Qüestió d'Estat

En el darrer post li demanava fermesa i responsabilitat al govern, a l'hora de tirar endavant el tipus de pla que cregués convenient per posar fi a les accions terroristes d'ETA.
Com bé sabeu, els sociates, amb el suport de tots els grups parlamentaris, són partidaris de la negociació -política. Amb el temps se li haurà d'acabar afegint aquesta paraula-. Fins ara, aquesta via ha suposat un alto el foc, segons els cínics terroristes, permanent, i una certa -i d'altra banda lògica- esperança i il·lusió en la societat. Més o menys la mateixa, tot s'ha de dir, quan no fa tant de temps sentíem que la policia havia desactivat i detingut qualsevol comando, qualsevol peix gros etarra (això també ha succeït en època de diàleg. Sempre que s'ha donat). Els dos han aconseguit reduir i apaivagar l'amenaça terrorista, el que passa és que un alto el foc ho fa de forma immediata i total (poseu-hi l'aprox, si voleu), d'un dia per l'altre, mentre que a base d'òsties legals afebleixes l'organització, però estàs a expenses i amb la por de què, paral·lelament, s'estigui planejant una nova acció, gairebé imminent, en un altre lloc. És cert que la primera acabarà tenint un preu, s'ha de veure quin, però en tot cas, no serà fins que vagin avançant les negociacions que et podràs plantejar si és convenient pagar-lo o no. L'altre, d'altra banda, és més lenta però el preu polític és de franc. Malgrat això, hi ha un problema: és bastant provable que en alguna ocasió se t'envagi la mà de forma indiscriminada i converteixis allò en una reprobable, democràticament parlant, caça de bruixes: tancament de diaris, il·legalització d'organitzacions socials i polítiques... (corregiu-me si vaig errat, però en època d'aquelles eleccions on el PP tenia pinta de revalidar majoria absoluta, aquí patíem perquè aquella llei de partits que s'havia llençat contra Batasuna, no acabés d'apuntar, com semblava, a ERC, com a mínim a buscar-li les pessigolles).
Bé, cal que el responsable final de decidir (el govern), es liï la manta al cap, sigui fred, i valori qué surt més a compte. Intentant, és clar, obtenir tant suport com sigui possible. Es tracta d'una qüestió de prioritats: o bé, intentar evitar com més aviat millor més atemptats, sabent que aquí 'evitar' i 'com més aviat millor', impliquen algun tipus de factura política, que l'haurà. O bé, tirar pel dret tallant tots els tentacles de l'organització, això sí, enduen-te per davant al pop, als peixos, al corall... trigant més però sense passar per caixa.
En tot cas, és un Cas d'Estat, d'aquells que necessita el màxim consens i que té, inequívocament, un responsable final d'aplicar les solucions que surtin del parlament. L'oposició, evidentment, ha de fer sentir la seva veu, i un cop decidit el camí, fer costat al govern, sigui quin sigui. Perquè la naturalesa i la importància del problema així ho demanen, hey, és una opinió. Aquí però, no estem de sort. No només tenim un primer partit de l'oposició amb ganes de protagonisme que no para de cantar les bondats del seu camí, sinó que, en fer-ho, acostuma a preferir proclamar el gran error que implica el camí que ha decidit engegar el govern, amb la pèrdua de força i suports que això suposa, ja que, a més, divideix la societat per no parlar ja de les víctimes. Ara, a més, dins aquesta particular barra lliure d'accions desestabilitzadores també es permeten les desqualificacions personals i el dubtar de l'eficàcia del camí escollit (i que no és el seu). Aquí s'emmarquen les declaracions fetes pel seu líder l'altre dia al Congrés dels Diputats i en una entrevista a Onda Cero: "Si usted no cumple, le pondrán bombas, y si no hay bombas es porqué ha cedido" -serà, aquesta frase, l'ingredient principal dels seus futurs retrets al govern?- i "para ser presidente del gobierno, deberían exigir algo más que tener 18 años y ser español" -aquí en Rajoy, potser un pèl melancòlic, va oblidar que també és necessari rebre la majoria de vots i obtenir els suficients suports parlamentaris-.
En fi, el PP. El mateix que va dir immadura a la societat basca per no haver-los donat la majoria per governar en aquelles eleccions d'Euskadi on diria que en Mayor Oreja tenia tants números de guanyar. El mateix partit que va dir miserables aquells que dubtaven que ETA estigués darrera l'11-M... en fi, que clar que la unanimitat de tots els demòcrates en aquest tema és un dels objectius que cal aconseguir però... no voleu dir que ja són tots els que estan?