Apostes... clares

La posada en escena va ser similar a la d'altres ocasions però no va ser ben bé el mateix. Manifestacions multitudinàries a Madrid i a Bilbao en contra de l'atemptat (un més) d'ETA però... aquesta vegada una més que emprenyadora sensació de manca de seguretat a l'hora de decidir-se sobre la postura que cal adoptar a partir d'ara. "L'ara què?" es presenta com una pregunta més impertinent que mai, malgrat que no és, ni de bon tros, la primera vegada que ETA se'n riu de la voluntat d'entesa dels ciutadans que volen viure en pau, simplement això.
Després d'uns dies de 'flojera' socialista, provocada per la 'traïció' etarra, crec jo, també per l'evolució de les enquestes (ai, la intenció de vot) i la sempre ferma postura pepera (estarem o no d'acord amb ells, però ferma és, sens dubte), llegeixo amb esperanÇa que en ZP anirà avui al Congrés dels Diputats a demanar unitat d'acció en contra dels terroristes i a no desar el diàleg com a eina utilíssima de cara a posar fi a les accions d'aquesta banda.
Una aposta, no deixa de ser això, diferent a la de creure cegament en la força de la justícia i el tan cacarejat estat de dret (que, oju, també fan falta). Tal com ho veig, pensar que la via policial serà suficient per acabar amb aquests il·luminats suposa veure'ls com una banda criminal més: una colla de narcos, mafiosets de baixa estopa, aquests nous grups d'albano-kosovars amb entrenament militar... que tenen en el delicte la seva finalitat. I això no és ben bé així. ETA té 'ideologia' i 'raons'. Això no la fa menys culpable (només faltaria) però sí li proporciona un nexe (no les pistoles) que uneix al jove que crema un caixer automàtic o la seu d'un partit, al que es planteja fer-ho i a l'adult que prem el gallet o posa una bomba. Pel que diuen els seus dirigents, matar no és la raó d'existir d'ETA, sinó que té objectius polítics que l'alimenten (de fet fa més de 40 anys que vénen nodrint-la).
La violència que les forces de seguretat exerceixen contra els etarres, la creació de 'màrtirs' arrel de determinades decisions judicials (cas De Juana), el no acostament dels presos (qüestió de dret, no de cessions), la impossibilitat de què un poble pugui decidir cap a on vol anar... són alguns dels motius que mantenen viva aquesta organització que hauria d'haver desaparegut fa tan de temps. Vagi per endavant que cap d'aquests motius em sembla (qué cony... NO SÓN!) suficients com per justificar cap acció armada, però és que no sóc jo, ni cap de vosaltres, ni ningú dels que avui ocuparà el seu escó al Congrés, el que les decideix.
El pes d'aquests motius en determinats sectors del món abertzale (oju, que aquest mot no significa infern, malgrat el que donen a entendre molts telediarios) és massa gran i convenç massa gent com per pensar en combatre el foc només amb foc, i el que es pitjor, ha garantit i garanteix el relleu generacional. Quantes cúpules dirigents han estat desactivades? Quants 'cops definitius' ha entomat la banda?
Dit això, també s'ha de ser conscient que el diàleg, entès com a esport, cansa. Parlar per parlar no porta enlloc i dir que parles, sense fer-ho, encara et deixa més a prop del punt on ets, aquesta és la sensació que jo tinc sobre el procés tan excessivament matxacat per part d'en ZP. Encarar un procés de diàleg amb tabús serà inútil i fins i tot contraproduent (ja ho ha estat). Això de no pagar preu polític... ho veieu possible? quines són les prioritats que cal tenir clares? Ens creiem allò de què no hi ha d'haver vencedors ni vençuts? L'objectiu és treure's de sobre l'amenaça terrorista costi el que costi o el que es vol aconseguir és fer-ho mantenint intactes determinats límits (la constitució, per exemple)?
La resposta a aquestes i a d'altres preguntes són les que cal tenir clares si l'aposta per acabar amb el terrorisme d'ETA ha de tenir en el diàleg una de les principals eines d'acció. En aquest tema no crec que sigui possible nedar i guardar la roba. O és que es pretén convècer aquesta gent de què baixi del burro sense oferir cap contrapartida a canvi?
Així doncs, si l'aposta d'aquest govern és la negociació (també s'hauria de començar a parlar amb propietat), endavant, per mi segueix sent el camí a seguir. Ara bé, si la cosa ha de seguir amb posturetes, mitges tintes i voler quedar bé amb tothom per tenir les esquenes cobertes davant un possible fracàs... que no ens enganyin. Potser el foc contra el foc no serà prou efectiu, però com a mínim sabrem a què atenir-nos.

PD: entenc que aquest és un tema que pot ferir sensibilitats, així que espero no haver semblat massa frívol. He volgut expressar la meva opnió sobre aquest tema, demano disculpes si he pogut ofendre algú.
PD2: sense que tingui res a veure amb tot l'anterior. Moltíssimes gràcies per tot el suport que m'heu fet arribar aquests dies. La vida, malgrat tot, ha de seguir, i ajuda molt saber que un va tan ben acompanyat. Gràcies.