Venedors de 'pacotilla'

El meu costat 'friki' em porta a mirar sovint un programa de Teletaxi, el 'Petiquipeti'. Un espai presentat per dos titos altament 'collejeables' amb la capacitat de fer gràcia i ràbia més o menys en la mateixa mesura. La trucada d'un espectador d'aquest programa em va donar el tema del que us parlo. El nano, castellanoparlant, denunciava que, en una entrevista que Ferran Monegal (un crack que fa de crític televisiu i que podeu llegir a El Periòdico) li va fer a Justo Molinero li van passar un vídeo on s'acusava a l'amic Justo més o menys de torturador de l'ànima de Pompeu Fabra cada cop que aquest clàssic de la comunicació del nostre país parlava en català. I és cert. El català del nostre President seria acadèmic si el comparéssim amb el d'en Justo, sobretot pel que fa a pronúncia. Vale, acabo l'exposició dels fets i la següent pregunta és... i què? que no el parla, l'home? l'ha de millorar, segur, però així què, que no el parli fins que tingui un domini excels de l'idioma? Algú de nosaltres el té, aquest nivell?
El català és ámb seguretat l'idioma més malparlat del món. En aquest blog segur que hi trobareu infinitat de mostres de les putades que un complert catalanoparlant li fa a la seva llengua. Sent així? algú en aquest país li ha de passar factura per alguna errada a algú que bonament es llença a parlar en català? (Montilla a part, ja que pel càrrec que ocupa, l'ha de millorar amb urgència. Cosa que tampoc dóna dret, crec, a criticar-lo per les seves errades). Vaja una campanya de màrqueting més bona per a un idioma que, al pas que va (i lamentant-ho profundament), té data de caducitat.
És tant important una perfecta dicció (que no té gairebé ningú), o ho és més que, per començar, la gent que l'aprèn i la que el sap l'utilitzi? Quan m'ensenyaven anglès, una de les coses que més em repetien era 'llença't', no tinguis vergonya. Parla'l, després ja l'aniràs polint. Però es veu que en aquest país hi ha penya que no, que pensa que has de ser un jedai de l'idioma per a poder-lo parlar. Són els mateixos que, absolutament sempre s'adreçaran en castellà a un immigrant, encara que aquest els hagi parlat de bones a primeres en català (conec una escocesa que n'està farta de què li facin això), els mateixos que recorren constantment a castellanades sense cap tipus de complex ni voluntat d'autocorregir-se, els mateixos que després s'extranyaran que la nostra llengua la parli cada cop menys gent.
En definitiva (tal com ho veig), parlar bé... SÍ, però abans ve parlar-lo.