Eufemismes

You know what I mean...

Quan pregunteu... què, la cita a cegues? i us responen, "bé, era simpàtica"; quan, en la vigília d'una superjuerga, un alien decideix que vol néixer a la vostra trotxa i cercant consol un bon(a) samarità(na) us diu... "si gairebé no es veu, ÉS UN GRANET". I què dir del "está hermoso(a)" de les àvies fent referència a qualsevol (buf... qualsevulla -?-) 'wannabe' de Java The Hudd? El món dels eufemismes és un univers de sentits figurats disfressats d'oso amoroso al qual tots, d'alguna manera o altre contribuïm a engrandir. Una dolça "coroneta" lluita per amagar la salvatge realitat d'una severa desforestació cranial; en "nas respingon" s'amaga una llança que amenaça de treure-li un dia un ull a la lluna (autobiogràfic), tants i tants exemples...

La política tampoc s'escapa. "Vender ilusión" podria descriure (encara que TOTS sabem que no seria exactament això) el que fa Zapatero cada cop que parla amb un presi autonòmm... qué collons! cada cop que parla! Si algú dels dos grans espanyols parla de "reforma de la ley electoral" tots sabem que es refereix que a Catalunya i a Euskadi passem a votar amb targetes de la Kitty. "Conservador" massa vegada li serveix de traje a un "putu fatxa". "Libertad" massa cops vol dir "no me da la puta gana de aprender catal..." i més i més i més i més...

Fa pocs dies, seguint en matèria de política lingüística i en clau de detall autobiogràfic, el candidat "conservador" del "PP" (un altre eufemisme) també va contribuir a aquest eixamplament en comentar orgullós que "mi bisabuelo se ESFORZÓ para que sus hijos no se encerrasen en el GRANERO. Prohibió que hablaran el vasco en casa, para que aprendieran bien el español". Paso de parlar sobre el sentit de la frase, que se "m'escalfa la llengua" (o els dits). Estem amb els eufemismes: no s'us fa extrany que, parlant d'aquest d'"menosmola", algú hagi d'"esforçar-se" perquè es posi a parlar espanyol? perquè en "esforç" hi veig un punt de resistència per part del nou... "conservador" que enviarem a Europa (si és que hi va de lo milloret, l'osti!) i... no, no ho concebo. "Invitar", "animar", "estimular" són verbs que, segur, deuen ajustar-se més (si no és que directament s'ho inventa, perquè per mi, sentir parlar aquest home en basc podria ser ben bé una premonició de l'apocalipsi). I... seguint per l'historial polític i les declaracions d'aquest personatge, algú realment creu que allà on es tancava ell era en un "granero"? jo el feia a Atapuerca...

Per molt que tinguis el 'tocata', a mi sempre em quedarà la veu (quin país de merda)

-TOTA SEMBLANÇA AMB LA REALITAT ÉS PRODUCTE DE LA CASUALITAT, O NO-
Enrique Iglesias és un profeta de la música -oi que les tonteries del Papa us les heu d'empassar a tots els TNs hi creieu o no? doncs permeteu-me fer 'proselitisme', l'osti!-. El cas és que un dia, els meus amics sensibles i jo vam anar a un concert seu a València. Quin viatge en bus més agradable entonant com bojos 'bailamos', 'trapecista', el gran subidon d''Escape' o l'hipnotitzant 'Ping pong song' (do you know?, bah!, do you know...?) Inoblidable. El recital es celebrava a Mestalla, escenari ideal per a l'ocasió. El viatge amb l'entrada ens va sortir per un dineral, una picossada que bé mereixia la pena, ja que aquest era un dels dos recitals imprescindibles que cada any s'organitzaven més o menys a prop de casa nostra (no sé per quin motiu mai hem pogut ni tan sols plantejar-nos si volem fer-nos un 'Juan Palomo', així que de vegades tocava viatjar) i un dels tres als que cada any desitjem assistir però que per un motiu o altre sovint ens acabem perdent.

Tot va anar com desitjàvem i durant gairebé dues hores Enwique(!) va desplegar tota la seva infinita màgia dalt de l'escenari. Quins moments... com aquell en el qual, embriagat pels dos malibús amb pinya que havia begut abans d'entrar, vai estar a punt d'arribar a l'èxtasi empès pel missatge valent de 'Quiero ser tu heroe'. Ni tan sols el meu recel de mena cap a la capital del Túria per la seva tradicional querència per Nino Bravo serà el mateix, després del diluvi d'amor que provoca escoltar 'Quizás' de la seva veu en directe.

Amb tot, l'alegria d'assistir a un part artístic d'aquestes característiques no esborra certs moments que, en fred i en calent, t'empenyen a desitjar cada dia més poder prescindir d'una organització que sempre es permet la llicència d'emprar l'arbitrarietat a l'hora de muntar els seus esdeveniments. No sé, per començar, a l'entrada em van requisar una pancarta gegant que havia dissenyat amb el meu ídol adoptant la postura del Cristo de Corcobado i el missatge 'Enrique loves us'. Argumentaven que intentava estendre un missatge religiós en un esdeveniment musical i que això incitava a la violència. El curiós del cas és que al costat meu un tito força simpàtic repartia sense problemes fliers amb el lema 'Dame una experiencia religiosa', en fi. Tampoc es va fer res per evitar que molts valencians lluissin la seva, fins aquí lògica, devoció per Nino Bravo penjant pancartes als balcons que donaven a l'estadi... i és que l'organització també hi combregava, amb aquella fe, i com que 'l'scattergories' era seu, doncs 'pulpo' podia ser 'animal doméstico' sempre que ells ho consideressin oportú. Total, que a l'igual que molts altres fans il·lusionats que vam assistir a l'acte, jo ja n'estava una mica fins a dalt, de les 'legítimes' llicències de la inefable organització, una sensació que ja venia de llarg. L'última va ser la que va fer vessar el got, i no per ser la més inesperada, precísament. Resulta que la presència allí de l'amo del cotarro exigia l'aplicació d'un protocol especial que obligava a interpretar, abans que cap altre, el -per a nosaltres- sobadíssim tema 'Un beso y una flor', de l'ídol local. El públic, a més, havia d'adoptar una actitud com... especial: més enllà de la solemnitat amb què es rep un solo d'Òpera però sense arribar a l'eufòria i la conya marinera què pot despertar, no sé... 'Pajaritos'.

Total, que a mi no em donava la gana de riure-li les gràcies al milionari i als seus amiguets i em vaig posar a xiular, com resulta que també va fer la majoria dels allà presents. Com no, els MCs es van emprenyar, i segurament tots els fidels a Nino Bravo també. Des de llavors em sento dir que si no estic disposat a escoltar un tema de Nino Bravo renunciï a viatjar per veure un concert d'Enrique. Quina barra! Tota la vida boicotejant qualsevol intent per part nostra de muntar algun espectacle similar d'igual trascendència i a sobre per poder-ne gaudir a casa del veí ens obliguen a adquirir els seus gustos. Senyors, si jo hai de seguir sentint per força al seu estimat Nino, vagint-se acostumant a no poder-lo sentir de forma nítida, perquè jo no penso renunciar a veure al meu ídol triomfant dalt d'un escenari, el montin on el montin. En fi, crec que amb una goteta d'empatia n'hi ha d'haver prou per preveure que una munió de fans de Manowar no acollirà amb gust els acords del darrer èxit de Britney Spears.

PS1: sí, Enrique Iglesias és un profeta de la música.
S2: sort de la llum natural, perquè el bar segueix sense corrent (com heu pogut comprovar)...
PS3: Visca el Barça i Visca Catalunya!

Adéu

Mandra, falta de ganes, de motivació i d’inspiració, sensació de repetir-me sempre, no sentir-me precisament en el millor dels meus moments, apatia…

Són alguns dels ingredients que, junts, motiven una penjada d’aquestes característiques.

Tanco el Bar i m’encomano a les paraules de Calamaro: “nunca hay un adiós total, entre dos nieris / siempre es un nos volveremos a ver, en algun lugar del tiempo” …

Gràcies per haver-me fet creure en alguna ocasió que el que feia tenia certa gràcia.
Us segueixo llegint.

216.529 € en frankfurts

... O en cervelas, lomo, picansburgs i totes les especialitats que dia si i dia també ens ofereix l'amic Clint Eastwood al mític garito del costat de l'Ajuntament... Bé, podria ser però, no, no és això. Es tracta de la despesa que el nostre govern va fer convidant a penya a la Fira de Frankfurt.

Una diputada ppera, Carme Mejías, havia demanat la informació al departament de Vicepresidència (Carodland) per poder queixar-se, així, de tota quantitat que excedís el crèdit quie els populars haurien destinat a la presència a la fira, més o menys el valor d'un paquet de pipes Facundo. Fora de la broma, que tampoc ho és tant, llegint-me la notícia que publica El Periòdico doncs home, podrien haver ajustat un pèl, no?

A pams, 156.553 euros en el transport, l'allotjament i la manutenció de 60 membres del Govern. Necessaris tots ells? pfff... tot lo necessària, per exemple, que pugui ser la consellera de Salut, Marina Geli, (posa que seria per portar tirites, gelocatils...), i bicharracos per l'estil. Vaja, mamoneo. També sorprèn que la xifra de personalitats relacionades amb el món de la cultura (Fira-Internacional-del-llibre-de-Frankfuuuurt...) convidades sigui menor. 31 convidats en els que s'han 'invertit' 27.264. Finalment s'hi van portar periodistes, a raó d'un per mitjà (qui collons es va oblidar del Tribuna Maresme?) més cinc considerats 'personalitats', 32.711 euros.

En fi, conclusions:
1. La fira va ser un èxit i penso que ser-hi ha contribuït a donar-nos a conèixer una mica més al món. Hem exportat cultura.
2. Dir això, que també sosté el govern, no ha de suposar donar-ho tot per bo. Per exemple, tractant-se del que es tractava, hi haurien d'haver anat més artistes i escriptors i menys polítics amb ganes de fer-se fotos.
3. Per cert, comparant partides, polítics i periodistes zampen més que els escriptors. El punt de partida d'una investigació sociològica?
4. Que cargantes són els del PP quan s'hi posen (encara que en aquesta ocasió, pel tema de les despeses, no es pot dir que els falti raó).

Amb mostassa, siusplau.

ERC ‘descobreix’ el bilingüisme

“Lo’ catalane’ pagamo’ musho y resibimo’ poco, por eso quiero la independensia”. Olé per en Juan, jubilat de 75 anys que posa la veu al debut del castellà en una campanya a favor de la independència que ha posat en marxa ERC (Per això vull la independència). La cosa cau pel seu propi pes, segons la meva opinió. El castellà és l’idioma de molts i molts catalans (masses? Ehem… deixe-m’ho en què són masses els castellanoparlants que mai, mai, mai faran un esforç per ni que sigui balbusejar una paraula en català) i no deixa de ser extrany que els partits que podríem posar a l’equip dels ‘sobiranstes’ no li hagin dedicat mai ni un segon a l’idioma de Cervantes (Sirvent, de València, segons una ‘xocant’ tesi de l’historiador Jordi Bilbeny). Bé, així… minipunto per a l’equip republicà? No, no per a mi. M’ha recordat tant a l’‘enelavalledesmóng’ aznarià quan el mamon intentava guanyar les nostres simpaties a base d’assegurar que parlava el nostre bonic idioma en la intimitat (el lloc, sens dubte, on li hagués agradat confinar-lo); a aquella sobtada passió pels Chunguitos que li ‘sobrevenia’ al mai prou admirat Jordi Pujol al cotxe oficial… en definitiva, m’ha semblat un detall tan lleig d’hipocresia que no em pot semblar bé, aquesta novetat (malament tampoc… deixe-m’ho en què em sembla… ‘sospitosa’).

Mmmmm, peco d’injust. Permeteu-me fer-li una nova ullada al temita. La campanya d’Esquerra apel·la a ‘l’independentisme pràctic’, una teoria (amb la que estic totalment d’acord sempre que es combini a la que apel·la al sentiment i la cultura pròpies) que ve a dir que la llavor sobiranista d’un català pot trobar un terreny abonat per créixer si es planta a les seves butxaques, d’aquí la sentència que deixa anar l’amic Juan. Ho fa en castellà, l’idioma que utilitza per absolutament tot (Juan, Juan…), com molts ‘altres catalans’ (aquest cop no va amb segones). Però n’hi ha prou amb això, perquè el missatge independentista d’ERC entri al mercat castellanoparlant (a priori dominat pel ‘només espanyol’, ‘més espanyol que català’ o com a molt ‘tan català com espanyol’)? Segur que no, perquè, com diria Cruyff, ‘un palomo no hase verano’, oi, Juan? Encara que, també és veritat que, a còpia d’anar-hi fent incursions, potser rascaríem alguna cosa que passés d’allò testimonial.

Però de l’altra banda també és cert que ERC (i CiU) portava massa temps ‘silenciant’ als castellanoparlants com perquè aquest gest pugui ser considerat quelcom més que anecdòtic. Més encara, millor si queda en anècdota, perquè la intervenció d’en Juan pot, com deia anteriorment, desprendre un tuf a hipocresia irrespirable, per segons quins nassos sensibles. Més: quan siguem independents, quin tracte rebrà, l’idioma d’en Juan? Li agradaria, a aquest senyor, els plans que pugui tenir Esquerra per a la seva llengua? I això només d’entrada… com és que ara sí que compten, els votants castellanoparlants? En fi, malgrat que és innegable la condició del castellà com a un dels idiomes de Catalunya (per llei i per força real) i que, per tant, no hauria de ser sorpresiva la seva presència en les campanyes polítiques, el que ha fet Esquerra em sembla, com a mínim, una imprudent frivolitat, si és que la cosa queda només en això.

Volem, volem, voleeeem...

... Com a mínim i pel que sembla, canviar el context. Reprenent el fil del que comentava ahir sobre el món senzill (per no dir simple ni simplista) fet a mida de "l'ULTRAsensible" Mariano, va sortir fa uns dies una enquesta al Periódico que preguntava, entre d'altres, si els catalans estem a favor d'autoplantejar-nos (subratllo AUTOPLANTEJAR-NOS, si vull consultar-li res al veí ja el trucaré) un referèndum d'autodeterminació. A veure, les enquestes són d'aquelles coses en què el més assenyat és llegir-se-les mentre te l'agafes amb paper de fumar. Hi influeixen masses coses en els seus resultats com per prendre-se'ls com a dogma de fe, de totes maneres és molt llaminer jugar-hi amb ells i jo no sóc gaire bo a l'hora de resistir-me a temptacions...

Doncs bé, resulta (arrodoneixo, aviso) que prop del 60% dels catalans enquestats estaria a favor de què es fes aquesta consulta, per un 31% que no. La veritat és que aquesta aclaparadora majoria no em sorprèn. I és que, perdoneu-me si em faig pesat, no s'entén que les decisions importants sobre la NOSTRA Catalunya s'hagin de traslladar a la resta d'Espanya, una societat que, amb valuoses excepcions, no té (ni sembla que en vulgui tenir) ni pajolera idea de què és el que es cou a la nostra societat. És que fins i tot parlo amb partidaris de mantenir-se dins l'Estat i estan d'acord en aquest referèndum (quelcom força obvi, tal com ho veig)!

La resposta a aquesta pregunta és també força interessant: un 34% dels enquestats estaria a favor de la independència, per un 44% que no. Primer de tot, i malgrat situar-se 10 punts per sota, CREC RECORDAR resultats d'enquestes similars de fa algun temps (penso que estaven entre el 10 i el 20%, no més) i el que veig és que l'onada es va fent més gran. Bo, dolent, indiferent... les lectures poden ser moltes, el que per mi està clar és que dins aquest grup n'hi ha de convençuts i n'hi ha que s'hi han fet a mesura que es van donant compte del model d'estat en el que estem, que malgrat els 'esforços' (ehem!) que fa per demostrar el contrari, té uns ramalassos centralistes -tant política com culturalment- que acollonen (i aquí ni se salva el PS(C)OE ni per descomptat, el PP i els seus 'esbirros' -els salvapàtries de Ciutadans i el del filòsof i l'exsociata renegada-). Aquesta OPINIÓ se'm reforça, a més, quan diria que al voltant d'un 55% d'enquestats creia que els partidaris de l'independència havien augmentat en els darrers temps (i lo que te rondaré morena, que encara queda, i dic queda perquè s'ha d'aspirar a convèncer molta més gent, un tros important de pastís integrat pels indecisos i els del vot en blanc).

Bé, finalment, una altra pregunta anava sobre quin model voldrien els enquestats per a Catalunya. A bote pronto el resultat dóna una mica de baixon: el 37,1% es decantava per l'autonomia (café para todos, 1a destrempada), el 21% pel federalisme (capuccino para todos, 2a destrempada) i un 18,4% ho feia per la independència. Si tenim en compte que el que tenim ara és l'autonomia, es pot dir sense ser massa agosarat, que la majoria -ok, per poc- estaríem (novament les enquestes i el paper de fumar) pel canvi de context.

Amb tot, i abans de marxar canturrejant a Ketama i el seu 'no estamos locos, que sabemos lo que queremos', dir que no serà ni avui ni demà, que queden moltes coses per fer (un estudi fet públic avui diu que nomes un 17% -parlo de memòria- de joves catalans consumeixen cultura catalana -premsa, llibres, música...-), però que pensar en independència o, com a mínim, en una situació més... digna (per història, cultura, personalitat...) per a Catalunya no és, ni de bon tros, una utopia.

Reciclar l'orgànica

Reciclar la matèria orgànica. Tens el cubell a la cuina i allà hi vas llençant el que correspon. Passa que mentre no llences la bossa l'olor a merda de vegades arriba a molestar, mai n'hi ha prou, amb allunyar-la. En aquest punt de 'reflexió' escatològica penso en personatges com Mayor Oreja. Allunyat, sí, però quina catipèn, per Déu!

Escoltar constantment boques fètides d'aquesta calanya plenar-se la boca sobre la llibertat i els valors democràtics perquè després es despengin amb rots de l'estil "¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad?" -com (va) passa(r) a la Cuba de Castro, al Xile de Pinochet i a tants i tants altres casos- em ve al cap el tema de l'escòria orgànica. Sembla que hi ha partits que aposten per emmagatzemar-la (més aviat sembla que pateixin el síndrome de Diògenes!), quan el que cal per a una correcta higiene és desfer-se'n, no allunyar-la (el merda aquest és un eurodiputat) ni repartir-la. Mentre no sigui així l'habitacle mai abandonarà la sospitosa i delatora pudor a porqueria i rasgumit que fa.

Que no? Que te den!

No, no és nou. Sí, ja ho sabíem. Clar que quin argument nou pot exposar aquesta gent i... sobretot que pugui afavorir-nos. A la queixa de 'tenim més gana' el corista del 'que viva España' respon: 'l'aigua bull a partir dels 100ºC'. I Olé. Marianico, que no és ben bé això... quan Catalunya, Euskadi o el poble que sigui parla del dret a decidir (sobre casa seva) no pensa ni un segon en si aquesta possibilitat la reculli la teva podrida constitució. A mi personalment me la sua, ja que penso estar més en el terreny de l'avenç democràtic i la necessitat d'adaptar (refer, si fa falta!) les normes a noves realitats i demandes socials que no pas a seguir respectant el 'derecho de pernada' perquè ho diu un puto llibre esgrogueït. A qui pretens convèncer, a banda dels teus, amb això que el dret a decidir només el té el poble espanyol? si et treus de la màniga lo de la 'soberanía nacional' perquè collons nosaltres no podem explotar el que diu el nostre Estatut -El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat-?
Okà, suposo que els entesos en aquestes matèries podreu orientar-me (si cal, a còpia de collejas), però així, a bote pronto, aquest 'porqué yo lo valgo' del líder popular em sembla tan buit com dèspota. Si a casa meva hi vull posar una porta d'entrada nova no crec que hagi de demanar permís al president de la comunitat de veïns. O potser estem parlant d'una altra cosa... si el meu poble no pot ni tan sols preguntar-se si pot 'marxar' d'un lloc sense que així ho decideixi un ésser més gran, estaríem parlant de 'rapte'?