Cuando fuimos los mejores

Aquesta magnífica cançó de Loquillo va com anell al dit per obrir aquest post, que vull dedicar a l'acte que va reunir, dissabte passat a Barcelona, als quatre presidents de les comunitats que integraven la Corona d'Aragó. Es trobaven per constituir el Patronat de l'Arxiu d'aquest referent històric-mític-llegendari..., empresa que finalment arribava a bon port després de més de dues dècades de litigis, cabrejos varis, discrepàncies i tal i tal (i que, malgrat la bonica capa de pintura que se li va passar dissabte, seguiran donant guerra).
Aquest acte que posa la pell de gallina a nostàlgics, interessats en la matèria, científics i erudits, dóna lloc a l'arxiu d'història mitgeval més important del món després del del Vaticà. El Palau del Lloctinent de la capital catalana serà la seva seu i la importància del mateix ha fet que el ministeri de Cultura espanyol vulgui proposar-lo com a candidat a convertir-se en patrimoni europeu, una categoria que estan definint els ministres de cultura de la UE. Els esgrogueïts documents parlen d'un gran regne que tenia els nostres avantpassats com a protagonistes i que el temps i les (males?) decisions dels seus dirigents van fer passar a millor (una altra, si més no) vida.
Avui, en ple segle XXI, per mi ja no té sentit reivindicar allò de "de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" amb voluntat de fer reviure aquell forçut i poderós Frankenstein. Hem evolucionat (sí, no?) i seguit camins diferents, ara tenim interessos i perseguim objectius que no tenen perquè coincidir. Malgrat això, aquella daurada grandesa sí que va deixar un llegat tangible i que encara avui perdura, després de tan de temps. Una llengua i una cultura comunes.
Mentre va durar la notícia, vaig decidir que no tenia sentit recordar les veus interessades que volen fer-nos creure que català i valencià són dues coses diferents, dels recursos d'inconstitucionalitat que tres dels allí presents han interposat contra el nostre Estatut, i de tantes i tantes altres disputes. Quina canya veure'ls allà, a tots quatre (sí, fa estona que estic obviant la presència de la Ministra de Cultura espanyola, que és la que presidia l'acte) fent referència amb la seva llengua, que és la nostra, a un passat comú.
Tant de bo actes com aquest serveixin perquè en el futur es tracti amb mooolt més carinyo i responsabilitat del que s'ha fet fins ara el tema de la unitat, la defensa i la promoció de l'única cosa nostra que encara batega i que ens recorda que fa molt i molt temps, junts, vam ser molt grans.