ERC ‘descobreix’ el bilingüisme

“Lo’ catalane’ pagamo’ musho y resibimo’ poco, por eso quiero la independensia”. Olé per en Juan, jubilat de 75 anys que posa la veu al debut del castellà en una campanya a favor de la independència que ha posat en marxa ERC (Per això vull la independència). La cosa cau pel seu propi pes, segons la meva opinió. El castellà és l’idioma de molts i molts catalans (masses? Ehem… deixe-m’ho en què són masses els castellanoparlants que mai, mai, mai faran un esforç per ni que sigui balbusejar una paraula en català) i no deixa de ser extrany que els partits que podríem posar a l’equip dels ‘sobiranstes’ no li hagin dedicat mai ni un segon a l’idioma de Cervantes (Sirvent, de València, segons una ‘xocant’ tesi de l’historiador Jordi Bilbeny). Bé, així… minipunto per a l’equip republicà? No, no per a mi. M’ha recordat tant a l’‘enelavalledesmóng’ aznarià quan el mamon intentava guanyar les nostres simpaties a base d’assegurar que parlava el nostre bonic idioma en la intimitat (el lloc, sens dubte, on li hagués agradat confinar-lo); a aquella sobtada passió pels Chunguitos que li ‘sobrevenia’ al mai prou admirat Jordi Pujol al cotxe oficial… en definitiva, m’ha semblat un detall tan lleig d’hipocresia que no em pot semblar bé, aquesta novetat (malament tampoc… deixe-m’ho en què em sembla… ‘sospitosa’).

Mmmmm, peco d’injust. Permeteu-me fer-li una nova ullada al temita. La campanya d’Esquerra apel·la a ‘l’independentisme pràctic’, una teoria (amb la que estic totalment d’acord sempre que es combini a la que apel·la al sentiment i la cultura pròpies) que ve a dir que la llavor sobiranista d’un català pot trobar un terreny abonat per créixer si es planta a les seves butxaques, d’aquí la sentència que deixa anar l’amic Juan. Ho fa en castellà, l’idioma que utilitza per absolutament tot (Juan, Juan…), com molts ‘altres catalans’ (aquest cop no va amb segones). Però n’hi ha prou amb això, perquè el missatge independentista d’ERC entri al mercat castellanoparlant (a priori dominat pel ‘només espanyol’, ‘més espanyol que català’ o com a molt ‘tan català com espanyol’)? Segur que no, perquè, com diria Cruyff, ‘un palomo no hase verano’, oi, Juan? Encara que, també és veritat que, a còpia d’anar-hi fent incursions, potser rascaríem alguna cosa que passés d’allò testimonial.

Però de l’altra banda també és cert que ERC (i CiU) portava massa temps ‘silenciant’ als castellanoparlants com perquè aquest gest pugui ser considerat quelcom més que anecdòtic. Més encara, millor si queda en anècdota, perquè la intervenció d’en Juan pot, com deia anteriorment, desprendre un tuf a hipocresia irrespirable, per segons quins nassos sensibles. Més: quan siguem independents, quin tracte rebrà, l’idioma d’en Juan? Li agradaria, a aquest senyor, els plans que pugui tenir Esquerra per a la seva llengua? I això només d’entrada… com és que ara sí que compten, els votants castellanoparlants? En fi, malgrat que és innegable la condició del castellà com a un dels idiomes de Catalunya (per llei i per força real) i que, per tant, no hauria de ser sorpresiva la seva presència en les campanyes polítiques, el que ha fet Esquerra em sembla, com a mínim, una imprudent frivolitat, si és que la cosa queda només en això.