La motxilla, o... no serà millor per a tots començar de zero?

La imatge que he trobat en aquest blog serveix per il·lustrar força una part del que vinc a dir... que ja us aviso que és algo un pèl reiteratiu. Ja està. Prou.
Passats 11 dies des que es van celebrar les eleccions, tothom ha d'haver tingut temps per curar-se tranquil·lament la seva ressaca. S'ha arribat a final de trajecte i, com l'Au Fènix, el tripartit ha renascut de les seves cendres amb un nou cap, Montilla, i una nova identitat, l'Entesa. El mateix 'bitxo' amb un cos que es presenta 'tunejat'. Unes modificacions que potser serveixen per adaptar-se millor al medi.
Aquest animal polític, tot i tenir els mateixos colors d'abans i un aspecte semblant al que recordem, s'ha guanyat un tracte de nouvingut. Recordar la torpesa i la bicefàlia del seu avantpassat, o especular amb què l'origen del nou plumífer és una proveta amb un embrió congelat abans de la campanya, ja no porta enlloc. Com tampoc porta enlloc retreure-li al líder més guapo de totes les oposicions hagudes i per haver el que se li retreu en la imatge que obre aquest post, ni els seus pactes (ja pleistocènics) amb el PP, ni que tingués a ERC com a segon plat en les negociacions per enfilar-se al número ú de la Generalitat. Les coses són com són i el nou Govern és la primera pàgina d'un quadern que té l'Estatut com a pròleg. Tindrem (tots) un nou president i mereix, d'entrada, un respecte institucional i un reconeixement de què ha arribat on és utilitzant mètodes totalment vàlids. Una altra cosa és el paper que hem de tenir nosaltres, que no ha de ser un altre que el seguiment ACTIU de la seva gestió. Sense exclore, per descomptat, el color del vidre amb què ho mirem, que per això estan les tendències ideològiques.
Jo d'entrada trobo bé aquest esforç que s'està fent per part dels tres partits de donar una imatge de més unitat. Sóc conscient que aquest nou govern no tindrà l'empenta sobiranista que podria haver tingut si els protagonistes fossin uns altres. Però és que tampoc es pot dir amb seguretat que un govern CiU-ERC, tot i l'indiscutible atractiu que té aquest pacte per al públic nacionalista-independentista, representaria i satisfaria millor les necessitats que té el país (i amb això no vull que s'interpreti que menystinc aquesta opció, de la que jo n'era partidari). D'altra banda, si bé estic d'acord en recordar tant com faci falta que SOM a Catalunya (amb el que això HA de representar), no està de més prioritzar la via dels avantatges que ha de tenir SER a Catalunya.
En aquest sentit, estic plenament d'acord amb en Carod en què política nacional ho és tot, des de seguir amb la NORMALITZACIÓ del català (que queda un camí llarguíssim per recórrer, per molt que diguin quatre -ah, no, que són tres- cínics) fins a treballar per millorar les pensions o fer més escoles bressol. Amb un nou Estatut, s'ha de demostrar que les reivindicacions nacionals no han estat simplement el camí per aconseguir una major trempada amb una Catalunya més sobirana. Més autogovern s'ha de poder traduir en una ferma (en constitució i extensió) contribució a la qualitat de vida dels ciutadans. És aquí on té el seu repte el nou govern i per on se l'ha de burxar CONSTANTMENT. És aquí on TOTS els catalans veuran si serveix d'alguna cosa 'engreixar' la llista de competències de la Generalitat i empènyer tots junts per fer-ho, o si aquests, com tots (lectura simplista, inexacta, facilona i majoritàriament errònia però recorrent fins a les catxes), s'acabaran enrocant en el 'latiguillo' de l'amor a Catalunya, el fantasma que amenaça des de Madrid, o jo la tinc més grossa que tu (la catalanitat) etc, etc. Sobre això he de dir que és una bona senyal que ERC accepti (a falta de veure com ho entoma en el dia a dia) que el nou govern només ha de tenir un cantant solista -fet que dificultarà algunes actituds recents provocadorament exhibicionistes i contraproduents-, i que l'únic que queda és repartir-se els teclats, la guitarra, i el baix i fer que el grup soni conjuntat i prou engrescador (només he parlat del paper d'ERC perquè ICV ja té interioritzat l'actutid servil, amb les coses bones i reprotxables que se li suposen, des del principi). Això pel que fa al govern.
A l'oposició li demano que es preocupi del que és important. I que en Mas no hagi pogut aconseguir la presidència ja no ho és, d'important. A CiU li demano (si puc) que es guanyi una credibilitat que per mi està en entredit, perquè la seva no ha estat fins ara una oposició ni lleial ni constructiva (és una opinió). I als altres dos només dir-lis que són les seves idees el que els ha portat on són, no el fet de criminalitzar ningú (senyors del PP, de Ciutadans... i del PSOE, la ideologia d'ERC no la fa ni perillosa, ni sospitosa de res objectivament nociu). Per tant, tenen quatre anys per guanyar-se l'atenció de la gent amb propostes, propostes i més propostes.