia dissenyat amb el meu ídol adoptant la postura del Cristo de Corcobado i el missatge 'Enrique loves us'. Argumentaven que intentava estendre un missatge religiós en un esdeveniment musical i que això incitava a la violència. El curiós del cas és que al costat meu un tito força simpàtic repartia sense problemes fliers amb el lema 'Dame una experiencia religiosa', en fi. Tampoc es va fer res per evitar que molts valencians lluissin la seva, fins aquí lògica, devoció per Nino Bravo penjant pancartes als balcons que donaven a l'estadi... i és que l'organització també hi combregava, amb aquella fe, i com que 'l'scattergories' era seu, doncs 'pulpo' podia ser 'animal doméstico' sempre que ells ho consideressin oportú. Total, que a l'igual que molts altres fans il·lusionats que vam assistir a l'acte, jo ja n'estava una mica fins a dalt, de les 'legítimes' llicències de la inefable organització, una sensació que ja venia de llarg. L'última va ser la que va fer vessar el got, i no per ser la més inesperada, precísament. Resulta que la presència allí de l'amo del cotarro exigia l'aplicació d'un protocol especial que obligava a interpretar, abans que cap altre, el -per a nosaltres- sobadíssim tema 'Un beso y una flor', de l'ídol local. El públic, a més, havia d'adoptar una actitud com... especial: més enllà de la solemnitat amb què es rep un solo d'Òpera però sense arribar a l'eufòria i la conya marinera què pot despertar, no sé... 'Pajaritos'.

Total, que a mi no em donava la gana de riure-li les gràcies al milionari i als seus amiguets i em vaig posar a xiular, com resulta que també va fer la majoria dels allà presents. Com no, els MCs es van emprenyar, i segurament tots els fidels a Nino Bravo també. Des de llavors em sento dir que si no estic disposat a escoltar un tema de Nino Bravo renunciï a viatjar per veure un concert d'Enrique. Quina barra! Tota la vida boicotejant qualsevol intent per part nostra de muntar algun espectacle similar d'igual trascendència i a sobre per poder-ne gaudir a casa del veí ens obliguen a adquirir els seus gustos. Senyors, si jo hai de seguir sentint per força al seu estimat Nino, vagint-se acostumant a no poder-lo sentir de forma nítida, perquè jo no penso renunciar a veure al meu ídol triomfant dalt d'un escenari, el montin on el montin. En fi, crec que amb una goteta d'empatia n'hi ha d'haver prou per preveure que una munió de fans de Manowar no acollirà amb gust els acords del darrer èxit de Britney Spears.

PS1: sí, Enrique Iglesias és un profeta de la música.
S2: sort de la llum natural, perquè el bar segueix sense corrent (com heu pogut comprovar)...
PS3: Visca el Barça i Visca Catalunya!