08 de gener 2007

Per a tu

Avui fa tres dies que es va esgotar l'optimisme i que la realitat, en la seva versió més crua, se'ns presentava en forma de diagnòstic, contundent i dolorós. Te n'anaves després de gairebé un any i mig de lluita. Exemplar, orgullosa, vital... tan humana, tan teva. Sempre hem cregut en tu, fins i tot quan tot els senyals no deixaven lloc per a la fe. En vas guanyar tantes, de batalles. He tingut molta sort de créixer al teu costat i al de la mama. Ja no em podré mirar en el teu mirall, però tinc molt clar quina era la imatge que s'hi reflexava. El teu amor cap a la teva família i amics, les teves ganes de viure, el teu esforç, les teves idees sempre clares, la teva honradesa, la sinceritat, les converses, els teus consells, la teva capacitat per escoltar... tantes i tantes coses bones que et feien únic. T'estimem molt, papa. Mai deixaràs d'estar entre nosaltres.

14 Comments:

Blogger Puji said...

Molts ànims, petons i abraçades per a tots. No sé què més dir-te, company...

10:13 a. m.  
Blogger Dani Gadea said...

Una abraçada molt gran, i una empenta endavant... no hi ha res més que es pugui dir. Una abraçada molt gran també a la Cristina.

10:28 a. m.  
Blogger Dani R. said...

Em sumo a les abraçades d'en Puji i en Dani.
Ànims company.

11:31 a. m.  
Anonymous Oscar said...

Albert, desgraciadament sé que el que et pugui dir en aquests moments és difícil que serveixi de massa.
Molt ànims per tots i sobretot pensa que la vida, encara que costi, no s'atura.

6:41 p. m.  
Blogger David Codina Riqué said...

Ens en va assabentar ahir...
Molta força des del nostre cor per tu, per la Cris i per tota la família!

David i Meri

11:09 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Albert, queda't amb tot això que has explicat tan bé: les ganes de viure. ¿Quantes persones es mouen per aquest món com si fossin zombies, arrossegant les seves penes i queixant-se de tot, amb aquella mirada perduda? Elles i només elles viuen sense viure, amb la trista esperança q algú els donarà la solució als seus problemes.. I això no és així. La vida dura dos dies i, malgrat tot, hi ha tantes coses a fer, tantes coses increibles que poden ajudar-nos a sentir-nos realitzats, a ser millors persones! Pensa que tu, almenys ara, tens la sort de saber què és important i què no ho és a la vida. Perdre algú que estimes és tan dolorós com injust.. Però et fa veure que les llàgrimes han de caure només en el moment precís, no cada vegada que ens sentim cansats de viure. Després, quan creguis que ja no et queda ni una llàgrima, que estàs més sec que un arbre sense fulles, començaràs a viure cada bona experiència amb una intensitat absoluta, recordaràs que algú va ensenyar-te a viure així en el seu moment i sabràs que tu podràs ensenyar això mateix a algú altre algun dia.

La planta de la teva taula ja té tres flors i uns quants brots. La Queralt la rega sovint. És curiós. T'enrecordes quan dèiem que segurament era morta? Mira, sense saber com, ha renascut.

Et trobem a faltar!

Una abraçada i ànim.

Betty.

12:37 p. m.  
Blogger Candela said...

Bon dia, he arribat aquí des del blog del Dani Rambla. Res del que pugui dir-te pot servir i sé que no em coneixes de res però jo vaig perdre una germana i puc imaginar-me bastant com t'estàs sentint. Tot s'ensorra però s'han de treure forces per continuar.
Molts ànims i abraçades, i endavant. Un petó enorme.

1:30 p. m.  
Blogger Charlie Hi-Hat said...

Ànims! Una forta abraçada!

2:57 p. m.  
Blogger Oriol said...

Albert, molts ànims.
Una gran abraçada!

7:07 a. m.  
Blogger Lady Night said...

El temps ens separa de la gent a la qui estimem, però el record dels moments viscuts sobreviu per sempre en la memòria... Si estigués al teu costat no diria res, t'abraçaria! Una abraçada ben gran, doncs...

11:43 a. m.  
Blogger Jordi Eduard said...

Albert, molts ànims!

12:41 p. m.  
Anonymous isapanchita said...

Hola Albert, tu no amb coneixes,potser si de vista, soc la mare d´en David Codina, jo a tu no et conec, pero si he conegut al teu pare. Fa anys que no sabia res de ell. Ens varem coneixe en la nostre pre-adolecencia (13,14,15 anys) eram una colleta que sortin del col-legi anabam a passsejar una estona per la Rambla, alla ens trobabem nois i noies. Pasant el temps cada un va anar fen la seva vida. Alguna vegada habiem coincidit a Valdemia i ens saludabam. No fa massa temps vaig saber que estaba malalt. Ho sento molt. Se que tot el que pogui dirte no et consolara, pero pensa que es a parti d´ara que si tens un mirall on mirarte, i que posant el seu record dintre el teu cor sempra el tindras amb tu. Parla de ell sempre que tinguis ganas, no deixis mai que en el teu pensament sigui temps pasat i veuras com el sentiras amb tu, pasi el temps que pasi.Quan vaig saber la seva mort,varen venirme a la memoria records molt llunyans, d´estones molt divertides visqudes plegats, i es aquet el record que jo en ting,un dels nois divertits i mes maco de caracter ( tambe de fisic, que carai ) de aquella colleta.M´agradara coneixet algun dia. Petons i una forta abraçada.

8:32 p. m.  
Blogger Eu said...

Albert, molts ànims i molts petons. Cuida't molt.

10:33 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Yo también tuve la suerte de crecer con él.

Le añoro.

Imma

6:59 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home