Tendències o... el nostre pa de cada dia (d'ara en endavant)?

El missatge polític i la ideologia dels partits -en aquest cas catalans-, així com el que ajuda a determinar el vot dels catalanets de carrer (clasicus catalanis) s'ha vingut reflectint tradicionalment en dos fantàstics eixos dels que segurament n'heu sentit a parlar milions de vegades: el socioeconòmic (dreta-esquerra) i el 'nacional' (el que faria referència a una política marcada per un sentiment identitari de pertinença des d'espanyol a català).
Els 23 anys de govern de CiU, incloent-hi els vergonyosos (van ser 'feotes' en el seu moment i CiU ha demostrat que no n'estava precísament orgullós, recentment) pactes amb el PP, representaven un estil de fer política des de l'eix 'nacional' (amb matisos, però estareu d'acord amb mi que la clara identificació de CiU com a partit de centre-dreta -i nacionalista- és més recent i també més ambigua que no pas la seva definició en temes de política identitària).
Ara, i des de fa fa tres anys, la sortida de CiU de la Generalitat ha coincidit amb un canvi cap a una preeminència de l'eix socioeconòmic (manen les esquerres o els partits autoanomenats progressistes). L'aparició de Ciutadans posaria encara més èmfasi a aquesta tendència.
El cas és que amb tota seguretat avui estrenarem la segona legislatura en què la política catalana girarà preferentment al voltant de l'eix socioeconòmic. La cosa, a més, té pinta d'eternitzar-se. Més que res per lo estreta que ERC es mostra amb el líder més guapo de tots els partits polítics de l'univers i els motius que ha donat: CiU no volia lligar-se la manta al cap i avançar de forma decidida cap a la independència -el sostre que marca l'Estatut ja està prou bé (per ara)-, sent així, ens hem decidit per les polítiques socials i progressites (literal). Així doncs, es pot afirmar que l'eix nacional en la política catalana camina cap al paper de simple afegitó de la ideologia dels partits catalans? S'està intentant que el missatge identitari s'insereixi en l'eix socioeconòmic ("tot és política nacional", Carod dixit)?
Com a independentista que sóc, en primer lloc veig que aquesta tendència, si bé ens vulgaritzaria, perquè ens restaria singularitat, ens faria més semblants a d'altres 'ecosistemes' polítics de països 'normals' (ningú dubta, per exemple, de l'espanyolitat del PSOE i del PP a Espanya). Fins aquí correcte, tal com jo ho veig.
Ara bé, i això contradiu el punt anterior, no crec (us segueix parlant un independentista, potser alguns ho veureu diferent) que els partits presents al Parlament pensin única i exclusivament en clau catalana (diferència bàsica respecte als països 'normals' dels que us parlava abans). Per tant, si enlloc de tendència estiguessim parlant que aquesta legislatura enterra definitivament l'eix nacional, el tema deixaria de barrufar-me.
Com ho veieu? Jo crec que la clau està en la consideració que els partits catalans li donen al nou sostre que ha posat l'Estatut. Pel PSC Montillesc, sobradament suficient; per ICV, el que digui 'la mama' (PSC) més el que pensi el 'papa' (ERC); per ERC ni de conya, tot i que per ara caldrà explotar-lo, ja que la majoria diu que el nou text mola mazo i ara ja és tard per anar més enllà (cal esperar); per a CiU és un triomf personal, així que caldrà lluir-lo tant com es pugui (o sigui que, si s'ha d'anar més enllà, s'haurà d'esperar una llaaaarga temporadeta); pel PP s'hauria d'eliminar (tot i que a d'altres comunitats hi ha cosetes d'aquest Estatut, inadmisibles per a Catalunya, que estan guays); i de Ciutadans... millor ho deixem, no?
En refinitiva, jo crec que a l'eix nacional li queda una llarga època a l'ombra pel que fa a protagonisme efectiu (que no efectista) en la política catalana (amb el beneplàcit de CiU i ERC, ambdós per motius partidistes), tot i que, per sort, no se l'ha de donar per enterrat. Qui el pot fer renèixer durant aquesta presumible època 'd'ostracisme'? té la seva mandanga, però dependrà de les ganes de provocar que tinguin Ciutadans i el PP.