05 de juliol 2007

El que fa la gana!

(o se nos acabó el amor de tanto usarlo...)

Sens dubte aquests darrers mesos no estan sent propicis per a l'amic Cupido al si d'alguns partits polítics catalans. A Ca l'Edu hem pogut llegir l'evolució de la picabaralla dels gallets d'ERC i ara, pel que sembla, a CiU també comença a haver-hi mala maror. I és que les diferències entre Convergència i Unió comencen a anar més enllà del 'mar o muntanya' per passar les vancances i el que havia estat un matrimoni ben avingut -tot i que els churumbeles d'un i altre no s'han pogut veure mai- es mostra cada cop més com la suma de dues persones que ja només es veuen els defectes: un és calb, avorrit, i s'està fent gran; mentre l'altre (i prou que li recorda el papa) té un tupé que les torna boges, li va la marxa (això és el que diu), i està (en Castizow) 'en edad de merecer' (encara que la pubilla fins ara sempre s'ha fet l'estreta).

L'altre dia, en un documental, deien que en situacions de fam extrema, la funció cerebral es redueix i és quan hi ha perill de què apareguin impulsos canibalístics. Sembla que fessin el retrat de CiU! Després de l'època esplendorosa del regnat del rei Sol(ey), toquen temps de vaques magres i la situació de tensa calma es manté fins que a algú se li acudeixi llençar la primera queixalada. De moment, a banda d'una 'balassera' en forma de declaracions incendiàries del Mestre, ja ha aparegut un portal impulsat per militants i consellers nacionals de CDC partidaris d'enviar la parella a dormir per sempre al sofà. Quelcom que en Duran vol evitar com sigui -un iaio granadet i sense calers té poca sortida en el mercat de 'singles'-.

Però també és cert que el que 'Duran' anys ha fet el paper de Pepito Grillo de la federació n'està fins als ous de dir que sí sempre a tot i es desmelena (és un dir) amb el tema 'Mamá quiero ser Ministra'. Això cabreja als socis de forma morrocotuda. A Convergència segueixen creient en el model 'suport parlamentari a canvi de contraprestacions' també anomenat 'tota consciència té un preu', tot i mantenir el 'no me pone nada' el PP a fi de què l'exèrcit de Don Mariano augmenti la dosi d'afrodisíac quan depengui dels nacionalistes cantar l'aliron a les generals. I després estan els amiguets... l'Arturí vol poder escupir pels carrers de Madrid com fa ERC quan els ve de gust i lligar-se una estelada ben gran sense patir pel que puguin dir a casa: i sobretot, vol guanyar d'una vegada per totes la competi amb en Carod consistent en 'a veure qui la té més grossa' -que mai podrà guanyar amb l'aixafaguitarres d'UDC-. L'altre, de mentres, sospira somiant amb què la truquen els nois guapos de Madrid i la conviden a dormir a La Moncloa -"el papa mai no ho permetria"-.

Aquesta gent, com tot matrimoni que se precie..., n'ha superat moltes, de crisis. Però és que aquesta és molt lletja perquè surt de les vísceres de les dues formacions. Així, les postures d'ambdós partits són absolutament lògiques, tal com ho veig, però absolutament incompatibles com a federació sí és que, pel que sembla, ningú està disposat a assumir el paper de 'tragabolas'. Està molt bé que a Unió no estiguin per la independència i que els sembli bé contribuir a la governabilitat i al govern d'Espanya. Al cap i a la fi, dóna la impressió que en Duran sí que té una visió política enfocada en Espanya i per tant uns objectius entesos en general (incloent Catalunya dins aquesta visió), fet pel qual és normal que cosideri una bona opció posar ministres a Madrid.

Per la seva banda, també és collonut que a Convergència s'autoanomenin sobiranistes (el final de trajecte de la seva ideologia no està molt clar). Si el seu únic interès està en Catalunya, no sembla coherent optar a dirigir un ministeri espanyol, oi? una altra cosa és contribuir amb suport parlamentari a què a Madrid hi hagi un govern 'amic' (clar que n'hi ha que fan innecessari comptar amb enemics, però bé).

Però crec que, per començar, l'error ha estat deixar que les decisions es prenguin de forma col·legiada entre els dirigents dels dos partits sense establir des del començament un discurs propi de la federació. I aquesta llavor del mal ha trobat, a més, una terra ben abonada per l'ambició: UDC vol deixar de ser la simple comparsa de CDC (sobretot ara que no n'obtenen res a canvi, quan hi havia en Pujol era diferent...), mentre que penso que a Convergència veuen els democristians una rèmora, un fre, de cara a l'enfrontament definitiu amb ERC per disputar-se l'electorat nacionalista (el creixement dels republicans ha coincidit amb la pèrdua de poder de CiU).

Amb tot, trobo que és una idea errònia i em sap greu que aquestes disputes internes tinguin lloc en un partit 'dels nostres'. CiU és una federació nacionalista moderada, i són aquestes dues paraules les que fan que l'espectre electoral que abracen sigui ampli. Perdre el 'nacionalista' o el 'moderat' només pot ser sinònim de pèrdua de fidels i... de veure com el sostre electoral queda limitat: p.ex. sense Unió, a Convergència li costaria atraure vots liberals (el plàncton, juntament amb el votant espanyolista, del PP), aquell elector al que no li molesta ni CiU ni els nois d'en Darth Vader sinó que se'ls escolta i els vota depenent de la conjuntura. Sense Convergència... tindria gaire futur, el partit d'en Duran? per començar que jo sempre els he vist amb masses possibilitats de convertir-se en satèl·lit ppero. A més... quin és el grau de coneixement que té la gent sobre aquest partit (sempre han estat el germà pobre de la federació)? penso que només optarien a rascar votants conservadors -de les poques coses que han deixat força clares pel que fa a la seva ideologia-... poca cosa quan fa dos dies que menjaves de dos plats, no?.

En definitiva, que tant de bo es calmin les aigües, tant a ERC com a CiU i que aquest 'Desfederem-nos' es quedi en res, ja que no portaria enlloc. Ja és una pena que els dos grans partits nacionalistes catalans estiguin tot el dia a la grenya com perquè a sobre els rebomboris interns els facin perdre força de cara a les generals i a sobre fragmentar-se una mica més.

4 Comments:

Blogger Puji said...

Molt bona anàlisi, Albert, com sempre.

Fa moooooolts anys que dic que Duran acabarà al PP. Si l'arturí li dóna l'esquena i en Mariano li dóna un Ministeri, tindrà l'excusa perfecta.

Sempre he pensat que l'espectre electoral d'Unió és per riure, sobretot des del "gir catalanista" del PP (mande?).

7:07 p. m.  
Blogger en Ferran said...

Kanu, bentornat!

Excel·lent anàlisi que resumiria amb aquest hipotètic panorama polític a Catalunya, en poc temps:

CDC i ERC (dreta i esquerra "catalanistes")
PP/UDC i PSOE (dreta i esquerra "espanyolistes")
ICV (basculant entre ERC i PSOE)

Pels interessos del país, un pacte de govern "a l'estil alemany" entre CDC i ERC seria molt desitjable.

D'altra banda, pel que fa a les crisis internes, primer ERC, després CiU i ara el PSC, on sembla que el sector catalanista, apartat per "l'aparatu", s'està reorganitzant...

10:38 a. m.  
Blogger kanuddao's said...

Puji,

totalment d'acord però... jo encara vull resistir-me a veure en Duran defensant les tesis d'aquell exèrcit de fatxes.

Ferran,

aquesta reorganització al PSC és d'aquelles que sempre penses que s'han de donar però que mai acaben de dur-se a terme... M'ho he perdut. Fes-me'n cinc cèntims!

Lo de CDC i ERC... és el que hauria de ser "ya, po'favó"', la pena és que estan massa ficats en robar-se votants mútuament i no en encapçalar el gir sobiranista que li fa falta al país.

12:32 p. m.  
Blogger en Ferran said...

No en sé gaire cosa. Això sí, em consta que aquest dijous hi ha una trobada del sector "crític" (formalment amb el suport de l'"aparatu", membres del qual també hi assistiran). Les espases, sembla, es mantindran sota la taula, però...
Si en sé més coses, te n'informo!

12:54 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home