13D: Hi ha múscul però cal seguir anant al gimnàs

La primera onada ja ha picat a l’escullera i vaig (anem) xop(s) en forma de conseqüències, notícies i lectures per a tots els gustos, així que disculpeu però jo contribuiré una mica més a aquesta esquitxada general. Passo de fer repàs de dades i em centro en les meves pròpies impressions... tot plegat més còmode i inofensiu, puix qui no hi estigui d’acord sempre em pot dir “Kanu, et flipes” i quedar-se amb la seva pròpia cançó.

Abans que res recomanar-vos la lectura d’una anàlisi així com optimista feta per en Josep Ramon Torradas, del grup del facebook ‘Tots plegats per un futur referèndum per la independència a tot Catalunya’. Especialment indicat per a ‘alegrías de la huerta’ com jo. Per descomptat no comparteixo la seva visió positiva del tema (no perquè sigui falsa, sinó perquè les dades gairebé sempre donen per pintar la realitat del color que més convingui).

Per la meva banda, hi ha diverses coses de la jornada que vull comentar:

Principalment, la participació. En termes generals ens hem quedat a tocar del 30%... més o menys el sostre electoral que sempre li he suposat jo a l’independentisme a Catalunya. Val, val... no vull anar tampoc de senyoreta Rottenmaier: la consulta no era vinculant (per tant així com ‘menosmola’), ha comptat amb tot tipus de dificultats organitzatives –com, diria, el fet de no poder comptar amb el cens i tal-, poc ha faltat perquè a la majoria de municipis on s’ha celebrat s’haguessin de col•locar les urnes als menjadors de casa dels qui les organitzaven i per descomptat ha comptat amb la inestimable col•laboració –per al seu fracàs, com no- dels partits als que la democràcia els hi mola cada quatre anys i sempre que es puguin presentar sota les seves sigles (especialment remarcable el concert de declaracions intimidatòries de José ‘aimiestatut’ Zaragoza i Alícia ‘nometoqueslaconsti’ Sánchez Camacho). Dit això, la cosa no deixa de ser que s’havia muntat una festa per conèixer gent nova i hi han acabat anant els mateixos ‘borratxos’ de sempre.

I aquí és on em bec un litre d’allioli i començo a repetir-me més que l’all. I és que tinc la sensació que la cosa s’ha enfocat –erròniament, ja que es tractava d’un ‘amistós’- per guanyar la consulta, no per estimular la participació... de tothom. Així... estic parlant de fracàs? No, no és això. Simplement dic que aquesta no era una ocasió per marcar bíceps. Qui més qui menys que sigui de la ‘corda’ ja sap que el sobiranisme té múscul, el que ens cal és fer volum. Per aquest motiu crec que la cosa no estava tant en cridar als quatre vents ‘vota per la independència’ sinó ‘hòstia, que resulta que els catalans no podem decidir de forma oficial que volem fer a casa nostra!’ o ‘vostè, senyor unionista o del perfil “tant català com espanyol”, sap que a la democràcia espanyola no li dóna la puta gana de deixar-li expressar quin és el seu projecte per a Catalunya?’.

En aquest sentit, jo hauria preferit obtenir participacions de 50s o 60s% i ‘perdre’ la consulta que no pas aquesta ‘victòria’ en minúscules perquè el rival (terme absolutament esportiu) no s’ha presentat. Això hagués volgut dir que obtenir el dret a decidir interessa, i molt, als catalans, que trobo que seria la cosa interessant de la iniciativa. Ara vull pensar que seguim sense saber-ho, perquè és que la resta de gent que no pensa com els que estem per la independència mai es va arribar a sentir convidada en aquesta festa –que ho era, i això és motiu de felicitació- de la democràcia.

Sobre la jornada en sí també en vull parlar. Bàsicament perquè el cel no ha caigut, Godzilla al final no va venir, l’ull de Mordor no ens va apuntar i ningú amb DNI 666 va anar a dipositar el seu vot ni li va furtar l’ànima a cap partidari del ‘no’. Va ser un saníssim exercici democràtic resolt sense cap tipus de problema, res que no es pogués suposar. Som una nació i com a tal hem de tenir i exigir el dret a preguntar-nos què volem, i mentre això no sigui així això seguirà essent una anomalia democràtica morrocotuda. I als partits catalans que no ho vegin així els hauríem d’anar reclamant que, com a mínim, es treguin la ‘C’ del seu nom. Prou de mentides, manipulacions de la realitat i intimidacions! És un dret que Catalunya, contra tota lògica, no disposa i del que es beneficiarien tots els catalans, ja que no crec que sigui tendenciós afirmar que un sistema democràtic millora a mesura que augmenta la participació dels ciutadans en els afers públics.

I... finalment, no vull oblidar-me del sr. López Tena, que no s’ha pogut estar de penjar-se una medalleta mentre es feia pipí sobre la tasca feta per la Coordinadora Nacional de les consultes. I és que les (és de justícia dir-ho) BONÍSSIMES dades de participació a Osona, que han superat el 40%, han envalentonat a l’amic Tena, que amb les seves declaracions ha demostrat ser un personatge tant eficient i eficaç com cregut i primmadona. Jo personalment començo a estar-ne fins als ous, dels messies. Una cosa és desitjar un bon líder que aglutini a tots els sobiranistes i una altra ben diferent que qui es postuli al càrrec intenti destacar deixant en evidència en públic als companys que treballen per un mateix objectiu. Senyor, des d’aquí vull felicitar-lo per la seva tasca, que insisteixo, ha estat excel•lent. Ara bé, una cosa és organitzar una consulta pel dret a decidir a un lloc on fins i tot els nouvinguts parlen un català millor que el meu i una altra molt diferent és fer-ho a pobles on sovint sembla que haguem deixat d’estar a Catalunya. Vol dir que aquest fet no el pot haver ajudat una mica? Si us plau, una mica més d’humilitat, de fer equip i de ganes de què l’empresa, i no només vostè, triomfi.

Dit això, i com diria l’amic Tardà del Polònia, “a Camprodon hi ha galeteeeees!”

Tigres –TIGRES!-, Leones –LEONES!- (reaccionant sobre l’editorial)

Així, com separava el mític Torrebruno al seu públic infantil ‘porqué todos quieren ser los campeones’, es troba dividida darrerament l’opinió de molts internautes al voltant del concepte de ‘dignitat catalana’, com queda reflectit en xarxes socials com el Facebook. Uns donant suport a l’editorial conjunta dels diaris en favor de l’Estatut i els altres fent el mateix però en favor de la independència. El problema, tal com ho veig, apareix en el moment en què alguns independentistes es prenen la llibertat de ‘renyar’ els integrants del primer grup.

Jo, raret, formo part dels dos. Motius? Sobretot l’ordre en què es van succeir els fets. M’explico: l’editorial conjunt surt publicat i fa tronar la caverna –que no necessita grans esdeveniments per posar-se a escopir gripaus contra Catalunya-, tot seguit apareix un grup al facebook de suport, i m’hi adhereixo perquè per molt que no m’acabés fent el pes, vaig votar a favor de l’Estatut.

Però a mi en el fons me la pela, perquè el que jo vull és una constitució per a Catalunya! Això fa que en el fons desitgi que el Tribunal Churro-Mediamanga-Mangotero deixi l’Estatut amb menys contingut que un flyer de 2x1 a l’’Uno de Tantos’ que faci palès que Espanya ens pren pel pito del sereno i provoqui un augment exponencial de nous independentistes (per molt que la ira lleve al odio y el odio al lado oscuro). És per això que quan, posteriorment, es crea un grup que no vol l’Estatut sinó la independència, m’hi adhereixo també sense donar-me de baixa del primer.

Però després... amb la coexistència dels dos grups em sorprenc llegint un ‘allau’ (tinc arrels andaluses, permeteu-me la ‘essaherasiong’) de missatges en plan “segur que dones suport a l’editorial i no a la independència? Al•lééééééé”. Doncs què voleu que us digui? No, no és ben bé que hi doni suport, però si he comès algun pecat ja sé on haig d’anar a confessar-me i tu no portes cap hàbit com per amonestar consciències!

És que crec que amb això dels referèndums, de l’Estatut, i tot plegat n’hi ha que estan perdent el tempo del partit i la perspectiva estratègica, i em sap greu posar-me en la línia que en Duran (l’etern Pepito Grillo de CiU) expressava ahir a l’Àgora. Ni demà, ni el mes que ve, ni l’altre, ni al 2011, ni al 12, serem un país independent, i qui tingui pipí haurà d’aguantar-se encara una bona estona perquè tal com ho veig queda bastant per acabar el viatge.

Podem dir que l’hem començat? Sí, no en tinc cap dubte, i la primera parada ha de ser la de fer-nos amb el dret a decidir. En aquest sentit la iniciativa dels referèndums ha suposat un impuls bestial i li ha fet veure a molts catalans que no són ni tenen perquè ser de la corda sobiranista que això de què Catalunya no es pugui preguntar si vol ser dit o ungla no té lògica per enlloc. Una prova? Que me’n dieu, d’això de què el partit de l’stripper Albert Rivera s’hagi decidit a fer campanya pel ‘no’? jo trobo que és un gest bastant més patriòtic que el que pugui haver fet mai el PSC, per exemple, ja que per molt que C’s es mostri partidari de ‘l’unionisme’, que faci campanya en aquesta iniciativa significa en certa manera que beneeix que aquesta decisió es pugui prendre algun dia aquí i no en un altre lloc. Perquè en aquesta batalla entenc que l’interessant és motivar el conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se per aconseguir aquest dret, no per a exercir-lo demà. ¿Y luego? (quina gran pel•lícula ‘Colega dónde está mi coche?’!) doncs ‘luego’ el que hauria de tocar seria fer equip, fer veure les virtuts de la independència a tots aquells compatriotes (la majoria?) que mai se l’han plantejada, que no la volen o que no la veuen clara. És que si avui féssim un referèndum vinculant sobre el tema, la independència perdria per golejada. Això és així, i qui vulgui córrer que es compri un casc, perquè se la fotrà.

Per això... doncs per això no hi veig absolutament cap problema en què independentistes i no independentistes ‘s’allistin’ com a defensors de la dignitat de Catalunya a través de la defensa de l’Estatut que es va aprovar aquí en referèndum, per molt que ja vingués peladet. L’Estatut, en totes les seves variants estilístiques (amb més o menys cops de tisora o moll –que és com està ara-) és una etapa que s’ha de passar. És una de les nostres ‘caquetes’ i per això trobo adequat plantar-se davant l’intent d’aquell que es veu més guapo que nosaltres de modificar-lo al seu gust de manera tant... desganada, ‘xapussera’ i descaradament arbitrària. Dit d’una altra manera, una cosa és que jo desitgi que els senyors ‘manostijeras’ li facin un ‘rasured’ a l’Estatut perquè tàcticament jo pensi que això donaria un impuls més a l’independentisme i una altra molt diferent és que jo renunciï obertament a aquest nou estatut i acusi de ‘titafluixes’ a aquells que no reivindiquin el mateix que jo.

En fi, pense-m’hi... no us sembla que hi ha molta més gent que ara per ara és més partidària de l’Estatut que no pas de la independència? Jo trobo que sí, i per tant penso que aquest és més un moment d’anar de la mà del grup (majoritari en el sí de la societat catalana) que vol incrementar l’autogovern de Catalunya mitjançant l’Estatut que no pas desmarcar-se’n i assenyalar-los amb un dit acusador.

Perquè el viatge tingui èxit penso que ara toca seduir, no pas renyar ni amonestar consciències.