bardefumadors

Miralls que martiritzen

2010-03-19T08:34:00.002+01:00

Avui al Bloc Gran li demano a en Laporta que comenci a exercir de líder i deixi de veure persecucions per tot arreu...

Tot parlant de la nova Llei de consultes populars...

2010-03-12T07:58:00.003+01:00

... Al Bloc Gran del Sobiranisme, on m'hi podeu trobar cada divendres.

Bon cap de setmana!

13D: Hi ha múscul però cal seguir anant al gimnàs

2009-12-14T21:03:00.004+01:00

La primera onada ja ha picat a l’escullera i vaig (anem) xop(s) en forma de conseqüències, notícies i lectures per a tots els gustos, així que disculpeu però jo contribuiré una mica més a aquesta esquitxada general. Passo de fer repàs de dades i em centro en les meves pròpies impressions... tot plegat més còmode i inofensiu, puix qui no hi estigui d’acord sempre em pot dir “Kanu, et flipes” i quedar-se amb la seva pròpia cançó.

Abans que res recomanar-vos la lectura d’una anàlisi així com optimista feta per en Josep Ramon Torradas, del grup del facebook ‘Tots plegats per un futur referèndum per la independència a tot Catalunya’. Especialment indicat per a ‘alegrías de la huerta’ com jo. Per descomptat no comparteixo la seva visió positiva del tema (no perquè sigui falsa, sinó perquè les dades gairebé sempre donen per pintar la realitat del color que més convingui).

Per la meva banda, hi ha diverses coses de la jornada que vull comentar:

Principalment, la participació. En termes generals ens hem quedat a tocar del 30%... més o menys el sostre electoral que sempre li he suposat jo a l’independentisme a Catalunya. Val, val... no vull anar tampoc de senyoreta Rottenmaier: la consulta no era vinculant (per tant així com ‘menosmola’), ha comptat amb tot tipus de dificultats organitzatives –com, diria, el fet de no poder comptar amb el cens i tal-, poc ha faltat perquè a la majoria de municipis on s’ha celebrat s’haguessin de col•locar les urnes als menjadors de casa dels qui les organitzaven i per descomptat ha comptat amb la inestimable col•laboració –per al seu fracàs, com no- dels partits als que la democràcia els hi mola cada quatre anys i sempre que es puguin presentar sota les seves sigles (especialment remarcable el concert de declaracions intimidatòries de José ‘aimiestatut’ Zaragoza i Alícia ‘nometoqueslaconsti’ Sánchez Camacho). Dit això, la cosa no deixa de ser que s’havia muntat una festa per conèixer gent nova i hi han acabat anant els mateixos ‘borratxos’ de sempre.

I aquí és on em bec un litre d’allioli i començo a repetir-me més que l’all. I és que tinc la sensació que la cosa s’ha enfocat –erròniament, ja que es tractava d’un ‘amistós’- per guanyar la consulta, no per estimular la participació... de tothom. Així... estic parlant de fracàs? No, no és això. Simplement dic que aquesta no era una ocasió per marcar bíceps. Qui més qui menys que sigui de la ‘corda’ ja sap que el sobiranisme té múscul, el que ens cal és fer volum. Per aquest motiu crec que la cosa no estava tant en cridar als quatre vents ‘vota per la independència’ sinó ‘hòstia, que resulta que els catalans no podem decidir de forma oficial que volem fer a casa nostra!’ o ‘vostè, senyor unionista o del perfil “tant català com espanyol”, sap que a la democràcia espanyola no li dóna la puta gana de deixar-li expressar quin és el seu projecte per a Catalunya?’.

En aquest sentit, jo hauria preferit obtenir participacions de 50s o 60s% i ‘perdre’ la consulta que no pas aquesta ‘victòria’ en minúscules perquè el rival (terme absolutament esportiu) no s’ha presentat. Això hagués volgut dir que obtenir el dret a decidir interessa, i molt, als catalans, que trobo que seria la cosa interessant de la iniciativa. Ara vull pensar que seguim sense saber-ho, perquè és que la resta de gent que no pensa com els que estem per la independència mai es va arribar a sentir convidada en aquesta festa –que ho era, i això és motiu de felicitació- de la democràcia.

Sobre la jornada en sí també en vull parlar. Bàsicament perquè el cel no ha caigut, Godzilla al final no va venir, l’ull de Mordor no ens va apuntar i ningú amb DNI 666 va anar a dipositar el seu vot ni li va furtar l’ànima a cap partidari del ‘no’. Va ser un saníssim exercici democràtic resolt sense cap tipus de problema, res que no es pogués suposar. Som una nació i com a tal hem de tenir i exigir el dret a preguntar-nos què volem, i mentre això no sigui així això seguirà essent una anomalia democràtica morrocotuda. I als partits catalans que no ho vegin així els hauríem d’anar reclamant que, com a mínim, es treguin la ‘C’ del seu nom. Prou de mentides, manipulacions de la realitat i intimidacions! És un dret que Catalunya, contra tota lògica, no disposa i del que es beneficiarien tots els catalans, ja que no crec que sigui tendenciós afirmar que un sistema democràtic millora a mesura que augmenta la participació dels ciutadans en els afers públics.

I... finalment, no vull oblidar-me del sr. López Tena, que no s’ha pogut estar de penjar-se una medalleta mentre es feia pipí sobre la tasca feta per la Coordinadora Nacional de les consultes. I és que les (és de justícia dir-ho) BONÍSSIMES dades de participació a Osona, que han superat el 40%, han envalentonat a l’amic Tena, que amb les seves declaracions ha demostrat ser un personatge tant eficient i eficaç com cregut i primmadona. Jo personalment començo a estar-ne fins als ous, dels messies. Una cosa és desitjar un bon líder que aglutini a tots els sobiranistes i una altra ben diferent que qui es postuli al càrrec intenti destacar deixant en evidència en públic als companys que treballen per un mateix objectiu. Senyor, des d’aquí vull felicitar-lo per la seva tasca, que insisteixo, ha estat excel•lent. Ara bé, una cosa és organitzar una consulta pel dret a decidir a un lloc on fins i tot els nouvinguts parlen un català millor que el meu i una altra molt diferent és fer-ho a pobles on sovint sembla que haguem deixat d’estar a Catalunya. Vol dir que aquest fet no el pot haver ajudat una mica? Si us plau, una mica més d’humilitat, de fer equip i de ganes de què l’empresa, i no només vostè, triomfi.

Dit això, i com diria l’amic Tardà del Polònia, “a Camprodon hi ha galeteeeees!”

Tigres –TIGRES!-, Leones –LEONES!- (reaccionant sobre l’editorial)

2009-12-01T21:02:00.003+01:00

Així, com separava el mític Torrebruno al seu públic infantil ‘porqué todos quieren ser los campeones’, es troba dividida darrerament l’opinió de molts internautes al voltant del concepte de ‘dignitat catalana’, com queda reflectit en xarxes socials com el Facebook. Uns donant suport a l’editorial conjunta dels diaris en favor de l’Estatut i els altres fent el mateix però en favor de la independència. El problema, tal com ho veig, apareix en el moment en què alguns independentistes es prenen la llibertat de ‘renyar’ els integrants del primer grup.

Jo, raret, formo part dels dos. Motius? Sobretot l’ordre en què es van succeir els fets. M’explico: l’editorial conjunt surt publicat i fa tronar la caverna –que no necessita grans esdeveniments per posar-se a escopir gripaus contra Catalunya-, tot seguit apareix un grup al facebook de suport, i m’hi adhereixo perquè per molt que no m’acabés fent el pes, vaig votar a favor de l’Estatut.

Però a mi en el fons me la pela, perquè el que jo vull és una constitució per a Catalunya! Això fa que en el fons desitgi que el Tribunal Churro-Mediamanga-Mangotero deixi l’Estatut amb menys contingut que un flyer de 2x1 a l’’Uno de Tantos’ que faci palès que Espanya ens pren pel pito del sereno i provoqui un augment exponencial de nous independentistes (per molt que la ira lleve al odio y el odio al lado oscuro). És per això que quan, posteriorment, es crea un grup que no vol l’Estatut sinó la independència, m’hi adhereixo també sense donar-me de baixa del primer.

Però després... amb la coexistència dels dos grups em sorprenc llegint un ‘allau’ (tinc arrels andaluses, permeteu-me la ‘essaherasiong’) de missatges en plan “segur que dones suport a l’editorial i no a la independència? Al•lééééééé”. Doncs què voleu que us digui? No, no és ben bé que hi doni suport, però si he comès algun pecat ja sé on haig d’anar a confessar-me i tu no portes cap hàbit com per amonestar consciències!

És que crec que amb això dels referèndums, de l’Estatut, i tot plegat n’hi ha que estan perdent el tempo del partit i la perspectiva estratègica, i em sap greu posar-me en la línia que en Duran (l’etern Pepito Grillo de CiU) expressava ahir a l’Àgora. Ni demà, ni el mes que ve, ni l’altre, ni al 2011, ni al 12, serem un país independent, i qui tingui pipí haurà d’aguantar-se encara una bona estona perquè tal com ho veig queda bastant per acabar el viatge.

Podem dir que l’hem començat? Sí, no en tinc cap dubte, i la primera parada ha de ser la de fer-nos amb el dret a decidir. En aquest sentit la iniciativa dels referèndums ha suposat un impuls bestial i li ha fet veure a molts catalans que no són ni tenen perquè ser de la corda sobiranista que això de què Catalunya no es pugui preguntar si vol ser dit o ungla no té lògica per enlloc. Una prova? Que me’n dieu, d’això de què el partit de l’stripper Albert Rivera s’hagi decidit a fer campanya pel ‘no’? jo trobo que és un gest bastant més patriòtic que el que pugui haver fet mai el PSC, per exemple, ja que per molt que C’s es mostri partidari de ‘l’unionisme’, que faci campanya en aquesta iniciativa significa en certa manera que beneeix que aquesta decisió es pugui prendre algun dia aquí i no en un altre lloc. Perquè en aquesta batalla entenc que l’interessant és motivar el conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se per aconseguir aquest dret, no per a exercir-lo demà. ¿Y luego? (quina gran pel•lícula ‘Colega dónde está mi coche?’!) doncs ‘luego’ el que hauria de tocar seria fer equip, fer veure les virtuts de la independència a tots aquells compatriotes (la majoria?) que mai se l’han plantejada, que no la volen o que no la veuen clara. És que si avui féssim un referèndum vinculant sobre el tema, la independència perdria per golejada. Això és així, i qui vulgui córrer que es compri un casc, perquè se la fotrà.

Per això... doncs per això no hi veig absolutament cap problema en què independentistes i no independentistes ‘s’allistin’ com a defensors de la dignitat de Catalunya a través de la defensa de l’Estatut que es va aprovar aquí en referèndum, per molt que ja vingués peladet. L’Estatut, en totes les seves variants estilístiques (amb més o menys cops de tisora o moll –que és com està ara-) és una etapa que s’ha de passar. És una de les nostres ‘caquetes’ i per això trobo adequat plantar-se davant l’intent d’aquell que es veu més guapo que nosaltres de modificar-lo al seu gust de manera tant... desganada, ‘xapussera’ i descaradament arbitrària. Dit d’una altra manera, una cosa és que jo desitgi que els senyors ‘manostijeras’ li facin un ‘rasured’ a l’Estatut perquè tàcticament jo pensi que això donaria un impuls més a l’independentisme i una altra molt diferent és que jo renunciï obertament a aquest nou estatut i acusi de ‘titafluixes’ a aquells que no reivindiquin el mateix que jo.

En fi, pense-m’hi... no us sembla que hi ha molta més gent que ara per ara és més partidària de l’Estatut que no pas de la independència? Jo trobo que sí, i per tant penso que aquest és més un moment d’anar de la mà del grup (majoritari en el sí de la societat catalana) que vol incrementar l’autogovern de Catalunya mitjançant l’Estatut que no pas desmarcar-se’n i assenyalar-los amb un dit acusador.

Perquè el viatge tingui èxit penso que ara toca seduir, no pas renyar ni amonestar consciències.

Eufemismes

2009-05-18T18:46:00.012+02:00

You know what I mean...

Quan pregunteu... què, la cita a cegues? i us responen, "bé, era simpàtica"; quan, en la vigília d'una superjuerga, un alien decideix que vol néixer a la vostra trotxa i cercant consol un bon(a) samarità(na) us diu... "si gairebé no es veu, ÉS UN GRANET". I què dir del "está hermoso(a)" de les àvies fent referència a qualsevol (buf... qualsevulla -?-) 'wannabe' de Java The Hudd? El món dels eufemismes és un univers de sentits figurats disfressats d'oso amoroso al qual tots, d'alguna manera o altre contribuïm a engrandir. Una dolça "coroneta" lluita per amagar la salvatge realitat d'una severa desforestació cranial; en "nas respingon" s'amaga una llança que amenaça de treure-li un dia un ull a la lluna (autobiogràfic), tants i tants exemples...

La política tampoc s'escapa. "Vender ilusión" podria descriure (encara que TOTS sabem que no seria exactament això) el que fa Zapatero cada cop que parla amb un presi autonòmm... qué collons! cada cop que parla! Si algú dels dos grans espanyols parla de "reforma de la ley electoral" tots sabem que es refereix que a Catalunya i a Euskadi passem a votar amb targetes de la Kitty. "Conservador" massa vegada li serveix de traje a un "putu fatxa". "Libertad" massa cops vol dir "no me da la puta gana de aprender catal..." i més i més i més i més...

Fa pocs dies, seguint en matèria de política lingüística i en clau de detall autobiogràfic, el candidat "conservador" del "PP" (un altre eufemisme) també va contribuir a aquest eixamplament en comentar orgullós que "mi bisabuelo se ESFORZÓ para que sus hijos no se encerrasen en el GRANERO. Prohibió que hablaran el vasco en casa, para que aprendieran bien el español". Paso de parlar sobre el sentit de la frase, que se "m'escalfa la llengua" (o els dits). Estem amb els eufemismes: no s'us fa extrany que, parlant d'aquest d'"menosmola", algú hagi d'"esforçar-se" perquè es posi a parlar espanyol? perquè en "esforç" hi veig un punt de resistència per part del nou... "conservador" que enviarem a Europa (si és que hi va de lo milloret, l'osti!) i... no, no ho concebo. "Invitar", "animar", "estimular" són verbs que, segur, deuen ajustar-se més (si no és que directament s'ho inventa, perquè per mi, sentir parlar aquest home en basc podria ser ben bé una premonició de l'apocalipsi). I... seguint per l'historial polític i les declaracions d'aquest personatge, algú realment creu que allà on es tancava ell era en un "granero"? jo el feia a Atapuerca...

Per molt que tinguis el 'tocata', a mi sempre em quedarà la veu (quin país de merda)

2009-05-16T12:26:00.030+02:00

-TOTA SEMBLANÇA AMB LA REALITAT ÉS PRODUCTE DE LA CASUALITAT, O NO-
Enrique Iglesias és un profeta de la música -oi que les tonteries del Papa us les heu d'empassar a tots els TNs hi creieu o no? doncs permeteu-me fer 'proselitisme', l'osti!-. El cas és que un dia, els meus amics sensibles i jo vam anar a un concert seu a València. Quin viatge en bus més agradable entonant com bojos 'bailamos', 'trapecista', el gran subidon d''Escape' o l'hipnotitzant 'Ping pong song' (do you know?, bah!, do you know...?) Inoblidable. El recital es celebrava a Mestalla, escenari ideal per a l'ocasió. El viatge amb l'entrada ens va sortir per un dineral, una picossada que bé mereixia la pena, ja que aquest era un dels dos recitals imprescindibles que cada any s'organitzaven més o menys a prop de casa nostra (no sé per quin motiu mai hem pogut ni tan sols plantejar-nos si volem fer-nos un 'Juan Palomo', així que de vegades tocava viatjar) i un dels tres als que cada any desitjem assistir però que per un motiu o altre sovint ens acabem perdent.

Tot va anar com desitjàvem i durant gairebé dues hores Enwique(!) va desplegar tota la seva infinita màgia dalt de l'escenari. Quins moments... com aquell en el qual, embriagat pels dos malibús amb pinya que havia begut abans d'entrar, vai estar a punt d'arribar a l'èxtasi empès pel missatge valent de 'Quiero ser tu heroe'. Ni tan sols el meu recel de mena cap a la capital del Túria per la seva tradicional querència per Nino Bravo serà el mateix, després del diluvi d'amor que provoca escoltar 'Quizás' de la seva veu en directe.

Amb tot, l'alegria d'assistir a un part artístic d'aquestes característiques no esborra certs moments que, en fred i en calent, t'empenyen a desitjar cada dia més poder prescindir d'una organització que sempre es permet la llicència d'emprar l'arbitrarietat a l'hora de muntar els seus esdeveniments. No sé, per començar, a l'entrada em van requisar una pancarta gegant que havia dissenyat amb el meu ídol adoptant la postura del Cristo de Corcobado i el missatge 'Enrique loves us'. Argumentaven que intentava estendre un missatge religiós en un esdeveniment musical i que això incitava a la violència. El curiós del cas és que al costat meu un tito força simpàtic repartia sense problemes fliers amb el lema 'Dame una experiencia religiosa', en fi. Tampoc es va fer res per evitar que molts valencians lluissin la seva, fins aquí lògica, devoció per Nino Bravo penjant pancartes als balcons que donaven a l'estadi... i és que l'organització també hi combregava, amb aquella fe, i com que 'l'scattergories' era seu, doncs 'pulpo' podia ser 'animal doméstico' sempre que ells ho consideressin oportú. Total, que a l'igual que molts altres fans il·lusionats que vam assistir a l'acte, jo ja n'estava una mica fins a dalt, de les 'legítimes' llicències de la inefable organització, una sensació que ja venia de llarg. L'última va ser la que va fer vessar el got, i no per ser la més inesperada, precísament. Resulta que la presència allí de l'amo del cotarro exigia l'aplicació d'un protocol especial que obligava a interpretar, abans que cap altre, el -per a nosaltres- sobadíssim tema 'Un beso y una flor', de l'ídol local. El públic, a més, havia d'adoptar una actitud com... especial: més enllà de la solemnitat amb què es rep un solo d'Òpera però sense arribar a l'eufòria i la conya marinera què pot despertar, no sé... 'Pajaritos'.

Total, que a mi no em donava la gana de riure-li les gràcies al milionari i als seus amiguets i em vaig posar a xiular, com resulta que també va fer la majoria dels allà presents. Com no, els MCs es van emprenyar, i segurament tots els fidels a Nino Bravo també. Des de llavors em sento dir que si no estic disposat a escoltar un tema de Nino Bravo renunciï a viatjar per veure un concert d'Enrique. Quina barra! Tota la vida boicotejant qualsevol intent per part nostra de muntar algun espectacle similar d'igual trascendència i a sobre per poder-ne gaudir a casa del veí ens obliguen a adquirir els seus gustos. Senyors, si jo hai de seguir sentint per força al seu estimat Nino, vagint-se acostumant a no poder-lo sentir de forma nítida, perquè jo no penso renunciar a veure al meu ídol triomfant dalt d'un escenari, el montin on el montin. En fi, crec que amb una goteta d'empatia n'hi ha d'haver prou per preveure que una munió de fans de Manowar no acollirà amb gust els acords del darrer èxit de Britney Spears.

PS1: sí, Enrique Iglesias és un profeta de la música.
S2: sort de la llum natural, perquè el bar segueix sense corrent (com heu pogut comprovar)...
PS3: Visca el Barça i Visca Catalunya!

Adéu

2008-02-18T12:08:00.003+01:00

Mandra, falta de ganes, de motivació i d’inspiració, sensació de repetir-me sempre, no sentir-me precisament en el millor dels meus moments, apatia…

Són alguns dels ingredients que, junts, motiven una penjada d’aquestes característiques.

Tanco el Bar i m’encomano a les paraules de Calamaro: “nunca hay un adiós total, entre dos nieris / siempre es un nos volveremos a ver, en algun lugar del tiempo” …

Gràcies per haver-me fet creure en alguna ocasió que el que feia tenia certa gràcia.
Us segueixo llegint.

216.529 € en frankfurts

2007-12-13T17:23:00.000+01:00

... O en cervelas, lomo, picansburgs i totes les especialitats que dia si i dia també ens ofereix l'amic Clint Eastwood al mític garito del costat de l'Ajuntament... Bé, podria ser però, no, no és això. Es tracta de la despesa que el nostre govern va fer convidant a penya a la Fira de Frankfurt.

Una diputada ppera, Carme Mejías, havia demanat la informació al departament de Vicepresidència (Carodland) per poder queixar-se, així, de tota quantitat que excedís el crèdit quie els populars haurien destinat a la presència a la fira, més o menys el valor d'un paquet de pipes Facundo. Fora de la broma, que tampoc ho és tant, llegint-me la notícia que publica El Periòdico doncs home, podrien haver ajustat un pèl, no?

A pams, 156.553 euros en el transport, l'allotjament i la manutenció de 60 membres del Govern. Necessaris tots ells? pfff... tot lo necessària, per exemple, que pugui ser la consellera de Salut, Marina Geli, (posa que seria per portar tirites, gelocatils...), i bicharracos per l'estil. Vaja, mamoneo. També sorprèn que la xifra de personalitats relacionades amb el món de la cultura (Fira-Internacional-del-llibre-de-Frankfuuuurt...) convidades sigui menor. 31 convidats en els que s'han 'invertit' 27.264. Finalment s'hi van portar periodistes, a raó d'un per mitjà (qui collons es va oblidar del Tribuna Maresme?) més cinc considerats 'personalitats', 32.711 euros.

En fi, conclusions:
1. La fira va ser un èxit i penso que ser-hi ha contribuït a donar-nos a conèixer una mica més al món. Hem exportat cultura.
2. Dir això, que també sosté el govern, no ha de suposar donar-ho tot per bo. Per exemple, tractant-se del que es tractava, hi haurien d'haver anat més artistes i escriptors i menys polítics amb ganes de fer-se fotos.
3. Per cert, comparant partides, polítics i periodistes zampen més que els escriptors. El punt de partida d'una investigació sociològica?
4. Que cargantes són els del PP quan s'hi posen (encara que en aquesta ocasió, pel tema de les despeses, no es pot dir que els falti raó).

Amb mostassa, siusplau.

ERC ‘descobreix’ el bilingüisme

2007-12-12T12:30:00.001+01:00

“Lo’ catalane’ pagamo’ musho y resibimo’ poco, por eso quiero la independensia”. Olé per en Juan, jubilat de 75 anys que posa la veu al debut del castellà en una campanya a favor de la independència que ha posat en marxa ERC (Per això vull la independència). La cosa cau pel seu propi pes, segons la meva opinió. El castellà és l’idioma de molts i molts catalans (masses? Ehem… deixe-m’ho en què són masses els castellanoparlants que mai, mai, mai faran un esforç per ni que sigui balbusejar una paraula en català) i no deixa de ser extrany que els partits que podríem posar a l’equip dels ‘sobiranstes’ no li hagin dedicat mai ni un segon a l’idioma de Cervantes (Sirvent, de València, segons una ‘xocant’ tesi de l’historiador Jordi Bilbeny). Bé, així… minipunto per a l’equip republicà? No, no per a mi. M’ha recordat tant a l’‘enelavalledesmóng’ aznarià quan el mamon intentava guanyar les nostres simpaties a base d’assegurar que parlava el nostre bonic idioma en la intimitat (el lloc, sens dubte, on li hagués agradat confinar-lo); a aquella sobtada passió pels Chunguitos que li ‘sobrevenia’ al mai prou admirat Jordi Pujol al cotxe oficial… en definitiva, m’ha semblat un detall tan lleig d’hipocresia que no em pot semblar bé, aquesta novetat (malament tampoc… deixe-m’ho en què em sembla… ‘sospitosa’).

Mmmmm, peco d’injust. Permeteu-me fer-li una nova ullada al temita. La campanya d’Esquerra apel·la a ‘l’independentisme pràctic’, una teoria (amb la que estic totalment d’acord sempre que es combini a la que apel·la al sentiment i la cultura pròpies) que ve a dir que la llavor sobiranista d’un català pot trobar un terreny abonat per créixer si es planta a les seves butxaques, d’aquí la sentència que deixa anar l’amic Juan. Ho fa en castellà, l’idioma que utilitza per absolutament tot (Juan, Juan…), com molts ‘altres catalans’ (aquest cop no va amb segones). Però n’hi ha prou amb això, perquè el missatge independentista d’ERC entri al mercat castellanoparlant (a priori dominat pel ‘només espanyol’, ‘més espanyol que català’ o com a molt ‘tan català com espanyol’)? Segur que no, perquè, com diria Cruyff, ‘un palomo no hase verano’, oi, Juan? Encara que, també és veritat que, a còpia d’anar-hi fent incursions, potser rascaríem alguna cosa que passés d’allò testimonial.

Però de l’altra banda també és cert que ERC (i CiU) portava massa temps ‘silenciant’ als castellanoparlants com perquè aquest gest pugui ser considerat quelcom més que anecdòtic. Més encara, millor si queda en anècdota, perquè la intervenció d’en Juan pot, com deia anteriorment, desprendre un tuf a hipocresia irrespirable, per segons quins nassos sensibles. Més: quan siguem independents, quin tracte rebrà, l’idioma d’en Juan? Li agradaria, a aquest senyor, els plans que pugui tenir Esquerra per a la seva llengua? I això només d’entrada… com és que ara sí que compten, els votants castellanoparlants? En fi, malgrat que és innegable la condició del castellà com a un dels idiomes de Catalunya (per llei i per força real) i que, per tant, no hauria de ser sorpresiva la seva presència en les campanyes polítiques, el que ha fet Esquerra em sembla, com a mínim, una imprudent frivolitat, si és que la cosa queda només en això.

Volem, volem, voleeeem...

2007-10-18T09:18:00.000+02:00

... Com a mínim i pel que sembla, canviar el context. Reprenent el fil del que comentava ahir sobre el món senzill (per no dir simple ni simplista) fet a mida de "l'ULTRAsensible" Mariano, va sortir fa uns dies una enquesta al Periódico que preguntava, entre d'altres, si els catalans estem a favor d'autoplantejar-nos (subratllo AUTOPLANTEJAR-NOS, si vull consultar-li res al veí ja el trucaré) un referèndum d'autodeterminació. A veure, les enquestes són d'aquelles coses en què el més assenyat és llegir-se-les mentre te l'agafes amb paper de fumar. Hi influeixen masses coses en els seus resultats com per prendre-se'ls com a dogma de fe, de totes maneres és molt llaminer jugar-hi amb ells i jo no sóc gaire bo a l'hora de resistir-me a temptacions...

Doncs bé, resulta (arrodoneixo, aviso) que prop del 60% dels catalans enquestats estaria a favor de què es fes aquesta consulta, per un 31% que no. La veritat és que aquesta aclaparadora majoria no em sorprèn. I és que, perdoneu-me si em faig pesat, no s'entén que les decisions importants sobre la NOSTRA Catalunya s'hagin de traslladar a la resta d'Espanya, una societat que, amb valuoses excepcions, no té (ni sembla que en vulgui tenir) ni pajolera idea de què és el que es cou a la nostra societat. És que fins i tot parlo amb partidaris de mantenir-se dins l'Estat i estan d'acord en aquest referèndum (quelcom força obvi, tal com ho veig)!

La resposta a aquesta pregunta és també força interessant: un 34% dels enquestats estaria a favor de la independència, per un 44% que no. Primer de tot, i malgrat situar-se 10 punts per sota, CREC RECORDAR resultats d'enquestes similars de fa algun temps (penso que estaven entre el 10 i el 20%, no més) i el que veig és que l'onada es va fent més gran. Bo, dolent, indiferent... les lectures poden ser moltes, el que per mi està clar és que dins aquest grup n'hi ha de convençuts i n'hi ha que s'hi han fet a mesura que es van donant compte del model d'estat en el que estem, que malgrat els 'esforços' (ehem!) que fa per demostrar el contrari, té uns ramalassos centralistes -tant política com culturalment- que acollonen (i aquí ni se salva el PS(C)OE ni per descomptat, el PP i els seus 'esbirros' -els salvapàtries de Ciutadans i el del filòsof i l'exsociata renegada-). Aquesta OPINIÓ se'm reforça, a més, quan diria que al voltant d'un 55% d'enquestats creia que els partidaris de l'independència havien augmentat en els darrers temps (i lo que te rondaré morena, que encara queda, i dic queda perquè s'ha d'aspirar a convèncer molta més gent, un tros important de pastís integrat pels indecisos i els del vot en blanc).

Bé, finalment, una altra pregunta anava sobre quin model voldrien els enquestats per a Catalunya. A bote pronto el resultat dóna una mica de baixon: el 37,1% es decantava per l'autonomia (café para todos, 1a destrempada), el 21% pel federalisme (capuccino para todos, 2a destrempada) i un 18,4% ho feia per la independència. Si tenim en compte que el que tenim ara és l'autonomia, es pot dir sense ser massa agosarat, que la majoria -ok, per poc- estaríem (novament les enquestes i el paper de fumar) pel canvi de context.

Amb tot, i abans de marxar canturrejant a Ketama i el seu 'no estamos locos, que sabemos lo que queremos', dir que no serà ni avui ni demà, que queden moltes coses per fer (un estudi fet públic avui diu que nomes un 17% -parlo de memòria- de joves catalans consumeixen cultura catalana -premsa, llibres, música...-), però que pensar en independència o, com a mínim, en una situació més... digna (per història, cultura, personalitat...) per a Catalunya no és, ni de bon tros, una utopia.

Reciclar l'orgànica

2007-10-17T08:33:00.000+02:00

Reciclar la matèria orgànica. Tens el cubell a la cuina i allà hi vas llençant el que correspon. Passa que mentre no llences la bossa l'olor a merda de vegades arriba a molestar, mai n'hi ha prou, amb allunyar-la. En aquest punt de 'reflexió' escatològica penso en personatges com Mayor Oreja. Allunyat, sí, però quina catipèn, per Déu!

Escoltar constantment boques fètides d'aquesta calanya plenar-se la boca sobre la llibertat i els valors democràtics perquè després es despengin amb rots de l'estil "¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad?" -com (va) passa(r) a la Cuba de Castro, al Xile de Pinochet i a tants i tants altres casos- em ve al cap el tema de l'escòria orgànica. Sembla que hi ha partits que aposten per emmagatzemar-la (més aviat sembla que pateixin el síndrome de Diògenes!), quan el que cal per a una correcta higiene és desfer-se'n, no allunyar-la (el merda aquest és un eurodiputat) ni repartir-la. Mentre no sigui així l'habitacle mai abandonarà la sospitosa i delatora pudor a porqueria i rasgumit que fa.

Que no? Que te den!

2007-10-17T07:55:00.000+02:00

No, no és nou. Sí, ja ho sabíem. Clar que quin argument nou pot exposar aquesta gent i... sobretot que pugui afavorir-nos. A la queixa de 'tenim més gana' el corista del 'que viva España' respon: 'l'aigua bull a partir dels 100ºC'. I Olé. Marianico, que no és ben bé això... quan Catalunya, Euskadi o el poble que sigui parla del dret a decidir (sobre casa seva) no pensa ni un segon en si aquesta possibilitat la reculli la teva podrida constitució. A mi personalment me la sua, ja que penso estar més en el terreny de l'avenç democràtic i la necessitat d'adaptar (refer, si fa falta!) les normes a noves realitats i demandes socials que no pas a seguir respectant el 'derecho de pernada' perquè ho diu un puto llibre esgrogueït. A qui pretens convèncer, a banda dels teus, amb això que el dret a decidir només el té el poble espanyol? si et treus de la màniga lo de la 'soberanía nacional' perquè collons nosaltres no podem explotar el que diu el nostre Estatut -El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat-?
Okà, suposo que els entesos en aquestes matèries podreu orientar-me (si cal, a còpia de collejas), però així, a bote pronto, aquest 'porqué yo lo valgo' del líder popular em sembla tan buit com dèspota. Si a casa meva hi vull posar una porta d'entrada nova no crec que hagi de demanar permís al president de la comunitat de veïns. O potser estem parlant d'una altra cosa... si el meu poble no pot ni tan sols preguntar-se si pot 'marxar' d'un lloc sense que així ho decideixi un ésser més gran, estaríem parlant de 'rapte'?

6 d'Octubre. Depen de nosaltres

2007-09-17T12:01:00.000+02:00

- Perquè si la sobirania li senta tan bé a França, per exemple, per què li hauria de sentar malament al nostre país?
- Perquè n'estic segur que no ens aniria pitjor caminant sols, ans al contrari
- Perquè n'estic fart que hi hagi un nacionalisme acceptat com a normal (l'Espanyol, que practiquen TOTS els partits d'àmbit estatal) i a mi em titllin de radical nociu simplement per voler que Catalunya sigui un Estat
- Perquè es plenen la boca de democràcia i llibertat i alhora a la meva societat li neguen el dret de poder decidir cap a on vol anar
- Perquè exigeixen respecte per a la rojigualda però no els importa gens el que se'n faci de la senyera
- Perquè en el fons ens volen dins Espanya passant per l'aro, no acomodant les diverses sensibilitats nacionals que hi conviuen
- Perquè mai mouran un dit per defensar la meva cultura i reivindiquen el bilingüisme i la tolerància perquè sigui jo el que sempre m'hagi d'adaptar a ells
- Perquè ja n'hi ha prou d'haver d'enrecordar-nos d'ells cada cop que parlem de política catalana
- Perquè hem de ser nosaltres els que ho fem possible, no una colla de dirigents que actualment només els interessa la vessant mercantil de la política

Fem-ho. Diguem-li a tothom que torna a ser la nostra hora. Pengem l'estelada el 6 d'octubre, el dia que, per uns moments, tot això va ser possible.

Fem que junts torni a ser l'hora de Catalunya!

Fas falta, addhereix-t'hi, digues la teva a www.6doctubre.cat

Vénen corbes

2007-08-31T11:02:00.000+02:00

Ssssspppaña (S sonora P explosiva) ja té nova heroïna pàtria. Pel que vaig veure i sentir ahir, Rosa Díez s'ha guanyat el cel 'nacional' (llegir en castellà) vinguent d'un equip on costa triomfar com a tal, perquè tradicionalment 'els soldaditos españoles' procedeixen de la dreta, del PP concretament, però ella és ara l'última màrtir socialista (després de Bono, el del pare facha a quién no le gana nadie como buena persona). I és que la pobra 'ha tenido que dejar el partido por no poder defender sus tesis y por las presiones de la dirección, que cede al chantaje de ETA y de los partidos nacionalistas'. Perquè ella no ho és gens, de nacionalista. O si?. O bé ho és del tipus que pot presumir de ser-ho? perquè com és lògic -i hi estic totalment d'acord que així sigui-, de l'Ebre cap allà està molt bé ser pro-espanyolista, no em queixo d'això. El problema és que des d'aquesta mateixa zona, quan dius que ets nacionalista català o basc et guanyes immediatament els tratjos de belcebú i/o llucifer, i no és un vestuari gaire lluït, més enllà de què sigui per carnestoltes.

De fet, aquesta kamikace de l'honradesa i el compromís amb el ciutadà -'porque entre acatar las directrices del partido o luchar por el compromiso adquirido con los ciudadanos me quedo con lo segundo', perquè és evident que la gent la vota a ELLA i no al PSOE- prepara 'full time' l'entrada a la contessa electoral espanyola -queda un anyet, ideal per començar la precampanya- d'un nou partit sorgit de la plataforma JA N'HI HA PROU (d'aquesta gent, afegeixo jo). Serà una organització 'nacional, sin complejos' (m'encanta) que proposa fins i tot canviar la constitució (Alaaaaaaa, Rosa, que la Constitución no se toca ni se mancilla!) per 'repensar' (un bonic eufemisme de 'caixalar sense miraments') el repartiment competencial entre Estat i CCAA. Vamos, que aúpa el centralismo i ja tenim competi de 'qui la té més grossa'.

Perquè si bé no acabo de tenir clar que aquests nous salvapàtries tinguin un èxit electoral bèstia, el que sí quallarà, penso, és el seu missatge, més carca i retro que un 'medley' de Jorgie Dhan però que, lògicament, triomfa a tope entre els votants mancats de sentiment plurinacional. I és aquí on crec que el PP no es deixarà prendre la matrícula després de l'experiència viscuda a les darreres municipals (a Catalunya). So, crec que a la campanya es portaran els missatges centralistes -que si bé, com el color negre, mai passen de moda, crec que per les properes generals plenarà toooot el fons d'armari del vestuari ideològic d'aquest partit, a banda del 'Navarra-no-se-vende-ni-se-negocia-con-terroristas-.

I el PSOE? la seva trajectòria 'chaquetera' és de sobres coneguda, el que passa és que no es poden arriscar, perquè sembla que els nous apòstols de l'antinacionalisme (JJJJJJJJJJJJJA) aniran de súperespañoles, ni polla de dretes o esquerres, per tant també punxaran en os sociata i no penso que dir una cosa a Madrid i una altra a Barcelona els surti molt a compte... toca fer l'equilibrista amb tirabuixons, salts mortals i, of course, sense xarxa. Perquè és que també, de fons, hi ha el duel entre en Zapatitos i en Mariacomplejines, una batalla que, pel que he escoltat entre alguns votants catalans, també tindrà força audiència aquí, i això no és bo, ja que suposa reduir la bossa de vots que pensaran en clau catalana. Per cert, amb aquest panorama, què farà ERC? li aplaudirà les cabrioles a en Monti, mirarà cap a un altre cantó mentre llença brindris al sol en forma de posar dates a referèndums d'autodeterminació i intenta esgarrrapar a CiU (mútuament, eh?, que aquests no són sants, precísament) o finalment aquests dos partits faran cap sobre la responsabilitat que exigeix la conjuntura actual més enllà de fer-se amb l'hegemonia del vot nacionalista i assegurar-se el pa.

I és que amb un quart partit d'abast general preparat per entrar, vénen mal dades per als que esperem que els partits nacionalistes catalans els hi posin per corbata a aquells que governen a Madrid, perquè potser no faran falta. Sigui o no sigui així, i vist el catxondeo amb el que ens prenen, potser començaria a fer falta ja, i d'una vegada per totes, que els partits que pensen i actuen exclusivament en clau catalana adoptessin postures comuns a Madrid. No sé si servirà per gran cosa... però segurament guanyarem en força i els costarà més enredar-nos i dividir-nos com ho estan fent darrerament.

No estaba muerto... estaba de parranda!

2007-08-28T11:53:00.001+02:00

Pofavó, que, com a tot diésel, m'està costant tornar a agafar el ritme!

El Guateque

2007-07-09T09:23:00.000+02:00

Cubatis a bon preu, un espai bonic (la cascada -Oooh!- del parc de la Ciutadella), muchaniñamonaperoningunasola i dos Ministri of Sound del panorama català prepatats per a fer vibrar la claca: el nostre President, Pepe 'livin'lavidaloca' Montilla, i el President del Parlament de Catalunya, Ernest 'm'estic posant com un bacó' Benach. Ja, ja, sé que sona excitant i jo ja he fet la comanda pertinent al meu 'dealer' de capçalera per gaudir de la megafarra amb motiu de... Sí: l'11 de Setembre.

Es veu (la notícia apareix avui a la web del Periódico) que ara s'ha acordat fer un nou format de celebració -una més des que hi ha el Tripaguay-. Es deixa enrera la cerimònia del passeig dels Til·lers, massa freda i elitista (pel que es comenta), i es dóna pas a una altra més pensada per al ciutadà 'de a pie'. Hi podrà venir més gent, hi haurà millor visibilitat per a les actuacions, se suavitzarà el protocol perquè qui ho desitgi pugui saludar els polítics (sens dubte han notat aquest creixent desig entre els catalanets) i, el millor de tot, s'entregarà un programa amb la lletra d'alguns temes perquè tothom els pugui entonar 'a grito pelao'. Qué gran imaginar-me en Pepe dalt de l'escenari amb la samarreta del Che i l'Ernest amb la guitarra elèctrica a l'esquena i una estelada al coll alçant els quatre dits de la senyera al vent mentre el públic en ple èxtasi demana a crits Els Segadors... bua! tothom cantant i en Monti movent els llabis (hey, que no és tonto, cony... si la gent canta s'estalvia estudiar-se l'himne!) i en acabar... I-Inde-Independència! Jjjooodeeer! és que ja ho veig... d'aquí quatre dies la marabunta serà tanta que ho farem a Can Zam i ens n'enfotrem de la megatrobada de Radioteletaxi... I després cap a casa a dormir, que el calimotxo fa venir son i 'tal dia com avui farà un any'...

Perquè jo personalment veig que darrerament la nostra Diada Nacional només és tema pels canvis de format de l'acte que munten els panxacontentes, com si la cosa estigués en dissenyar una 'rave' que sempre acaba sent avorrida de collons, que no pas del to absolutament reivindicatiu i, veient com està el pati, cabrejat que hauria de tenir. Molt bé, molt be, més gent, més participació, més proximitat... de conya, però siusplau que no s'oblidi que l'11 de Setembre no és una festeta de pa sucat amb oli per veure l'elit de la societat catalana i fer quatre fotos algo més desenfocades que les que puguin sortir a l'Hola en qualsevol reportatge sobre la visita del rei campechano al iot de la multimilionària Doña Francisquita. Potser resulta que m'estic posant la tirita abans que em surti la ferida, però jo de moment l'únic que veig és que amb tanta tonteria de fem-ho així, fem-ho aixà s'està oblidant el que realment importa d'aquest dia i sens dubte Catalunya té un grapat de motius per mantenir l'arc tensat -i fer-ho saber a qui li toqui-. Culló, que el que importa és el contingut, no el continent!

El que fa la gana!

2007-07-05T18:30:00.000+02:00

(o se nos acabó el amor de tanto usarlo...)

Sens dubte aquests darrers mesos no estan sent propicis per a l'amic Cupido al si d'alguns partits polítics catalans. A Ca l'Edu hem pogut llegir l'evolució de la picabaralla dels gallets d'ERC i ara, pel que sembla, a CiU també comença a haver-hi mala maror. I és que les diferències entre Convergència i Unió comencen a anar més enllà del 'mar o muntanya' per passar les vancances i el que havia estat un matrimoni ben avingut -tot i que els churumbeles d'un i altre no s'han pogut veure mai- es mostra cada cop més com la suma de dues persones que ja només es veuen els defectes: un és calb, avorrit, i s'està fent gran; mentre l'altre (i prou que li recorda el papa) té un tupé que les torna boges, li va la marxa (això és el que diu), i està (en Castizow) 'en edad de merecer' (encara que la pubilla fins ara sempre s'ha fet l'estreta).

L'altre dia, en un documental, deien que en situacions de fam extrema, la funció cerebral es redueix i és quan hi ha perill de què apareguin impulsos canibalístics. Sembla que fessin el retrat de CiU! Després de l'època esplendorosa del regnat del rei Sol(ey), toquen temps de vaques magres i la situació de tensa calma es manté fins que a algú se li acudeixi llençar la primera queixalada. De moment, a banda d'una 'balassera' en forma de declaracions incendiàries del Mestre, ja ha aparegut un portal impulsat per militants i consellers nacionals de CDC partidaris d'enviar la parella a dormir per sempre al sofà. Quelcom que en Duran vol evitar com sigui -un iaio granadet i sense calers té poca sortida en el mercat de 'singles'-.

Però també és cert que el que 'Duran' anys ha fet el paper de Pepito Grillo de la federació n'està fins als ous de dir que sí sempre a tot i es desmelena (és un dir) amb el tema 'Mamá quiero ser Ministra'. Això cabreja als socis de forma morrocotuda. A Convergència segueixen creient en el model 'suport parlamentari a canvi de contraprestacions' també anomenat 'tota consciència té un preu', tot i mantenir el 'no me pone nada' el PP a fi de què l'exèrcit de Don Mariano augmenti la dosi d'afrodisíac quan depengui dels nacionalistes cantar l'aliron a les generals. I després estan els amiguets... l'Arturí vol poder escupir pels carrers de Madrid com fa ERC quan els ve de gust i lligar-se una estelada ben gran sense patir pel que puguin dir a casa: i sobretot, vol guanyar d'una vegada per totes la competi amb en Carod consistent en 'a veure qui la té més grossa' -que mai podrà guanyar amb l'aixafaguitarres d'UDC-. L'altre, de mentres, sospira somiant amb què la truquen els nois guapos de Madrid i la conviden a dormir a La Moncloa -"el papa mai no ho permetria"-.

Aquesta gent, com tot matrimoni que se precie..., n'ha superat moltes, de crisis. Però és que aquesta és molt lletja perquè surt de les vísceres de les dues formacions. Així, les postures d'ambdós partits són absolutament lògiques, tal com ho veig, però absolutament incompatibles com a federació sí és que, pel que sembla, ningú està disposat a assumir el paper de 'tragabolas'. Està molt bé que a Unió no estiguin per la independència i que els sembli bé contribuir a la governabilitat i al govern d'Espanya. Al cap i a la fi, dóna la impressió que en Duran sí que té una visió política enfocada en Espanya i per tant uns objectius entesos en general (incloent Catalunya dins aquesta visió), fet pel qual és normal que cosideri una bona opció posar ministres a Madrid.

Per la seva banda, també és collonut que a Convergència s'autoanomenin sobiranistes (el final de trajecte de la seva ideologia no està molt clar). Si el seu únic interès està en Catalunya, no sembla coherent optar a dirigir un ministeri espanyol, oi? una altra cosa és contribuir amb suport parlamentari a què a Madrid hi hagi un govern 'amic' (clar que n'hi ha que fan innecessari comptar amb enemics, però bé).

Però crec que, per començar, l'error ha estat deixar que les decisions es prenguin de forma col·legiada entre els dirigents dels dos partits sense establir des del començament un discurs propi de la federació. I aquesta llavor del mal ha trobat, a més, una terra ben abonada per l'ambició: UDC vol deixar de ser la simple comparsa de CDC (sobretot ara que no n'obtenen res a canvi, quan hi havia en Pujol era diferent...), mentre que penso que a Convergència veuen els democristians una rèmora, un fre, de cara a l'enfrontament definitiu amb ERC per disputar-se l'electorat nacionalista (el creixement dels republicans ha coincidit amb la pèrdua de poder de CiU).

Amb tot, trobo que és una idea errònia i em sap greu que aquestes disputes internes tinguin lloc en un partit 'dels nostres'. CiU és una federació nacionalista moderada, i són aquestes dues paraules les que fan que l'espectre electoral que abracen sigui ampli. Perdre el 'nacionalista' o el 'moderat' només pot ser sinònim de pèrdua de fidels i... de veure com el sostre electoral queda limitat: p.ex. sense Unió, a Convergència li costaria atraure vots liberals (el plàncton, juntament amb el votant espanyolista, del PP), aquell elector al que no li molesta ni CiU ni els nois d'en Darth Vader sinó que se'ls escolta i els vota depenent de la conjuntura. Sense Convergència... tindria gaire futur, el partit d'en Duran? per començar que jo sempre els he vist amb masses possibilitats de convertir-se en satèl·lit ppero. A més... quin és el grau de coneixement que té la gent sobre aquest partit (sempre han estat el germà pobre de la federació)? penso que només optarien a rascar votants conservadors -de les poques coses que han deixat força clares pel que fa a la seva ideologia-... poca cosa quan fa dos dies que menjaves de dos plats, no?.

En definitiva, que tant de bo es calmin les aigües, tant a ERC com a CiU i que aquest 'Desfederem-nos' es quedi en res, ja que no portaria enlloc. Ja és una pena que els dos grans partits nacionalistes catalans estiguin tot el dia a la grenya com perquè a sobre els rebomboris interns els facin perdre força de cara a les generals i a sobre fragmentar-se una mica més.

Benvolgut Tato

2007-06-07T09:36:00.000+02:00

Abans que res m'agradaria demanar-te disculpes per la meva tardança en escriure't. No dubto de la importància i les raons que tinguessis per deixar-me plantat el 27 de maig, el cas és que, anés com anés la cosa, n'estava segur de què, com a mínim, a tu sí que et trobaria en algun col·legi electoral. I és que tu ets l'última esperança abans de sentenciar que qualsevol convocatòria o trobada ha estat un fracàs... ja ho saps, aquell fatídic "no vino ni el...". Doncs no, no vas aparèixer, i això comença a ser, per mi, un mal vici.

No n'estic segur ni tan sols de poder fer-te aquesta pregunta. No tenies obligació de venir, ni tan sols tens perquè explicar-me els motius de no haver-ho fet. La cosa funciona així, és cert, però la curiositat em pot i la temptació d'esbrinar els motius de la teva absència és gran. Potser per això, per imaginar-me'ls, he preferit esperar-me a escriure't i donar-te la meva opinió. I és que estic indignat i et confesso d'entrada que no sé ser objectiu amb aquest tema. Ja, ja, és d'aquelles indignacions que s'acaben amb un "posa-t'hi fulles". Vamos, que ja sé que és el meu problema. De totes maneres, permet-me dir-te que, per moltes voltes que hi he donat al tema i malgrat com està el pati, no entenc com tu, una persona mínimament compromesa amb allò que t'envolta, actues cada cop més així.

Descarto d'entrada que preferissis passar un agradable dia de platja o d'excursió... no et faig d'aquests, tot i que aquesta idea no m'ajuda gens a entendre el teu plantejament, perquè per molt noble que sigui, acabes estan en el mateix grup que acabo de descriure. Potser el tipus d'elecció, però que vols, Tato?! els ajuntaments són l'administració més propera que tens i la inèrcia (i la lògica) de la descentralització busca, en principi, acostar cada cop més l'administració al ciutadà. En fi, que és important intentar escollir, en la mesura del que és possible, el partit(s) que hi governi(n), no trobes? Aquí, veus, t'haig de donar una mica la raó, si és que el motiu de la teva desmotivació és la sensació de què 'ja està tot fet', que els partits s'ho maneguen tot entre ells i poc importen els vots. D'acord, depèn d'on siguis, la cosa no té color, més com està la conjuntura últimament. L'aparició de la figura del tripartit com a pacte sempitern per defecte (que més que cansar fa venir arcades -en la mesura que es fa per sistema-), les posses de determinades formacions, que es fan les emprenyades entre elles simplement per poder-se esgarrapar millor o que no ho puguin fer, i la disfressa de primàries que malauradament sempre tenen aquestes eleccions, potser no fa trempar gaire, sí...

És veritat, tot s'ha convertit una mica en un circ on es juga a la política només pel poder (diners), on hi ha massa desqualificacions i poca constructivitat, com si això fos suficient per créixer i poder acabar tocant cuixa, sense pensar que la política ha d'estar enfocada sempre a millorar la societat. Però... fins i tot així, i per pur instint de supervivència (o sigui egoïsme, res més) el cas és que els resultats electorals han fet replantejar-se a diversos partits moltes de les seves postures, en veure que el seu electorat dóna símptomes de deixar de respondre'ls. No, no t'enganyis, no crec que els abstencionistes hi tinguin molt a veure... El discurs en el sí d'un partit és: "hem perdut tants votants", no que "al voltant d'un 47% de penya s'ha quedat a casa". Fixa't sinó en els parlaments de després de la contessa: "l'abstenció ens obliga a reflexionar"... tu t'ho creus?! quants anys fa que reflexionen sense que hi hagi cap canvi? Si ni tan sols hi ha avenços significatius en mecanismes per facilitar el vot (votar per internet, p.ex.)! evidentment tampoc en modificar el sistema -en aquest sentit, les tan cacarejades 'llistes obertes' per mi tampoc serien la panacea, però això ja és un altre tema-. Com a molt troben a faltar els quatre votants fidels que aquell dia es van quedar a casa o van canviar de partit -i sempre en la mesura que els hagin fet perdre regidors- (i van ser quatre comptats, perquè tingues en compte que a casa nostra per sistema ja hi ha un 40% d'abstenció, o sigui que per molt 47% que hi hagi hagut aquest cop, pocs d'aquests encaixaran en aquest perfil, no?). És per això que no veig útil l'abstenció com a forma de protesta -que pel que es veu s'està posant de moda-... tu creus que, tal com està tot, un partit que hagi igualat resultats (també en votants) li importarà alguna cosa més enllà del recurrent "no, no és bo" que molta gent no hagi anat a votar?

Al contrari, el vot sempre serà més eficaç, també com a forma de càstig, perquè és el que busquen els partits. I és que, crec, que aquí hi ha l'error: votar no perpetua impresentables (tot i que ho sembla). El que perpetua un vot és el sistema, que és el menys dolent que coneixem. Depèn de nosaltres mantenir-lo. Quedar-se a casa suggereix massa implicacions, fet que dilueix la força d'una hipotètica abstenció de càstig. S'observa la tendència, sí, però el significat d'aquesta no deixarà mai d'estar integrada per múltiples hipòtesis seguides d'un tant per cent de probabilitats que hagi estat una de les causes explicatives de l'absència, i tot fruit d'una enquesta. Massa poca cosa, penso. Que potser falla la informació perquè els partits tampoc s'esforcen en fer arribar de forma clara els seus missatges a l'electorat? Segurament... però, Tato, que formar-se una idea mínimament elaborada del que vols o el que no vols tampoc és sortir a buscar el sant grial... i el mecanisme electoral també té sortides per això!

Mira, et dic el que penso. I de la mateixa manera que et reconec que el nivell i la chicha del discurs polític actual és lamentable, que observant-los sempre tens la sensació de què d'alguna manera et volen prendre el pèl i que això segur que té una repercussió directa a l'hora de decidir sortir a votar o no, et dic també que som responsables de mantenir el nostre sistema i de demostrar que ens importa com s'organitza i de quina manera la nostra societat. Saps una de les explicacions que es donen per donar motius de l'abstenció? que "hi ha hagut massa eleccions seguides". Què vol dir, això?! Que ens preguntin cada 40 anys, llavors, no?! No em dóna la gana, collons! vull decidir, vull ser decisiu i vull seguir-ho sent, per això m'indigna l'abstenció. Saps què, sempre ho he pensat, ho sento, per mi els abstencionistes haurien de nodrir, elecció rera elecció, les meses electorals. No com a càstig, enten-me. No vols anar a votar? ets lliure de no fer-ho, però el sistema polític que ens regeix exigeix la col·laboració de tothom, no hi hauria d'haver la possibilitat d'esborrar-se i quedar-se tan pichi.

Bé, ja m'he quedat descansat. Espero que tu també ho facis amb mi... i que no t'abstinguis!

PD: has arribat a llegir fins aquí? buff, gràcies!

Sombra aquí, sombra allá, maquíllate maquíllate

2007-06-04T09:15:00.000+02:00

Quin gran invent, el maquillatge. Ajuda a amagar bosses, ulleres, granets, arrugues... tot per ser més atractiu/va (que això de la cosmètica ja ho fa servir tothom) i, si s'escau, intentar endur-te algú... al huerto (especialment útil en èpoques de campanya).

Sortim d'unes eleccions que, en el cas del Maresme, han donat per a molt. De fet s'han estampat forces primeres espases municipals... i, en línies generals, es pot dir que ERC i el PP són els que més han pillat. En el cas d'ERC suposo que van veient que s'està esgotant la radiofórmula. Que apostar per sistema per un pacte amb els sociates mentre s'entona l'avorridíssima, estèril i enganyosa cançoneta dels putus "pactes catalanistes i de progrés" només provoca son i mal d'orelles entre el seu electorat, que ja se l'ha après de pe a pa i directament suda de veure el trio calavera en concert i, o es queda a casa (ho segueixo trobant lletgíssim), o vota en blanc o vota nous solistes que aposten per la rock'n'roll actitud (la CUP). 'Un espejo de cristal y mírate, y mírate' -i, siusplau, quedeu-vos amb el missatge-. Conseqüència: se suda del tripa en ajuntaments importants i es comencen a dir pestes del 'partit color salmó' (PSC).

Però la invocació a Mecano la volia dedicar al PP (ja ho sabeu, en el fons són la meva debilitat...). Després d'una bona òstia, com ho és perdre un regidor a Mataró i l'única alcaldia que tenien al Maresme (entre d'altres), els pperos s'ensumen que estan perdent pistonada entre el seu públic. Ja no són l'únic gall del galliner 'no nacionalista' ('miente, Pinocho, miente!') i resulta que el nou pollastre que ha aparegut, a base de d'ensenyar carn a les pancartes i parlar en castellà a estones al Parlament, està posant catxondet al personal i de pas buidant la bossa de vots populars. Total, que ea ea ea el PP se cabrea, que amb els vots no s'hi juga (i menys ara, que n'hi ha poquets). De fet, al que es presentava a Mataró, Pau Mojedano, li va faltar temps per esbroncar els seus 'infidels' votants (això també és una seriosa novetat, no hi estan acostumats, els del PP, a que la seva gent els falli) fent-los veure la llum "votar a Ciutadans és llençar el vot a la brossa", to-to-to-to-toma!

Cal recuperar el look seductor, i a l'estil Tony Manero (per la caspa i l'ús de fixador) llençar-se a la pista a endur-se-les de carrer amb quatre moviments de pelvis. 'Pintarse la cara, color rojigualda', el 'hachazo' a la dreta, la gomina i la perfecta dicció de la 'S sonora P explosiva' (Ssssssssssssspaña!) per... per parlar de temes importants, cony!. Ho anunciava el president del PP a Mataró, Joan López (el TRIBUNA Maresme ho recollia el passat 31 de maig): "parlarem del que cal, com la tercera hora de castellà o les sancions als comerços de Mataró que no rotulen en català", ieeeeessssso! Si és que està clar... tenint temes VITALS com aquests (????! -més que res perquè quan surt algú dient que cal protegir el català aquests surten dient que la ciutadania vol pagar menys per un habitatge i li és igual el tema de l'idioma...-), qui vol sentir a parlar de propostes com fer un edifici de vidre a la plaça de Cuba que aculli el mercat (una idea que només pot sortir d'una habitació carregada de fum i amb música de Bob Marley de fons)?

Ai, el maquillatge... lo fomut és que se'l posen, se'l treuen i se'l canvien tal com els hi ve de gust sense que els hi importi si se'ls hi veu gaire o no el llautó o la influència -més o menys nociva- que puguin exercir els seus missatges en la ciutadania. Em peta que els temes aquests es toquin de manera tan frívola. Sens dubte que una persona té dret a pensar que el castellà ha de tenir més presència a Catalunya (com jo d'estar-hi radicalment en contra), el que no crec que estigui bé és que un partit faci bandera d'un tema tan sensible en funció dels seus resultats electorals, com si fos un simple 2x1 del Carrefour, o el jabón de Marsella de Omino Bianco. Da igual, qualsevol cosa mentre es pugui atreure votants. En fi.

Hardcore

2007-05-11T12:12:00.000+02:00

"Estic enamorat del president, però no em malinterpretin, perquè també m'he enamorat de l'alcaldessa"... està clar que aquests dos peperos han posat com una moto (més aviat com un fòrmula 1) a la versió 'pança de Califòrnia' de Harry Potter, el Sr. Ecclestone. A part de fer una demostració de què, això de la democràcia i de les campanyes electorals... doncs no deixa de ser -malauradament, així ens ho fan creure- poca cosa més que vendre un putu iuglú de bífidus.
Fa quatre dies a Calella la junta electoral va prohibir un acte de l'alcalde sortint (no es torna a presentar) Basart -ERC- per evitar que es fes propaganda. Ara, en canvi, unes hores abans de què comenci oficialment la campanya es permet a aquesta colla de facinerosos montar un pesebrito al voltant de la fórmula 1 on la sorpresa (que ho és, i positiva, qué collons!) és que els Reis Mags tornaran a passar per València... però només si guanya el partit dels bons valencians. "Vótame chico, te voy a dar cosas buenas..."

Permeteu-me que em posi un pèl demagog i populista. Cal parlar d'hospitals, nous serveis, obres, polítiques d'ocupació, habitatge, cultura -va, ni que sigui espanyola-...? El anunciar se va acabar! deuen haver pensat. Anem a lo gran, al més pur estil Marina d'Or o Terra Mítica... abans projectes faraònics i ara toquen competicions esportives... bueno, en algo hem guanyat, això sí, aquesta gent demostra ser addicta al fum i als focs d'artifici. Com pot ser que unes hores abans de què comenci la campanya electoral es permeti un acte d'aquest tipus?

Perquè desenganyem-nos, és que ja és igual. Fins i tot el desmentit que ha fet avui 'el chiquet de los autos', en referència a que no va lligar la celebració d'un GP a València a què el PP guanyés les eleccions... i què? La campanya de les autonòmiques a València (País i ciutat) s'ha acabat: a això se li diu fotre-li una bona sacsejada a l'agenda política. Ara toca parlar de circuit aquí, circuit allà, que si ho vaig dir, que si no estava preparat (vés, home, vés...)

A mi, el que personalment em va petar més és que un senyor multimilionari va decidir anar a passejar a València i de passada pixar-se a la cara de les institucions d'aquella comunitat obtenint a canvi un somriure d'orella a orella. Perquè... el senyor Camps, com a bon Valencià que és, no estaria content de què el GP se celebrés igual manés qui manés allà? llavors no li hauria d'agradar que el puto iaio aquest xulegés a tothom dient que sí, que tot estava parlat i tancat i confirmat i redactat i ultimat però que si al nene no li agraden els nous mandamases d'allà, doncs que se'n duia el GP al limbo. Vamos, que una merda pinchà en un palo com la F1 (que m'entreté un munt, però les coses com són) pot influir en algo tan important com el govern d'una comunitat autònoma i d'una ciutat que va de gran com València.

I... bueno, com que ve el finde i un no té ganes de fer mala sang, millor no em poso a pensar en els calerons que deu haver costat aquesta sobtada declaració d'amor a 300 per hora.

Una bona notícia...

2007-05-10T09:31:00.000+02:00

No, no ho és que un fatxa (amb perdó de la parauleta, primer, i en la línia del que comentava en Puji l'altre dia) sigui el nou president de la República Francesa. El que és una gran notícia, sobretot per a l'altre país veí nostre, és que el 85% d'electors francesos hagin decidit donar-li suport o rebutjar-lo.

Vulguis que no, un sistema electoral basat amb una primera volta eliminatòria i una segona decisiva és entre emocionant i perillosa. Emocionant perquè sempre tens l'aiaiai (bueno, no n'hi haurà per tant, segurament) de què el teu partit 'classifiqui'. Perillosa perquè el desencís de no fer-ho pot ser sinònim d'abstenció. En aquest sentit, els candidats que es van quedar pel camí i no van passar a la gran final no van contribuir gaire a animar els seus electors a escollir nou president. D'una banda, el centrista François Bayrou es va cagar literalment en els dos candidats finalistes, mentre que el maligne Le Pen va fer una crida (l'únic que saben fer aquests energúmens) a l'abstenció.

Amb tot, i com deia, els francesos van sortir massivament al carrer i novament ens van donar una lliçó. La política és important i ens ha d'importar, més enllà de la (in)competència dels seus actors principals. Polítiques socials, migratòries, seguretat, política internacional... són temes que segurament hauran decantat la balança a l'hora de decidir cada sufragi, àmbits d'actuació amb polítiques concretes que s'acabaran veient al dia a dia d'aquell país.

Insisteixo, no me n'alegro gens de la seva victòria i espero que no sigui el símptoma de l'aixecament d'una onada dretana per Europa que s'acabi escampant cap aquí (ho sento, ni m'hi sento ni sóc de dretes). En tot cas, és de suposar que els francesos saben bé a qui han escollit i per què ho han fet. Això sí, com m'agradarien uns resultats de participació així per al meu país: potser no compartiria el resultat, però sí que em sentiria membre d'una societat responsable, compromesa i activa (que no gamberra, com els garrulos que han estat provocant aldarulls i que dubto que coneguin el significat de la paraula 'urna') vers el seu futur.

Estar viu

2007-04-16T09:38:00.000+02:00

Sentir-ho així, després d'una temporada llarga de viure d'inèrcies, és com despertar de nou. Tornar a obrir els ulls i veure, que, com diu Sisa, "qualsevol nit pot sortir el sol". I avui el sol brilla de forma amable, sense encegar ni acalorar. Llueix i veus les coses d'un color més viu, sabent que potser demà torna a estar núvol i que farà vent i fred, però que això també serà passatger. Sentir-se viu no soluciona gaires coses, però ajuda a relativitzar preguntes que en el fons no porten enlloc i que tampoc serveix per res plantejar-se. Les coses sempre són com són, mai com haurien de ser. I, com passa amb el barret d'un mag, d'aquest plantejament en poden sortir mil oportunitats. No té perquè ser l'anunci d'una eterna cadena de mals presagis.
Bon dia, vida!

By the way...

2007-04-06T13:00:00.000+02:00

Últimament he anat una miqueta liat, i la veritat és que he tingut poc contacte amb els mitjans de comunicació... vamos, que m'han faltat temes. Tot i això, les 25 preguntes de l'amic Pepis m'han donat l'excusa perfecta. Recullo l'assistència que aquest gran 'conversador' i millor amic va deixar a Ca l'Edu i actualitzo, que la cosa començava a estar un altre cop aturada. Pepis, va por ti.

En les teves 25 preguntes n'hi havia moltes de raonables, algunes tendencioses, totes ja contestades, que donaven voltes a una situació, ara per ara, irreal. La independència no serà demà ni la setmana que ve, i la (in)competència de determinats polítics tampoc ha d’enfosquir o posar més dubtes a la viabilitat o la conveniència d'un projecte com aquest (si no, aquesta idea, pèl inocentona si ho vols, no hauria sobreviscut a determinats caradures, i jo la veig tan pichi).
Tampoc pot ser una justificació per no avançar-hi el simple fet de la dificultat que suposa ‘muntar’ un nou estat (“qué democracia tendremos”, “que tradición legal escojemos”). Jo ara sóc solter i sense compromís i em pot semblar d’una dificultat extrema tenir pis propi (bueno, ahí me han dao), parella i churumbel, però no per això s’ha de descartar la idea, no?

En tot cas, el fet que la nostra societat no pugui tenir el dret de dir "ni sí, ni no, ni ase, ni bèstia" sobre quin futur desitja no és una cosa bona (dolenta no ho sé, però bona segur que no). Poder convocar un referèndum d'autodeterminació no té perquè voler dir que es convoqui immediatament per aquesta tarda a l’hora del cafè. Això sí, dóna una confiança immensa en què el sistema on ets respecta i protegeix la voluntat de decisió d'una determinada societat (cosa que no està de més saber). S'ha fet a altres llocs, S'HA PERDUT, i tant amics. El Quebec no ha estat la nova Atlàntida. Segueix allà, con sus cosas, sabent que els seus ciutadans no volen ser una cosa diferent al Canadà. I va molt bé saber-ho (de forma legal, que ja no tenim edat per llançar-nos enlloc sense xarxa).

Assolit el dret a poder-nos preguntar un dia què volem ser de grans, ja et pots dedicar a altres coses, com per exemple, buscar un quòrum suficient. I suficient per mi no és un 51% (tot i que seria igual d’injust quedar-se quiet per culpa d’un 49% que no es vol moure).

En aquest sentit, l’etiqueta de Catalunya real és despectiva, sens dubte, però no és veritat que els que pensem en la independència titllem així a tots els que no la volen, ans al contrari. Jo vull que el meu país sigui país, i si començo d’entrada a descartar la meitat de la societat que el forma no tinc un país, sinó una secta, i Wako (Texas) queda molt lluny. Per cert, sí, és despectiu, però detecto un rollo “black power” en alguns destinataris d’aquest qualificatiu. El nostre president, sense anar més lluny, se’n plenava la boca a Can Zam amb aquesta definició (clar que venia d’una xiulada a Verges). Això sí, la Catalunya real és Catalunya encara que no ho vulguin alguns “altres catalans” (que de tot hi ha a la vila del Senyor). I no hi ha excuses. Comprensió hi pot haver, però no excuses. És justificable que una persona s’hagi passat 10 anys (dic 10, però jo em començo a indignar amb uns 3) aquí i no tingui ni papa del nostre idioma? –per exemple-. Molt bé, parlem de supervivència, però aquí ningú viu deixat de la mà de déu en el ‘monte’. Societat, la terra on plantes la teva llavor perquè creixin arrels. Tan cert és el que dius sobre els habitants de Sant Cosme (Pepis, no te vayas tan lejos que para hablar de este concepto de 'Catalunya real', con ir a Premià és suficiente) com el cas de l’habitant... de Sant Cosme (?) que parla malament de la nova immigració amb l’argument de “ejque no se integrang”. I parlant d’integració... és tan nociu un sistema que es mou en uns paràmetres que queden lluny dels que segueixen alguns ciutadans (més sobirania – més centralitat) com que hi hagi molts ciutadans que no vulguin saber absolutament res del sistema amb el que es regeix la societat on viuen. Si algú es vol esborrar, per mi que ho faci, però que no em tiri en cara que no penso en ell.

La independència és un projecte de futur. I com tot, perquè triomfi s’ha de treballar bé, no a còpia d’espasmes. Amb això estarem d’acord, suposo. De fet, la teva definició d’independència com a eslògan comercial -i prou- es pot aplicar també als partits que vénen “espanyolitat”, no? Ah, i és que hi ha molts arguments a banda dels sentimentals i els culturals per justificar la necessitat d’un projecte així. Deixant de banda la validesa de la gent sobre la que recaigui aquesta responsabilitat, com més coses poguem decidir nosaltres mateixos sobre temes que ens afecten a nosaltres mateixos millor, no creus? Saps on han hagut d’anar els de l’Ajuntament de Premià a demanar que els hi facin un baixador de tren més al poble? Sí, a 600 Km. Decidir aquí les coses nostres no garanteix res pel que fa a qualitat i eficàcia, però vulguis que no, temps te n’estalvies fijo.

I anem als partits, i acabo. Sí, la ideologia d’aquests és, per mi, bàsica. A partir d’aquí, valorar-la és una cosa que depèn de cada elector i les seves prioritats. No votaré mai a un partit que no tingui una ideologia molt propera a la meva per molt eficient que sigui la seva gestió, igual que no en votaré mai cap que em vengui el projecte que jo vull però sigui un grup de pocasoltes units sota unes sigles. Suposo que penses diferent, però jo encara no he tingut mai la sensació d’haver votat a un partit de pocasoltes.

I... ábrete ya un blog y para de ‘okupar’ el de otros. ;-P

Un GPS sapastre i egoïsta, però GPS al cap i a la fi

2007-03-28T08:18:00.000+02:00

El que pot provocar una salsa romescu! Tot va començar amb quelcom que semblava un brindis al sol amb propòsits electoralistes i ves per on, la copa ha deixat de ser copa per convertir-se en galleda, i els republicans si han posat amb les quatre potes a dins. Ho celebro.
En Puji, al post Guant Llençat, ho tenia clar des del principi: la d'ERC era una proposta enverinada, amb ganes d'augmentar 'quota de mercat' i passar-li la ma per la cara a CiU, però absolutament coherent amb el que representen els republicans. Havent decidit presentar aquesta resolució, ERC demostra que no van de farol, més que res pq implica quedar MOLT malament amb els socis del TRIpa. O sigui que s'estan jugant el tocar cuixa i això són paraules majors en la política professional actual.
A l'altre bàndol hi ha CiU, que sí, que són nacionalistes però que mai s'han sentit còmodes amb la idea d'apretar-se els 'matxos' i treballar per la independència. Això no és dolent sempre i quan es deixi clar, cosa que no fan des que l'Arturí-turí porta la nau i en Duran fa el paper de 'Pepito Grillo'. ERC, en canvi, ja s'ha carregat un govern per les seves ànsies sobiranistes i ahir li va fer ennuegar el té de les cinc al President de la Generalitat i rei de la "Catalunya real" (paraula de PepeMont) de Can Zam, l'amic Tontilla (mola molt el nom, Papi).
Avui al ple sobre l'Estatut al Parlament portaran una resolució que assenyala el camí de la independència com l'únic possible si és que el Tribunal Constitucional decideix que les aspiracions legítimes dels catalans (de tots, que per això es fan eleccions i els partits assumeixen responsabilitats en funció dels seus resultats) només són motiu de cachondeo. Només un 'però', i és que a la resolució l'acompanya la 'chineta' sobre la negociació 'chapussera' que l'Arturí-turí va tancar amb en Zapatitos. Això sí és electoralista, perquè per caminar cap a la sobirania necessites (entre moltes altres coses) una majoria parlamentària que ara mateix només podria encapçalar CiU, i aquesta crítica, tot i ser certa, s'hauria d'haver estalviat. Més que res perquè dificulta el suport dels nacionalistes quan el que interessa és que s'hi afegeixin sense contemplacions.
Lo d'avui, tot i que en el fons sospito que quedarà en res ja que només és una declaració d'intencions, pot tenir conseqüències de les xungues (per l'espectacularitat) en el futur. En primer lloc, si la proposta obtingués el suport de CiU i ERC, on queda l'estabilitat del TRIpa... aquest govern podria seguir com si res no hagués passat? Jo veig una crisi de confiança de les de 'aupa', toca tornar al 'Dragon-Khan' i tots sabem de què és sinònim això... Seguint en aquesta línia, que passaria a CiU? la resolució d'ERC ha aconseguit posar morcillon a l'Arturí i al sector més nacionalista de la federació, i això pot enviar -novament- en Pepito-Duran al quarto de la neteja. I això no és poca cosa, tenint en compte que l'etern WannabeMinistro lidera un partit, UDC, que representa la meitat de CiU i que aquests, en termes de sobirania, van nèixer amb el fre de mà posat. Crisi al matrimoni?. Tampoc oblidem que els amants de l'Statu-Quo mai han despenjat el póster amb les dues pin-ups de la socio-vergència... Buf, és que són tantes coses!
Amb tot, aquesta pòlèmica (que insisteixo, també podria quedar en res, que l'oasi és l'oasi) torna a posar de manifest que l'independentisme no està tan adormit com semblava. Que queden moltes coses a fer però que mai s'ha d'enterrar com a opció legítima, per molt que el context polític obligui a deixar de banda en determinats moments. Pel que fa al moment... tampoc hi estic d'acord (porto ja dos 'peròs' tot i la il·lu que em fa tot plegat) en què s'hagi tret ara, perquè porta inevitablement a pensar malament i veure que el que es vol és disfressar unes municipals de primàries, cosa errònia perquè no han de ser això.
Tot i això, ERC s'autoproclama així (amb tota la raó) com el partit d'aquells que volem la independència. Perquè no els fa res complicar-se la vida, perquè mai acaben d'estar còmodes en el govern d'una comunitat autònoma... i perquè no converteixen en eterns els seus líders, com ho demostra el fet que, per molt que en Carod (principi d'aburgesament) intentés apagar l'incendi ahir a corre-cuita, no té prou poder al sí del partit com per convertir la seva paraula en paraula de déu. Matussers, egoïstes... però tenint molt clar cap a on volem anar. I una cosa, sabeu què? començava a estar fart de tanta nyonyeria i tant de 'sosaïnisme' en la política catalana, que portàvem ja zampant-nos unes quantes cosetes (3a hora de castellà=digestió difícil) que déu n'hi do i aquí ningú feia ni deia res!

Pensa-t'ho una altra vegada, Lluís...

2007-03-25T11:47:00.000+02:00

Referent. Qualsevol societat, qualsevol cultura, és addicta als noms propis. Personatges que ajuden a modelar-la, a predicar-la, a compartir-la, a fer-la bategar. Veure'ls, assistir a algun tipus de demostració del seu talent és sentir-te immediatament orgullós de ser d'on ets, rebre un estímul que fa estrémer... I així va ser ahir. Un escenari sense afegitons, sobri. Els músics que l'acompanyaven i ell, acceptant amb naturalitat ser el centre d'atenció però sense 'poses' estudiades. Als genis no els fa falta dir que ho són. Brillen per defecte.
I de sobte, me n'adono que musicalment m'he passat 28 anys distret. Vivint en paral·lel a una estrella que sí, que valores com a tal, de la que coneixes els dos o tres himnes que fa temps va deixar com a primer llegat i que tothom sabria recitar; una estrella a la que respectes, i de la que n'aprecies la llum però a la que mai en el fons li havia donat l'oportunitat de què em transmetés calor, que m'emocionés. Fins ahir. Fins el dia en què s'apagava.
Van ser tres hores de recital, l'últim. El vaig poder gaudir per la tele, acompanyat pels meus. Una trobada lògicament agradable però en el fons un punt trista. Van ser 180 minuts demostrant perquè no és una bona notícia que es retiri. Ho creia així del Llach pensador, però és que ahir a més vaig poder conèixer una mica més al músic. Mecano li cantava a Dalí allò de "que andamos justos de genios...", i l'estampa final d'ahir , veient-lo abandonar una sala plena a vessar que acomiadava l'ídol emocionada, per important, per lluitador, per íntegre i per coherent, mentres els quatre panxacontentes que porten les regnes del país l'abraçaven intentant contagiar-se d'una espurna de la seva llum, d'un xic de la seva força, només em fa pensar que avui estem una miqueta més orfes. Que l'arc tensat que exigeix la supervivència d'allò que som, es va quedar ahir sense un dels braços que més ajudaven a mantenir ben estirada la corda.
Va, Lluís, segur que ja no en tens més ganes...?

Mireu, mireu a la dreta ------->

2007-03-22T08:24:00.001+01:00

Heyyyyyyyyyyyyyyyyyyy!

La solitud del Neanderthal (una estrategia per no enervar-me...)

2007-03-19T08:42:00.000+01:00

Permeteu-me un parell d'excuses de mal pagador per justificar l'enèssim cuelgue injustificable en l'actualització del blog...
La primera és una miqueta per tot, un se sent decaigut de tant en tant i fallen les 'ganes'. Bé, es tracta d'una situació en la que, en més o menys mesura, tots ens hi hem trobat algun cop però en la que només hi cauen de quatre potes els esperits moooolt mandrosos com el meu (el primer pas és reconèixer-ho).
La segona, i això ja comença a connectar amb el tema del que us vull parlar, és l'afartament sumat a l'absència de temes. Sí, sí, sé que 'haberlos hailos' però l'actualitat política d'una persona que ja no arriba a temps de veure el TN de TV3 i s'ha d'acabar zampant el d'A3 (a l'enemic se l'ha de conèixer...) passa a ser territori per on només hi campen els mateixos 'garrulos' de sempre. Jo no vull estar permanentment espantat-preocupat-indignat-emprenyat... pel que pugui dir aquesta gentussa. És més, la meva opinió està formada, com la vostra, així que, per què hauria d'estar permanentment preocupat de criticar a aquesta penya? quan està clar que això no porta enlloc, ni tan sols a un nou punt de vista innovador i interessant. Aquesta gent es 'marca' sola i jo no vull fer-lis el joc, encara que sigui per parlar malament d'ells (en la seva 'virtud' porten la seva penitència; sempre m'ha semblat una frase força 'jeddai', aquesta).
Aquest matí m'he esmorzat 'així per sobre' amb els darrers resultats d'una enquesta que parla que en, intenció de vot, el PSOE ja només avantatja en dos punts el PP, 'el mínim en un any i mig', resa el titular d'El Periòdico. I què? ja està prou bé...-penso jo-. En certa manera, i per sort, això no deixa de voler dir que, en cas de mantenir-se aquestes dades fins el dia de les generals, el més probable és que en Zapatitos renovi càrrec. I jo no és que sigui socialista, sinó que estic en la línia del 'virgensita virgensita que me quede como estoy'. Vamos, que sense el PSOE, a Madrid ara per ara només hi ha marge per viatjar a 'Guatepeor'.
Des que van perdre les generals, el PP va interioritzar un discurs que només ha fet que accentuar el gen 'autista' que caracteritza la dreta que campa per la 'piel de toro'. Bé, a Espanya de dreta només hi ha una a 'l'equip titular', el PP. A Catalunya aquest paper l'ha jugat CiU, que a les darreres autonòmiques va intentar quelcom similar (pperos, ja no us estem! i els altres són una colla de menosmola) i no li ha sortit bé (ara volen corregir seguint 'a lo bèstia' els moviments del pèndul i a les municipals de Barcelona, p.ex., ja han comentat que no els hi faria res pactar amb ICV. U-a-u).
Amb tot, que em disperso i estàvem parlant de generals... no crec que CiU li doni un govern al PP (dono per fet que, ara per ara, seria extrany entrar en un escenari electoral en el que un partit aspirés a guanyar amb majoria absoluta unes generals). És cert, aquí em poden els colors i dic sense problemes que sí, aquests convergents són una colla de 'chaqueterus' i li posen preu a tot, però no són uns irresponsables. El PP viu en un estat d'enrocament permanent. Només compta com a bo per a ells -para Esssssspppppaña!- allò que surt d'ells mateixos (i fins i tot depenent de quin 'cervell' hagi estat l'autor, pq qualsevol frase de RuizGa i de Darth Vader és susceptible de passar pel sedàs del 'decoro' que exigeix la ideologia establerta pel que seu a la dreta del pare...). Així és difícil trobar suports, més encara, així és difícil guanyar més vots (en majúscules). Podràs fidelitzar encara més els que ja eren teus, sí (i és cert, no estem parlant d'un mercat menyspreable), però LA GENT viu a les zones més temperades de la mesura, aquell lloc que cada dia et queda més lluny i és el que et permet créixer. Pots anar fardant sempre amb els teus 'dos millones' de gent a la que li molen els teus entrepans, els teus viatges en bus i el teu discurs, però seràs capaç d'enredar-ne gaires més? I a l'hora de buscar un soci... aconseguiràs que algú es fiï de tu, quan portes milions de votacions en les quals t'has quedat sol? Resumint, que com deia el profeta 'Marley': "Everything's gonna be alright". .

PD1: en èpoques de cuelgue com aquesta última sempre m'apareix el dubte de: "per què seguir mantenint aquest blog?". Per sort, després d'aquesta impertinent pregunta, m'apareix una resposta clara en forma d'estadística de visita (algú s'hi passa!), de comentari en algun post o de 'colleja' d'algú de vosaltres en plan "actualitza ja!". I sí, no deixa de sorprendre'm molt gratament el fet que, pel motiu que sigui, tanta lletra junta no es perd en un univers d'indiferència internàutica. M'encanta aquesta sensació i ets tu qui me la transmet. Gràcies.
PD2: la meva absoluta incapacitat tècnica (la foto que obre el post no és un autoretrat) m'ha impedit fins ara sumar-me físicament a la Comunitat del Cop de Mall... acabaré descobrint com es fa i ho posaré en un lloc ben visible, sempre que algú de vosaltres no hi tingui res en contra....

Rajoy: Un punt de vista diferent

2007-02-21T09:15:00.000+01:00

Així, com l'eslògan que es va utilitzar per promocionar el turisme a Catalunya l'estiu passat, és com s'hauria de prendre aquesta visita 'oficial' que el líder del PP va encetar ahir i que el portarà per les nostres 41 comarques.
Es tracta d'una visita que, sens dubte, l'únic que ens deixarà serà caspa, maquillatge del dolent i ràbia, molta ràbia, perquè aquest home no ve a fer fotos i comprar souvenirs, malauradament, sinó a vomitar missatges carregats de demagògia (ZP també li està agafant el gustillo) i mentides amb un marcat caràcter centrista, aquella DISFRESSA que durant l'any guarden personatges com en RuizGa i en Darth Vader i que els autèntics líders PPeros els hi demanen només per quan han de sortir dels seus feus.
La tournée va començar provocant al respectable: a Poblet, toma ya! a més segons va comentar ahir el TN, la visita es va programar amb caràcter privat però, sorpresa-sorpresa, l'Abat Josep Alegre (persona piedosa que no va recórrer a 'la cobra' -Edu's- per esquivar a en Marianico) es va veure envoltat de cop per mitjans que van immortalitzar el moment de la seva passejada amb la titella del pare, que després va fer un 'speach' a les portes del Monestir, sort que estalviant-se numerets amb les banderes.
Bé, comento tot això perquè li desitjo a en Rajoy i als seus esbirros un viatge per Catalunya tranquil i sense sobresalts. Vénen aquí perquè s'acosten les municipals i el fantasma Ciutadans comença a espantar-los, o sigui que en el fons només visitaran als seus familiars, a dir-los que els estimen, que 'La Obra' els necessita i que no es deixin ensarronar per cants de sirenes tan lletges com en Boadella i en Rivera. Per mi no són benvinguts, però d'aquí al boicot i a la intimidació hi ha un bon tros. És cert que cada dia són més indesitjables i que se'ls veu el llautó d'una hora lluny (l'episodi de "l'Ehtatuto arriquitaung" només és això, un capítol més) però precísament per això ja es marquen sols. 'No hay peor desprecio que el no aprecio'. No són ningú, aquí. Que vinguin, que vegin, que passegin, que parlin, i el sol, a seguir sortint el dia següent.

Foto: http://www.ratzinger-z.com/caricaturas/

El bombero torero

2007-02-07T11:06:00.000+01:00

Sí senyor, el Capità Enciam. Encara ennuegat pels tropezones ppros sobre el tema mossos, va i es fot en un altre fregat gratis: Les Drogues! En Sauron, en una opinió que a bote pronto comparteixo, va dir a El Club de TV3 que caldria legalitzar-les. Si és que són tal para qual! Un fumetes i l'altre antisistema... crestis i bisuteria mutilante (neologisme de precisió by Eli Rigau) para dos! 'Des de luegu', entre el Capità Enciam i l'Escarola Power, el pobre Joan Herrera sembla un escolanet que no gosa a fotre's el vi de missa...
En fi, que el tema no està en el debat en sí, en el que insisteixo que jo compartiria sens dubte l'opinió del líder del partit dels guays. La cosa està en què la Generalitat no hi té res a manegar, en això, ja que és competència del Govern Central. Per tant, si t'escalfen la boca, recorda qui ets: un conseller d'Interior en entredit des que se't va nomenar, pel que representa el partit que lideres i el que comporta el càrrec que ocupes; o sigui que si un dia et deixes el sentit comú a casa, tira de retòrica d'exfutbolista (que ho vas ser) i posa't a vomitar tòpics que et faran absolutament aborrit però no et buscaran problemes.
D'una banda els col·leguis de la Santíssima Trinitat no en sabien res, i el pare es deu haver ennuegat amb el relaxat te de les cinc (hora d'emissió d'aquest bon programa). De l'altra els desgraciats pperos amb el Sr. Cap de Sirera al capdavant dient que el nostre conseller d'Interior vol convertir Catalunya "en el paradís de les drogues".
Bé, tot plegat un debat tan estúpid com estèril. Un matar l'estona perquè sí que tampoc és tan greu, cert. Però escolta, amic Joan, posats que ara a la Gene es porta el govern tranquil, perquè t'emmerdes posan-te en terrenys on malauradament no hi pintes res i que a més et costaran, a tu i al teu govern, pals gratuïts? T'ho hauries de plantejar... una altra cosa és que, acostant-se les municipals, vulguis posar èmfasi, peti qui peti, en el missatge ultracool que ja va engegar la teva parella per preparar l'assalt a Barcelona. Ara que, sent així, tampoc crec que sigui garantia de grans coses...

Que què?

2007-01-24T10:42:00.000+01:00

L'Imma és guay. Més encara, és 'cool', un mot que comença a córrer per aquí i que té una àurea de modernitat que també li fa justícia al partit de l'Imma. Això sí, més enllà de què són l'esquerra verda, fins ara no tenia gaires més referències de quina era la seva Postura, així, en general i amb majúscules (oju, segurament aquest és el meu problema... no el d'ICV).
Ara sé més coses. Per exemple que ella se sent més propera a un 'okupa' que a un especulador. Sent així, es mostra partidària de l'okupació sempre que aquesta no estigui vinculada a la violència. És més, ella creu que "si unes persones ocupen de manera pacífica un espai que fa 15 anys que està buit i li donen una funció social, aquests no són delinqüents". Res de passar per negociacions a tres bandes (administració-propietari-okupants), solucions pactades o tonteries d'aquestes on el cabron del propietari podria gosar a negar-se en rodó a cedir el SEU espai. Es declara 'antisistema', entenent que antisistema és aquell que es rebel·la contra les injustícies i rebutja que els seus impostos es destinin a qüestions militars (per a què metralletes si amb un encenedor pots cremar un contàiner. Vale, vale, ara estic sent injust).
Ella és 3a tinent d'alcalde de BCN gràcies als vots de ciutadans que pateixen un problema moltes vegades denunciat (Edu) i per al que encara no s'ha acabat de trobar una 'solució efectiva' (acabo d'escriure aquesta expressió i entenc el significat d''eufemisme amb dos parells de collons'). Persones que intenten complir la llei i que segurament descarten la 'política-de-fets-consumats-i-a-l'altri-que-el-bombin' que suposa l'okupació. En fi, persones que pensaven que el marc legal sobre el que s'aixeca 'el sistema' els protegirà en tant que compleixin les regles del joc. Doncs no. No per a l'Imma. L'Imma troba més preocupant i injust que es penalitzi l'okupació, un moviment de Robin Hoods moderns que es passa el tema de la propietat privada pel forro.
Bé, Imma, sí, aquest escrit és profundament tendenciós i en cap moment he mencionat que a 'Els Matins' de TV3 et van preguntar sobre aquest fenomen i no sobre les polítiques d'habitatge o la de construcció d'espais perquè les entitats socials hi puguin desenvolupar les seves activitats... potser les teves respostes haurien estat unes altres. De totes maneres, jo espero que a les properes eleccions (del que sigui) els únics vots que rebis vinguin d'aquesta gent. I ja que hi ets, perquè no els deixes el cotxe oficial perquè vagin a buscar birres?

Cuando fuimos los mejores

2007-01-21T10:48:00.001+01:00

Aquesta magnífica cançó de Loquillo va com anell al dit per obrir aquest post, que vull dedicar a l'acte que va reunir, dissabte passat a Barcelona, als quatre presidents de les comunitats que integraven la Corona d'Aragó. Es trobaven per constituir el Patronat de l'Arxiu d'aquest referent històric-mític-llegendari..., empresa que finalment arribava a bon port després de més de dues dècades de litigis, cabrejos varis, discrepàncies i tal i tal (i que, malgrat la bonica capa de pintura que se li va passar dissabte, seguiran donant guerra).
Aquest acte que posa la pell de gallina a nostàlgics, interessats en la matèria, científics i erudits, dóna lloc a l'arxiu d'història mitgeval més important del món després del del Vaticà. El Palau del Lloctinent de la capital catalana serà la seva seu i la importància del mateix ha fet que el ministeri de Cultura espanyol vulgui proposar-lo com a candidat a convertir-se en patrimoni europeu, una categoria que estan definint els ministres de cultura de la UE. Els esgrogueïts documents parlen d'un gran regne que tenia els nostres avantpassats com a protagonistes i que el temps i les (males?) decisions dels seus dirigents van fer passar a millor (una altra, si més no) vida.
Avui, en ple segle XXI, per mi ja no té sentit reivindicar allò de "de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" amb voluntat de fer reviure aquell forçut i poderós Frankenstein. Hem evolucionat (sí, no?) i seguit camins diferents, ara tenim interessos i perseguim objectius que no tenen perquè coincidir. Malgrat això, aquella daurada grandesa sí que va deixar un llegat tangible i que encara avui perdura, després de tan de temps. Una llengua i una cultura comunes.
Mentre va durar la notícia, vaig decidir que no tenia sentit recordar les veus interessades que volen fer-nos creure que català i valencià són dues coses diferents, dels recursos d'inconstitucionalitat que tres dels allí presents han interposat contra el nostre Estatut, i de tantes i tantes altres disputes. Quina canya veure'ls allà, a tots quatre (sí, fa estona que estic obviant la presència de la Ministra de Cultura espanyola, que és la que presidia l'acte) fent referència amb la seva llengua, que és la nostra, a un passat comú.
Tant de bo actes com aquest serveixin perquè en el futur es tracti amb mooolt més carinyo i responsabilitat del que s'ha fet fins ara el tema de la unitat, la defensa i la promoció de l'única cosa nostra que encara batega i que ens recorda que fa molt i molt temps, junts, vam ser molt grans.

Qüestió d'Estat

2007-01-17T13:49:00.000+01:00

En el darrer post li demanava fermesa i responsabilitat al govern, a l'hora de tirar endavant el tipus de pla que cregués convenient per posar fi a les accions terroristes d'ETA.
Com bé sabeu, els sociates, amb el suport de tots els grups parlamentaris, són partidaris de la negociació -política. Amb el temps se li haurà d'acabar afegint aquesta paraula-. Fins ara, aquesta via ha suposat un alto el foc, segons els cínics terroristes, permanent, i una certa -i d'altra banda lògica- esperança i il·lusió en la societat. Més o menys la mateixa, tot s'ha de dir, quan no fa tant de temps sentíem que la policia havia desactivat i detingut qualsevol comando, qualsevol peix gros etarra (això també ha succeït en època de diàleg. Sempre que s'ha donat). Els dos han aconseguit reduir i apaivagar l'amenaça terrorista, el que passa és que un alto el foc ho fa de forma immediata i total (poseu-hi l'aprox, si voleu), d'un dia per l'altre, mentre que a base d'òsties legals afebleixes l'organització, però estàs a expenses i amb la por de què, paral·lelament, s'estigui planejant una nova acció, gairebé imminent, en un altre lloc. És cert que la primera acabarà tenint un preu, s'ha de veure quin, però en tot cas, no serà fins que vagin avançant les negociacions que et podràs plantejar si és convenient pagar-lo o no. L'altre, d'altra banda, és més lenta però el preu polític és de franc. Malgrat això, hi ha un problema: és bastant provable que en alguna ocasió se t'envagi la mà de forma indiscriminada i converteixis allò en una reprobable, democràticament parlant, caça de bruixes: tancament de diaris, il·legalització d'organitzacions socials i polítiques... (corregiu-me si vaig errat, però en època d'aquelles eleccions on el PP tenia pinta de revalidar majoria absoluta, aquí patíem perquè aquella llei de partits que s'havia llençat contra Batasuna, no acabés d'apuntar, com semblava, a ERC, com a mínim a buscar-li les pessigolles).
Bé, cal que el responsable final de decidir (el govern), es liï la manta al cap, sigui fred, i valori qué surt més a compte. Intentant, és clar, obtenir tant suport com sigui possible. Es tracta d'una qüestió de prioritats: o bé, intentar evitar com més aviat millor més atemptats, sabent que aquí 'evitar' i 'com més aviat millor', impliquen algun tipus de factura política, que l'haurà. O bé, tirar pel dret tallant tots els tentacles de l'organització, això sí, enduen-te per davant al pop, als peixos, al corall... trigant més però sense passar per caixa.
En tot cas, és un Cas d'Estat, d'aquells que necessita el màxim consens i que té, inequívocament, un responsable final d'aplicar les solucions que surtin del parlament. L'oposició, evidentment, ha de fer sentir la seva veu, i un cop decidit el camí, fer costat al govern, sigui quin sigui. Perquè la naturalesa i la importància del problema així ho demanen, hey, és una opinió. Aquí però, no estem de sort. No només tenim un primer partit de l'oposició amb ganes de protagonisme que no para de cantar les bondats del seu camí, sinó que, en fer-ho, acostuma a preferir proclamar el gran error que implica el camí que ha decidit engegar el govern, amb la pèrdua de força i suports que això suposa, ja que, a més, divideix la societat per no parlar ja de les víctimes. Ara, a més, dins aquesta particular barra lliure d'accions desestabilitzadores també es permeten les desqualificacions personals i el dubtar de l'eficàcia del camí escollit (i que no és el seu). Aquí s'emmarquen les declaracions fetes pel seu líder l'altre dia al Congrés dels Diputats i en una entrevista a Onda Cero: "Si usted no cumple, le pondrán bombas, y si no hay bombas es porqué ha cedido" -serà, aquesta frase, l'ingredient principal dels seus futurs retrets al govern?- i "para ser presidente del gobierno, deberían exigir algo más que tener 18 años y ser español" -aquí en Rajoy, potser un pèl melancòlic, va oblidar que també és necessari rebre la majoria de vots i obtenir els suficients suports parlamentaris-.
En fi, el PP. El mateix que va dir immadura a la societat basca per no haver-los donat la majoria per governar en aquelles eleccions d'Euskadi on diria que en Mayor Oreja tenia tants números de guanyar. El mateix partit que va dir miserables aquells que dubtaven que ETA estigués darrera l'11-M... en fi, que clar que la unanimitat de tots els demòcrates en aquest tema és un dels objectius que cal aconseguir però... no voleu dir que ja són tots els que estan?

Apostes... clares

2007-01-15T09:06:00.000+01:00

La posada en escena va ser similar a la d'altres ocasions però no va ser ben bé el mateix. Manifestacions multitudinàries a Madrid i a Bilbao en contra de l'atemptat (un més) d'ETA però... aquesta vegada una més que emprenyadora sensació de manca de seguretat a l'hora de decidir-se sobre la postura que cal adoptar a partir d'ara. "L'ara què?" es presenta com una pregunta més impertinent que mai, malgrat que no és, ni de bon tros, la primera vegada que ETA se'n riu de la voluntat d'entesa dels ciutadans que volen viure en pau, simplement això.
Després d'uns dies de 'flojera' socialista, provocada per la 'traïció' etarra, crec jo, també per l'evolució de les enquestes (ai, la intenció de vot) i la sempre ferma postura pepera (estarem o no d'acord amb ells, però ferma és, sens dubte), llegeixo amb esperanÇa que en ZP anirà avui al Congrés dels Diputats a demanar unitat d'acció en contra dels terroristes i a no desar el diàleg com a eina utilíssima de cara a posar fi a les accions d'aquesta banda.
Una aposta, no deixa de ser això, diferent a la de creure cegament en la força de la justícia i el tan cacarejat estat de dret (que, oju, també fan falta). Tal com ho veig, pensar que la via policial serà suficient per acabar amb aquests il·luminats suposa veure'ls com una banda criminal més: una colla de narcos, mafiosets de baixa estopa, aquests nous grups d'albano-kosovars amb entrenament militar... que tenen en el delicte la seva finalitat. I això no és ben bé així. ETA té 'ideologia' i 'raons'. Això no la fa menys culpable (només faltaria) però sí li proporciona un nexe (no les pistoles) que uneix al jove que crema un caixer automàtic o la seu d'un partit, al que es planteja fer-ho i a l'adult que prem el gallet o posa una bomba. Pel que diuen els seus dirigents, matar no és la raó d'existir d'ETA, sinó que té objectius polítics que l'alimenten (de fet fa més de 40 anys que vénen nodrint-la).
La violència que les forces de seguretat exerceixen contra els etarres, la creació de 'màrtirs' arrel de determinades decisions judicials (cas De Juana), el no acostament dels presos (qüestió de dret, no de cessions), la impossibilitat de què un poble pugui decidir cap a on vol anar... són alguns dels motius que mantenen viva aquesta organització que hauria d'haver desaparegut fa tan de temps. Vagi per endavant que cap d'aquests motius em sembla (qué cony... NO SÓN!) suficients com per justificar cap acció armada, però és que no sóc jo, ni cap de vosaltres, ni ningú dels que avui ocuparà el seu escó al Congrés, el que les decideix.
El pes d'aquests motius en determinats sectors del món abertzale (oju, que aquest mot no significa infern, malgrat el que donen a entendre molts telediarios) és massa gran i convenç massa gent com per pensar en combatre el foc només amb foc, i el que es pitjor, ha garantit i garanteix el relleu generacional. Quantes cúpules dirigents han estat desactivades? Quants 'cops definitius' ha entomat la banda?
Dit això, també s'ha de ser conscient que el diàleg, entès com a esport, cansa. Parlar per parlar no porta enlloc i dir que parles, sense fer-ho, encara et deixa més a prop del punt on ets, aquesta és la sensació que jo tinc sobre el procés tan excessivament matxacat per part d'en ZP. Encarar un procés de diàleg amb tabús serà inútil i fins i tot contraproduent (ja ho ha estat). Això de no pagar preu polític... ho veieu possible? quines són les prioritats que cal tenir clares? Ens creiem allò de què no hi ha d'haver vencedors ni vençuts? L'objectiu és treure's de sobre l'amenaça terrorista costi el que costi o el que es vol aconseguir és fer-ho mantenint intactes determinats límits (la constitució, per exemple)?
La resposta a aquestes i a d'altres preguntes són les que cal tenir clares si l'aposta per acabar amb el terrorisme d'ETA ha de tenir en el diàleg una de les principals eines d'acció. En aquest tema no crec que sigui possible nedar i guardar la roba. O és que es pretén convècer aquesta gent de què baixi del burro sense oferir cap contrapartida a canvi?
Així doncs, si l'aposta d'aquest govern és la negociació (també s'hauria de començar a parlar amb propietat), endavant, per mi segueix sent el camí a seguir. Ara bé, si la cosa ha de seguir amb posturetes, mitges tintes i voler quedar bé amb tothom per tenir les esquenes cobertes davant un possible fracàs... que no ens enganyin. Potser el foc contra el foc no serà prou efectiu, però com a mínim sabrem a què atenir-nos.

PD: entenc que aquest és un tema que pot ferir sensibilitats, així que espero no haver semblat massa frívol. He volgut expressar la meva opnió sobre aquest tema, demano disculpes si he pogut ofendre algú.
PD2: sense que tingui res a veure amb tot l'anterior. Moltíssimes gràcies per tot el suport que m'heu fet arribar aquests dies. La vida, malgrat tot, ha de seguir, i ajuda molt saber que un va tan ben acompanyat. Gràcies.

Per a tu

2007-01-08T08:54:00.000+01:00

Avui fa tres dies que es va esgotar l'optimisme i que la realitat, en la seva versió més crua, se'ns presentava en forma de diagnòstic, contundent i dolorós. Te n'anaves després de gairebé un any i mig de lluita. Exemplar, orgullosa, vital... tan humana, tan teva. Sempre hem cregut en tu, fins i tot quan tot els senyals no deixaven lloc per a la fe. En vas guanyar tantes, de batalles. He tingut molta sort de créixer al teu costat i al de la mama. Ja no em podré mirar en el teu mirall, però tinc molt clar quina era la imatge que s'hi reflexava. El teu amor cap a la teva família i amics, les teves ganes de viure, el teu esforç, les teves idees sempre clares, la teva honradesa, la sinceritat, les converses, els teus consells, la teva capacitat per escoltar... tantes i tantes coses bones que et feien únic. T'estimem molt, papa. Mai deixaràs d'estar entre nosaltres.

M'he-m'he llegit Ketchup

2006-12-18T10:39:00.000+01:00

En Puji m’ha fet fer aquest meme, el 123, i aquí estem. Val a dir que sóc un lector pèssim, d’aquells que rara vegada llegeix (ja sé que això és tirant a dolent) i que la seva cua de llibres per llegir té un temps d’espera que transformaria en òptim el de la seguretat social. En fi, pàgina 123 del llibre que tinc més a prop, cinquena frase. He escollit una novel•la que he acabat fa poc, Ketchup, d’un bon excompany de feina al Tribuna, en Xavier Gual.

Ketchup vol ser el retrat d’una fornada de xavalets de barriada que directament encabiríem sense problemes dins el mot ‘quillo’. Joves obsessionats pel consum i el materialisme que només tenen els ulls posats en l’ara, amb un cert pànic a la disciplina i que no se senten per res identificats amb l’estil de vida convencional del ‘ramat’. Un bon llibre que aconsegueix crear un clima versemblant, amb uns personatges força autèntics i una història que transcorre de pressa, permetent una lectura força àgil, malgrat que, com a contrapunt, hi ha alguns passatges que s’allarguen en excés.

Jo us transcric el que diu la cinquena línia de la pàgina en qüestió. No m’he guiat per frases, ja que aquest petit fragment ve precedit per un diàleg entre en Sapo i en Miqui (el Quixot i en Sancho Panza de la història) a la seu d’una productora de cine porno on s’han presentat per fer-hi un càsting:

"-Bé- el director-. M’han passat unes fotografies dels vostres penis i no estan gens malament. Feu les mides dels gots de tub, uns vint-i-cinc centímetres de llarg, més o menys, i un diàmetre força bo. Doncs au, nois, m’agradaria que el paper fos per a vosaltres, de veritat, em caieu bé."

Doncs això. Ah! Per seguir la cadena... li passo el meme a en Dani. Cuidarsu!

Venedors de 'pacotilla'

2006-12-01T12:28:00.000+01:00

El meu costat 'friki' em porta a mirar sovint un programa de Teletaxi, el 'Petiquipeti'. Un espai presentat per dos titos altament 'collejeables' amb la capacitat de fer gràcia i ràbia més o menys en la mateixa mesura. La trucada d'un espectador d'aquest programa em va donar el tema del que us parlo. El nano, castellanoparlant, denunciava que, en una entrevista que Ferran Monegal (un crack que fa de crític televisiu i que podeu llegir a El Periòdico) li va fer a Justo Molinero li van passar un vídeo on s'acusava a l'amic Justo més o menys de torturador de l'ànima de Pompeu Fabra cada cop que aquest clàssic de la comunicació del nostre país parlava en català. I és cert. El català del nostre President seria acadèmic si el comparéssim amb el d'en Justo, sobretot pel que fa a pronúncia. Vale, acabo l'exposició dels fets i la següent pregunta és... i què? que no el parla, l'home? l'ha de millorar, segur, però així què, que no el parli fins que tingui un domini excels de l'idioma? Algú de nosaltres el té, aquest nivell?
El català és ámb seguretat l'idioma més malparlat del món. En aquest blog segur que hi trobareu infinitat de mostres de les putades que un complert catalanoparlant li fa a la seva llengua. Sent així? algú en aquest país li ha de passar factura per alguna errada a algú que bonament es llença a parlar en català? (Montilla a part, ja que pel càrrec que ocupa, l'ha de millorar amb urgència. Cosa que tampoc dóna dret, crec, a criticar-lo per les seves errades). Vaja una campanya de màrqueting més bona per a un idioma que, al pas que va (i lamentant-ho profundament), té data de caducitat.
És tant important una perfecta dicció (que no té gairebé ningú), o ho és més que, per començar, la gent que l'aprèn i la que el sap l'utilitzi? Quan m'ensenyaven anglès, una de les coses que més em repetien era 'llença't', no tinguis vergonya. Parla'l, després ja l'aniràs polint. Però es veu que en aquest país hi ha penya que no, que pensa que has de ser un jedai de l'idioma per a poder-lo parlar. Són els mateixos que, absolutament sempre s'adreçaran en castellà a un immigrant, encara que aquest els hagi parlat de bones a primeres en català (conec una escocesa que n'està farta de què li facin això), els mateixos que recorren constantment a castellanades sense cap tipus de complex ni voluntat d'autocorregir-se, els mateixos que després s'extranyaran que la nostra llengua la parli cada cop menys gent.
En definitiva (tal com ho veig), parlar bé... SÍ, però abans ve parlar-lo.

La parida de la paritat

2006-12-01T10:41:00.000+01:00

El President de la Generalilolailolà ha presentat ja quin serà el seu equip de govern i... casum l'olla! resulta que hi ha molts més homes que dones. Es tracta sens dubte d'un tema polèmic i que fereix sensibilitats, però que, segons la meva opinió, no té ni mitja hòstia si es tracta des del sentit comú. Vagi per endavant que a mi això de la paritat em sembla una pollez de magnituds considerables. Més que res perquè aquest terme, a palo seco, no garanteix res més que igualtat en nombre, sense tenir en compte ni capacitats ni aptituds ni res per l'estil.
El que se li ha d'exigir a un equip de govern és que cada persona que l'integra sigui prou capaç i prou apte per fer un bon treball (i, evidentment, que el faci). Ser d'un sexe determinat no et fa ni més bo, ni més capaç, ni més res, només et fa ser home o dona. És això el que s'ha de tenir en compte a l'hora de repartir carteres? M'és absolutament indiferent que les persones que dirigeixin el meu govern siguin tot dones, tot homes, barrejats o de color verd oliva, el que vull és que ho facin bé. Quina cabuda hi té la paritat (més enllà de la coincidència) en aquest desig?
Dit això, és cert que encara roman a la política i a molts àmbits (per no dir tots) de la vida la llarga ombra de l'execrable masclisme, però no creieu que pensar en clau home-dona i no en 'persona' contribueix a mantenir-lo viu (al masclisme)? No és millor que la persona amb la competència de decidir es decanti pel candidat/a que ell/a cregui més capaç (sense que això el faci susceptible de ser masclista, ni feminista) enlloc d'haver de pensar si ara toca home o dona o eünuc?
Doncs això, no sé com ho veureu vosaltres, però, tractant-se de persones, no crec que la discriminació positiva serveixi per posar fi a la discriminació que durant molts anys elles sens dubte han patit, i que per descomptat s'ha d'eliminar (i que no cal dir que és encara més idiota i improductiva que la paritat).

Videos de primera

2006-11-28T09:25:00.000+01:00

Després del fètid vídeo amb el que CiU va començar a hipotecar-se el futur a la Generalitat i el putrefacte sobre la violència d'ETA durant el període de govern de Zapatero, fet i promogut per persones igual de putrefactes (així com mentideres) i en el que només els va faltar recórrer a imatges d'Akira per donar una sensació més caòtica, el PSOE n'ha fet un altre posant en evidència al PP. Tot i que haig de dir que la credibilitat d'aquests documents, per norma general, SEMPRE està en entredit per venir d'on vénen, en aquesta ocasió trobo molt idoni el que han tret els sociates.
I és que no fa tant, al '98, la negociació amb el 'Movimiento de Liberación Nacional' (definició d'ETA feta pel refatxa de l'Aznar que si algun... demòcrata gosés a utilitzar avui dia seria objecte dels més vils atacs per part d'aquesta colla de falsos miserables) sí estava de moda a la casa del carrer Génova. No hi havia lloc per a vencedors ni vençuts i el fet de cedir en determinats aspectes (acostament de presos, excarceracions...) en nom de la pau SÍ tenia raó de ser, malgrat que la kale-borroka no s'aturava així com tampoc els robatoris d'armament per part d'ETA.
Vamos, gairebé calcat al període que estem vivint ara. El govern espanyol d'aquella època treballava per una finalitat universalment bona: posar fi a la violència d'ETA. Ho feia per la via policial i la negociadora, els únics mitjans sense els quals no es podrà assolir mai aquest objectiu, i l'oposició desenvolupava el paper que calia en aquell context, és a dir, no merdejar amb la postura contrària amb finalitats electoralistes.
Així doncs, el vídeo del PSOE, agafat amb la prudència necessària, fa memòria, quelcom que trobo que és 'd'agrair', més que res perquè, segons el PP, ara resulta que no hi ha res més repugnant que intentar negociar amb terroristes.
D'altra banda, el moment de fer-lo públic, tot i ser polèmic, ja que surt l'endemà de la mani convocada per l'AVT, també el trobo encertat pel protagonisme que van assumir els mateixos que, uns anys enrera, van caure en la temptació d'entregar España a ETA (si aquesta expressió serveix ara com a acusació, no veig perquè no ha de servir per definir el que ells volien fer al 98...).
Senyors del PP: aquest vídeo no insulta ni pretèn ofendre a les persones que es manifestaven demanant l'aturada del procés negociador. El que sí que fa és posar-los a vostès al seu lloc, demostrant que són una caragirades i uns deslleials per als que val tot si serveix per augmentar el seu nombre de vots. Deixin de ser tan carronyaires i assumeixin amb responsabilitat el paper que el primer partit de l'oposició a Espanya ha de jugar en aquest tema. La disidència és completament lícita, i l'escepticisme és inevitable (perquè és completament cert que els terroristes, tal com estan demostrant, no són de fiar), però hi ha maneres i maneres d'expressar-la, més lleials, més discretes, més constructives, més responsables i també més útils que no pas posar a la meitat de l'Estat en contra del govern i utilitzar associacions de víctimes, algunes encapçalades per personatges amb més ganes de jugar un paper polític que no pas de defensar-les.

Tendències o... el nostre pa de cada dia (d'ara en endavant)?

2006-11-24T12:11:00.000+01:00

El missatge polític i la ideologia dels partits -en aquest cas catalans-, així com el que ajuda a determinar el vot dels catalanets de carrer (clasicus catalanis) s'ha vingut reflectint tradicionalment en dos fantàstics eixos dels que segurament n'heu sentit a parlar milions de vegades: el socioeconòmic (dreta-esquerra) i el 'nacional' (el que faria referència a una política marcada per un sentiment identitari de pertinença des d'espanyol a català).
Els 23 anys de govern de CiU, incloent-hi els vergonyosos (van ser 'feotes' en el seu moment i CiU ha demostrat que no n'estava precísament orgullós, recentment) pactes amb el PP, representaven un estil de fer política des de l'eix 'nacional' (amb matisos, però estareu d'acord amb mi que la clara identificació de CiU com a partit de centre-dreta -i nacionalista- és més recent i també més ambigua que no pas la seva definició en temes de política identitària).
Ara, i des de fa fa tres anys, la sortida de CiU de la Generalitat ha coincidit amb un canvi cap a una preeminència de l'eix socioeconòmic (manen les esquerres o els partits autoanomenats progressistes). L'aparició de Ciutadans posaria encara més èmfasi a aquesta tendència.
El cas és que amb tota seguretat avui estrenarem la segona legislatura en què la política catalana girarà preferentment al voltant de l'eix socioeconòmic. La cosa, a més, té pinta d'eternitzar-se. Més que res per lo estreta que ERC es mostra amb el líder més guapo de tots els partits polítics de l'univers i els motius que ha donat: CiU no volia lligar-se la manta al cap i avançar de forma decidida cap a la independència -el sostre que marca l'Estatut ja està prou bé (per ara)-, sent així, ens hem decidit per les polítiques socials i progressites (literal). Així doncs, es pot afirmar que l'eix nacional en la política catalana camina cap al paper de simple afegitó de la ideologia dels partits catalans? S'està intentant que el missatge identitari s'insereixi en l'eix socioeconòmic ("tot és política nacional", Carod dixit)?
Com a independentista que sóc, en primer lloc veig que aquesta tendència, si bé ens vulgaritzaria, perquè ens restaria singularitat, ens faria més semblants a d'altres 'ecosistemes' polítics de països 'normals' (ningú dubta, per exemple, de l'espanyolitat del PSOE i del PP a Espanya). Fins aquí correcte, tal com jo ho veig.
Ara bé, i això contradiu el punt anterior, no crec (us segueix parlant un independentista, potser alguns ho veureu diferent) que els partits presents al Parlament pensin única i exclusivament en clau catalana (diferència bàsica respecte als països 'normals' dels que us parlava abans). Per tant, si enlloc de tendència estiguessim parlant que aquesta legislatura enterra definitivament l'eix nacional, el tema deixaria de barrufar-me.
Com ho veieu? Jo crec que la clau està en la consideració que els partits catalans li donen al nou sostre que ha posat l'Estatut. Pel PSC Montillesc, sobradament suficient; per ICV, el que digui 'la mama' (PSC) més el que pensi el 'papa' (ERC); per ERC ni de conya, tot i que per ara caldrà explotar-lo, ja que la majoria diu que el nou text mola mazo i ara ja és tard per anar més enllà (cal esperar); per a CiU és un triomf personal, així que caldrà lluir-lo tant com es pugui (o sigui que, si s'ha d'anar més enllà, s'haurà d'esperar una llaaaarga temporadeta); pel PP s'hauria d'eliminar (tot i que a d'altres comunitats hi ha cosetes d'aquest Estatut, inadmisibles per a Catalunya, que estan guays); i de Ciutadans... millor ho deixem, no?
En refinitiva, jo crec que a l'eix nacional li queda una llarga època a l'ombra pel que fa a protagonisme efectiu (que no efectista) en la política catalana (amb el beneplàcit de CiU i ERC, ambdós per motius partidistes), tot i que, per sort, no se l'ha de donar per enterrat. Qui el pot fer renèixer durant aquesta presumible època 'd'ostracisme'? té la seva mandanga, però dependrà de les ganes de provocar que tinguin Ciutadans i el PP.

Neix... Patitzant

2006-11-19T13:35:00.000+01:00

Aprofito un tema que viu a la frontera de la política i l'esport (com si només n'hi hagués un, d'aquests) per presentar-vos un nou blog, Patitzant, que deu el seu nom a la retòrica nuñista i en el que vull reivindicar 'l'ofici' d'analista esportiu a lo Gran Hermano (passional, entregat a uns colors i marcadament subjectiu) que tanta sortida té en diaris com l'Esport o l'As. Com sempre, hi sereu absolutament benvinguts. Serà com la sala de ball del bareto.
Anem a l'aperitiu del que us parlava al principi del post. A la foto que l'il·lustra surten dos titos jugant a... Raquetbol, un esport que neix de la mutació de l'Squash i en el que Catalunya pot competir internacionalment rollo el Korfball o el Pitch and Putt. Bé, la veritat, el Raquetbol no m'interessa un pijo però celebro que, poc a poc, Catalunya s'asseguri un paper protagonista en més i més esports. Això sí, el cas del Raquetbol posa de manifest, tal com jo ho veig, l'arbitrarietat en la que es mou l'esport de competició a nivell internacional. Federacions esportives minúscules amb quatre socis que podrien viure en un pis de 30 m donen barra lliure a l'entrada de nous que ajudin a engrandir-la i, per tant, que n'evitin la desaparició. S'ajuden, com no, amb l'argument de què són organitzacions privades que integren membres també privats, PERÒ al tanto, que en el cas de l'hoquei (una vez más, gracias Essssssppppppaña), això és un sí però no (però no què?), perquè en ser un esport amb més ressò, passa que l'admissió de nous membres té més 'connotaciones', com diria el filòsof Zapatones. Després ve l'admissió de membres només si són estats per part de la UEFA i FIFA... total, que no hi ha un únic criteri i penso que així ja els hi va bé per evitar convidats incòmodes. Això, evidentment, permet actituds discriminatòries respecte determinades federacions (Catalunya ho pateix ara mateix amb el Rugby, igual que abans amb l'Hoquei).
L'argument de què la política no es pot barrejar amb l'esport desprèn una pestilència de proporcions gegantines en aquests casos i... som nosaltres, per variar, qui en patim les conseqüències. Així doncs, cal mantenir la pràctica que s'ha dut a terme fins ara de seguir buscant escletxes dins aquest sistema de merda per seguir-nos colant als organismes internacionals de tants esports com ens sigui possible. No per res, sinó pel gran suport que, penso, aquest tema té al darrera.

Amor, obsesión i motius estratègics (joder, ja semblo en Rivera!)

2006-11-12T18:39:00.000+01:00

Dit lo dit al post anterior. Permeteu-me ser incoherent (se m'ha acudit ara!) i tornar a rebuscar en el que ha passat aquests dies per explicar-vos alguns motius pels que penso que L'Entesa Nacional de Progrés (hi havieu caigut -perquè jo ho acabo de fer... Entesa -PSC-, Nacional -ERC-, de Progrés -ICV-?), en concret l'Entesa Nacional, tingués un pacte anterior als comicis, sobretot si ho mires en clau estratègica:

1. Extreure a la mina de CiU ha estat més difíl del que es preveia. El relleu d'en Pujol no s'ha sabut explotar tant com s'esperava. CiU segueix tenint molt de poder i governar amb ells podria haver estat perjudicial. Els convergents (els d'unió a roda) han demostrat sempre tenir molt mala baba amb ERC, i entenc que s'hi pugui desconfiar... més a aquestes alçades de la partida. D'altra banda, si han apostat per la via catalanoprogressistaiolé és perquè confien que es podrà fer una bona acció de govern i, sent així, també serà més fàcil intentar reemprendre la sangria (en aquestes darreres eleccions, la font sembla que s'ha posat a xuclar enlloc de rajar) de vots a base de deixar podrint-se a CiU a l'oposició una legislatura més i tu amb una bona tasca de govern a l'esquena.

2. El PSC sembla que no acaba de donar la talla en res. Perquè pel que s'ha demostrat, no es prou d'esquerres com ICV, no és prou sobiranista com ERC, ni alhora prou 'espanyolista' com Ciutadans... a banda de no ser prou engrescador com per arrossegar més gent a les urnes (l'abstencionista, acostuma a ser preferentment d'esquerres...). Anant la cosa així, seguim la bossa que perd, no?

3. Volem ser primers, fale, però de moment som tercers i l'únic que creix és el que ens ve per darrera.. El missatge d'iniciativa cada cop s'assembla més a un copiar-pegar del d'ERC imprès en paper reciclat. I això, juntament a la conjuntura i a una hàbil posició davant l'enfonsament del Titànic, els hi està anant de meravella. Jo diria que és força semblant al que parlava abans sobre la relació CiU-ERC, però aquest cop ERC és el catxes de la pel·lícula i li pot sortir bé juntar-se als iniciats per poder taponar el seu creixement. Si, com suposo que esperen, la cosa va bé, tothom podrà fardar d'aquesta acció de govern, i això penso que pot afavorir al fort.

De ben segur que hi haurà molts votants d'ERC i nacionalistes en general decebuts per la decisió d'en Carod & Cia (i això que eren com nosaltres!), però és d'esperar que la memòria política perdi pes si les coses van bé. A més aquest risc l'assumeixes tiris per on tiris.

Per tot això, i pensant en clau de partit, crec que la d'ERC és una aposta que necessitava conèixer els resultats de les eleccions per veure cap a on es podia anar millor.

La motxilla, o... no serà millor per a tots començar de zero?

2006-11-12T15:13:00.000+01:00

La imatge que he trobat en aquest blog serveix per il·lustrar força una part del que vinc a dir... que ja us aviso que és algo un pèl reiteratiu. Ja està. Prou.
Passats 11 dies des que es van celebrar les eleccions, tothom ha d'haver tingut temps per curar-se tranquil·lament la seva ressaca. S'ha arribat a final de trajecte i, com l'Au Fènix, el tripartit ha renascut de les seves cendres amb un nou cap, Montilla, i una nova identitat, l'Entesa. El mateix 'bitxo' amb un cos que es presenta 'tunejat'. Unes modificacions que potser serveixen per adaptar-se millor al medi.
Aquest animal polític, tot i tenir els mateixos colors d'abans i un aspecte semblant al que recordem, s'ha guanyat un tracte de nouvingut. Recordar la torpesa i la bicefàlia del seu avantpassat, o especular amb què l'origen del nou plumífer és una proveta amb un embrió congelat abans de la campanya, ja no porta enlloc. Com tampoc porta enlloc retreure-li al líder més guapo de totes les oposicions hagudes i per haver el que se li retreu en la imatge que obre aquest post, ni els seus pactes (ja pleistocènics) amb el PP, ni que tingués a ERC com a segon plat en les negociacions per enfilar-se al número ú de la Generalitat. Les coses són com són i el nou Govern és la primera pàgina d'un quadern que té l'Estatut com a pròleg. Tindrem (tots) un nou president i mereix, d'entrada, un respecte institucional i un reconeixement de què ha arribat on és utilitzant mètodes totalment vàlids. Una altra cosa és el paper que hem de tenir nosaltres, que no ha de ser un altre que el seguiment ACTIU de la seva gestió. Sense exclore, per descomptat, el color del vidre amb què ho mirem, que per això estan les tendències ideològiques.
Jo d'entrada trobo bé aquest esforç que s'està fent per part dels tres partits de donar una imatge de més unitat. Sóc conscient que aquest nou govern no tindrà l'empenta sobiranista que podria haver tingut si els protagonistes fossin uns altres. Però és que tampoc es pot dir amb seguretat que un govern CiU-ERC, tot i l'indiscutible atractiu que té aquest pacte per al públic nacionalista-independentista, representaria i satisfaria millor les necessitats que té el país (i amb això no vull que s'interpreti que menystinc aquesta opció, de la que jo n'era partidari). D'altra banda, si bé estic d'acord en recordar tant com faci falta que SOM a Catalunya (amb el que això HA de representar), no està de més prioritzar la via dels avantatges que ha de tenir SER a Catalunya.
En aquest sentit, estic plenament d'acord amb en Carod en què política nacional ho és tot, des de seguir amb la NORMALITZACIÓ del català (que queda un camí llarguíssim per recórrer, per molt que diguin quatre -ah, no, que són tres- cínics) fins a treballar per millorar les pensions o fer més escoles bressol. Amb un nou Estatut, s'ha de demostrar que les reivindicacions nacionals no han estat simplement el camí per aconseguir una major trempada amb una Catalunya més sobirana. Més autogovern s'ha de poder traduir en una ferma (en constitució i extensió) contribució a la qualitat de vida dels ciutadans. És aquí on té el seu repte el nou govern i per on se l'ha de burxar CONSTANTMENT. És aquí on TOTS els catalans veuran si serveix d'alguna cosa 'engreixar' la llista de competències de la Generalitat i empènyer tots junts per fer-ho, o si aquests, com tots (lectura simplista, inexacta, facilona i majoritàriament errònia però recorrent fins a les catxes), s'acabaran enrocant en el 'latiguillo' de l'amor a Catalunya, el fantasma que amenaça des de Madrid, o jo la tinc més grossa que tu (la catalanitat) etc, etc. Sobre això he de dir que és una bona senyal que ERC accepti (a falta de veure com ho entoma en el dia a dia) que el nou govern només ha de tenir un cantant solista -fet que dificultarà algunes actituds recents provocadorament exhibicionistes i contraproduents-, i que l'únic que queda és repartir-se els teclats, la guitarra, i el baix i fer que el grup soni conjuntat i prou engrescador (només he parlat del paper d'ERC perquè ICV ja té interioritzat l'actutid servil, amb les coses bones i reprotxables que se li suposen, des del principi). Això pel que fa al govern.
A l'oposició li demano que es preocupi del que és important. I que en Mas no hagi pogut aconseguir la presidència ja no ho és, d'important. A CiU li demano (si puc) que es guanyi una credibilitat que per mi està en entredit, perquè la seva no ha estat fins ara una oposició ni lleial ni constructiva (és una opinió). I als altres dos només dir-lis que són les seves idees el que els ha portat on són, no el fet de criminalitzar ningú (senyors del PP, de Ciutadans... i del PSOE, la ideologia d'ERC no la fa ni perillosa, ni sospitosa de res objectivament nociu). Per tant, tenen quatre anys per guanyar-se l'atenció de la gent amb propostes, propostes i més propostes.

Amb aquest me-me'n ric dels interrogatoris policials

2006-11-10T11:51:00.000+01:00

01.- Nom/nick: Albert Canudas Arroyo / Kanuddao, Kanu, K (aquest me’l vaig posar jo i encara el promociono de tant en tant), Notorious Bigg (llarga història meva i de l’Edu)...
03.- Data de naixement: 24 d’octubre de 1978
05.- Tatuatges: De moment cap, però veig una TX a l’horitzó.
06.- Estàs enamorat, o ho has estat alguna vegada? Sí.
07.- Has viatjat a un altre país? Cuba, Brasil, França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Portugal, Espanya i Torallola.
09.- Has patit alguna fractura? No en recordo cap, ara, lesions musculars, les que vulgueu i més...
10.- Salsitxes o hamburgueses? Els americans van venir al món només per inventar la Big Mac, és l’única cosa bona que han fet. Els frankfurts de la Riera són espectaculars. Hauria de veure els bífidus que porta cada cosa per decidir-me.
11.- Pepsi o Coca Cola? No hi ha color, Coca cola.
12.- Cervesa o vi? Vi-no dios al mundo con tanto ardor, que al hombre que era tonto, lo hizo trabajador.
13.- El got, meitat ple, o meitat buit? Estant així… simplement no està ple i s’ha de plenar.
14.- Número de sabates? Preguntar a ma mare o a la Berta per una resposta més precisa. Diria que entre el 41 i el 42.
15.- Número preferit? 10, Maradona i Oliver Aton van deixar una petjada inesborrable (també he dut el 14 i el 7 també m’agrada).
16.- Supersticions? No, però ni de conya passo per sota una escala.
17.- Estil de música que acostumes a escoltar? Maquinilla (i la majoria de gèneres que s’inclouen en aquest mot), Andrés Calamaro (un estil de música en ell mateix), i a partir d’aquí de tot que no sigui música clàssica.
18.- Cançó que escoltes ara (o la darrera que has escoltat)? Mi soledad y yo, d’Alejandro Sanz, i Linger de The Cranberries. Obres mestres.
19.- Flor predilecta? Ara totes són comestibles.
20.- Disney o Warner BROS? Warner Bros, sens dubte.
21.- Restaurant Fast Food preferit? McDonald’s!!!!!.
22.- Darrera visita a l’hospital? Tema delicat… deixe-m’ho en què començava a semblar-me a en Goku (no donaré més detalls).
23.- Color preferit? Vermell, groc… m’agraden els colors cridaners.
24.- Com et veus d’aquí a deu anys? No tinc capacitat per projectar la meva imaginació tant lluny. Respirant amb normalitat.
25.- Qui t’ha passat el meme? En Geranio.
26.- Qui, de tots els teus amics viu més lluny? En Txamu (Jordi Ramon), a Lasarte.
27.- El millor de trobar una il•lusió? Que ja tens un motiu important per llevar-te cada dia.
28.- Què canviaries de la teva vida? La xifra que marca el meu compte corrent.
29.- CD preferit? El doble CD que va treure Calamaro abans de El Salmón, Honestidad Brutal.
30.- Millor sentiment? Culló, és difícil… l’amistat està bé però n’hi ha tants d’importats.
31.- Primer pensament quan et despertes? 5 minuts més…
32.- Les tempestes, t’agraden o t’espanten? Com més bèsties millor, sempre que estigui a cobert...
33.- Si poguessis ser una altra persona, qui series? Un artista que visqués de vendre els seus quadres.
34.- Una cosa que sempre portes posada? Una goma vermella del cabell que és de la meva xicota (la Berta).
35.- Que hi ha a les parets de l’habitació on et trobes ara? Sentències curioses de personatges variopintos i alguna foto graciosa.
36.- Què hi ha sota el teu llit? Un altre llit.
37.- Escriu alguna cosa a la persona que t’ha passat el meme: que és un crack en absolutament tots els aspectes de la vida.
38.- Què és el que mai faries a una persona? No m’agrada enganyar a ningú.
39.- Esport predilecte? Fubbol, fubbol, fubbol, fubbol!!!!!!
40.- Tímid, o extrovertit? Malaltíssament tímid. Què seria de la meva vida social sense els meus amics i la meva xicota?
41.- Què t’agrada que et regalin? Samarretes d’equips de futbol (com més exòtiques millor).
42.- Què és el que menys t’agrada del teu cos? Masses coses... però tampoc m’hi capfico massa.
43.- T’agrada llegir? Sí, però sóc el pitjor lector de l’univers.
44.- Quins idiomes domines? Català, castellà, anglès d’aquella manera i sé guanyar-me una òstia en francès.
45.- El teu passatemps preferit? La tele i la play, però no hi ha res com entaular-se amb els col·legues.
46.- Platja o muntanya? Per defecte platja, però la muntanya també mola mazo.
47.- Equip de fútbol? Els Txungais i el Barça (i CE Mataró i Atlético de Madrid).
48.- A qui assignes aquest meme? Edu (per seguir amb el cercle viciós)

Preciós

2006-11-07T09:12:00.000+01:00

Com que per sort no tot a la vida és política, surto del bucle dels últims posts només per felicitar l'Espanyol pel detallàs que va tenir diumenge passat amb en Puyol. Pericos, us tinc molta ràbia, però tant de bo allà on hi hagués rivalitat tothom tingués la mateixa capacitat que heu tingut vosaltres per recordar que, abans que oponents, hi ha veïns, col·legues, companys, coneguts... hi ha persones.

FOTO: WWW.ELMUNDODEPORTIVO.ES

... and the winner is... Mon-ti-llaaaa

2006-11-05T22:07:00.000+01:00

Primer intercanvi de cops en calent després d'enterar-me de... la notícia. Anunciar que es vol encetar un camí, pel que fins ara s'ha dit, no vol dir anunciar que s'ha arribat al Km.3 del mateix. O sigui que com que en política tot és possible, em dono temps a què es desencadenin les notícies per seguir pensant que encara es pot encetar una altra via. Malgrat això, tot sembla indicar que, davant la bifurcació, ERC s'ha tornat a deixar seduir pels verds prats i els camps de roses color salmó que acompanyaven el trajecte, enlloc d'un viatge en limo amb una alegre gralla entonant una música triomfant durant el viatge però amb un partenaire més aviat onanista. No ho entenc, però també he llegit que ERC veia a en Mas massa 'calentabraguetes'... vamos, que fins i tot tenia planejada una colleja a mig camí i abraçar-se a la sociovergència (una teoria que em sembla una mica rebuscada, d'altra banda). En fi, insisteixo, de moment... ni ho entenc ni m'ho esperava d'esquerra. Ja ho he dit!... Però si l'oferta de CiU era força més temptadora... ja us ho heu pensat bé?!
Vale. Prou de drames. Parlem de legitimitat. Un debat que sortirà i que per molt que jo no vulgui tripartit, no trobo que sigui just. Legitimitat, tota. Perquè, de confirmar-se tot això, per molt que CiU hagi guanyat en vots i en escons... no seran capaços de formar una majoria de govern. En aquest cas, dir lo del pacte de perdedors és apel·lar a l'argument del cuento de la vieja, i en aquest terreny, cal dir que l'equip que formarà l'executiu té un suport en vots, i escons, superior (penso que el vot ideològic està per sobre del tàctic). A més, que aquí no votem presidents sinó llistes! mal que ens pesi. Nominem a uns senyors/es perquè ocupin un escó en nom d'un partit i... que la fuerza os acompañe (ja que no podem monitoritzar-vos nosaltres)!.
Doncs això.

La illa dels autodesterrats

2006-11-03T09:24:00.000+01:00

Com que un ha estudiat el que ha estudiat, deixaré primer unes línies per al llenguatge políticament correcte: comptar amb un partit més al Parlament és positiu perquè de seguir els mateixos podríem acabar entrant en un bucle (si no hi érem ja) de deja-vu constant. S'obre una mica més el ventall d'opcions polítiques representades i tal i tal. I perquè no dir-ho, rescaten una manera de fer política 'sin paños calientes', que també és sana. De causa-efecte: els partits de sempre havien oblidat determinades sensiblitats i els 'despechados' s'han buscat la vida. Una miqueta (sense dir que són la mateixa tribu d'indesitjables, que no se'm malinterpreti) a l'estil dels motius que els analistes van donar per explicar l'ascens del Front Nacional de Le Pen a França: els partits grans responien amb vaguetats al fenomen de la immigració a França (en aquest cas seria la sempiterna presència de l'elemanet nacional -català o espanyol-) i el seu partit parlava del problema i aportava solucions (populistes i demagogues, però donant la sensació de tenir la resposta al problema al cap i a la fi). I per últim, tal com jo ho veig, pot resultar a la llarga positiu, perquè fragmentarà el vot 'espanyol': de moment ha començat mossegant al PSOE (sense embuts) i ja n'ha rascat alguns del PP. En fi, que plas, plas, plas...
Vale, ara que ja he fet un parell de glopets al cafè i estic en ple subidon, a por ellos. Ciutadans és un plat de menú aparentment ben guarnit que només té com a ingredient l'amanita faloides. De fet, des que veig a l'exhibicionista bilingüe miro amb més respecte el PP. Perquè la delegació de l'Imperio a Catalunya té, com a mínim, un projecte. Amb les seva ideologia lliberal, la seva visió de la política catalana en clau espanyola i aquelles coses tant... efervescents. Quelcom que agradarà o no, però que al cap i a la fi és una opció complerta i pensada. Però és que aquesta gent han aconseguit vendre el seu greixós fast food dedicant-se única i exclusivament a l'idioma, a la identitat i aixecant el seu discurs sobre els típics slògans que et pot recitar un col·leccionista de merchandising de 'gallina blanca'.
Ideològicament es defineixen com un partit socialdemòcrata liberal (un concepte que, com a mínim, necessita una explicació a continuació per entendre'l), sobre el que no han donat més referències, i antinacionalista. Bé, aquest últim punt no està mal (per novedós), però en realitat què vol dir? Perquè el concepte identitari el tenen molt interioritzat: "Volem que es pugui dir sense embuts que uno se siente catalán y español (lo del canvi d'idioma cada cinc paraules, si es fa a propòsit, jo crec que és de psicòleg) y que no et diguin fatxa". Mmmmm comencem amb filosofia profundament... falsa i carregada de tòpics que apelen més a la bilis que a la raó. Més que res perquè si mires les enquestes que es fan normalment sobre aquest tema, el 50% (má-o-meno') de població a Catalunya deu sentir-se absolutament insultada, cosa que se'm fa difícil de creure. CiU, PSC, ERC, ICV, PP, fins i tot! en té ple de votants d'aquests que no crec que s'hagin de sentir dir aquestes coses. Tots sabem el que es vol dir amb fatxa, i sentir-se espanyol, català o el que sigui no té res a veure amb ser-ho, de fatxa.
Ahhh, i l'idioma. Defensa 'estricta' del bilingüisme (és clar, del bilingüisme que es podria defensar a... Sòria). Castellà a TV3, perquè és la tele dels catalans i els catalans som bilingües. Clar que sí, tiolisto. I les altres 6 (com a mínim) teles generalistes, no les mirem també els catalans? perquè fora de la programació per a Catalunya de TVE (que no sé de quantes hores és), la presència del català es redueix a un parell d'anuncis i a les rodes de premsa que els informatius cobreixen d'en Carod. Toma bilingüisme! Després ve lo de la immersió lingüística. Res de res perquè és discriminatori. Ole. Perquè no ho és la situació que es viu cada dia en la que un catalanoparlant ha de passar al castellà a casa seva perquè en algun comerç no l'entenen. I ho sento si algú que m'estigui llegint pensa que estic exagerant o que simplement m'ho invento, perquè jo m'hi he trobat masses vegades més del que a mi m'agradaria. O sigui, que més que l'equilibri efectiu dels dos idiomes s'ha de lluitar per garantir que tothom parli el que li doni la gana (mentres pugui. Que els idiomes serveixen per comunicar-se). Viure a Valladolid i no parlar ni entendre el castellà de forma 'conscient i voluntària' seria una postura gilipolles, no? Reclamar a Catalunya que cadascú parli la llengua que vulgui (sense invertir esforços per garantir el perfecte coneixement d'ambdues) quan les dues són oficials, és de passota que es vesteix de llibertari per amagar que, en no tenir cap tipus d'apreci per una de les dues llengües, que no jodan la marrana amb el fet d'haver d'aprendre-la (ja no parlem d'invertir mitjans perquè això sigui així).
Fins aquí dues primeres espases de la seva defensa dels interessos de la 'ciutadania' catalana. Després alguns toques més generals (que no es digui que no 'pensen' en tot...) nova llei electoral (l'etern tema que s'ha hagut d'anar aplaçant perquè és una arma massa llaminera com perquè els partits es posin d'acord es desencallarà pq aquesta colla ara diguin que volen canviar-la), llistes obertes (una pijada que en el fons no soluciona res, perquè no deixa de ser un gra de sorra enmig de la platja)... I demostracions de que vénen per a redimir-nos: res de pasta per a les seleccions catalanes (un exemple si voleu menor, però que no deixa de tenir al darrera una ILP amb més de mig milió de signatures -de ciutadans- a favor -que ja voldrien aquests venedors de crecepelo en forma de vots-), i els grans 'neons': política per als ciutadans (?), habitatge (bien!)...
En resum, jo a aquesta gent no puc veure-la, entre altres coses per la manera messiànica amb la que han irromput en el Parlament. Arriben oblidant que, en el fons, són una malaltia que s'ha instal·lat a la nostra política producte d'un virus que es diu abstenció. Potser sóc injust, però molt d'això n'hi ha. Lluny d'una aconsellable prudència, entren xul·lejant i desafiant unes forces que segur s'han deixat moltíssimes coses al tinter i passen massa temps mirant-se el melic, però que porten un bagatge suficient com per saber que en aquesta societat hi ha temes amb els que cal anar amb compte. 3 putos escons i ja es veuen amb cor de descartar opcions polítiques amb molt més suport que ells: que si progressisme però sense ERC, ni CiU (nacionalisme conservador). I doncs, què us queda, cony de garrulos? El PSC suposo que tampoc (que tenen reductes provincians, tot i en Monti), ICV... buf, però si cada cop s'assemblen més a ERC! i el PP... en teoria tampoc, no? perquè pel que dieu, en ser de dretes i nacionalistes (Essssssspaña!) tampoc serien mereixedors de la vostra llum. 3% dels vots (que en numerologia ja hauria de ser vist com el percentatge del diable, no? perquè últimament hi ha masses coses dolentes relacionades amb el 3%) i veniu aquí a donar lliçons de no se sap ben bé què a una massa de votants en general que us veu el llautó i que passa de vosaltres.
Total, un partit que crisparà i molt, només per posar cachondos als quatre que disparen amb sentències com: "ej que no se integrang" referida als Immigrants de fora de l'Estat. Representen una gran mentida, descarada, (voluntàriament) aïllada, que espero doni pel cul només durant quatre anys i torni novament a les coves d'on va sortir.

Rrrrrrrrrrrroyal Rumble!!!!!!

2006-10-21T00:10:00.000+02:00

Estic emocionadíssim... Divendres, 11 de la nit. A3. El fill de la Carmina i el seu llibre sobre els darrers anys de sa mare y sus vivencias. Negocio o Homenaje? la pregunta de la encuesta a 0,90+iva el mensaje... consejos publicitarios. Zapping. 'La Teva'... el partit del segle de cada quatre anys (quan es deixen). Ni puta idea que el feien avui. Flipante: Arturí-turí, El Cordobés, El que és com tu, Vader i el Capità Enciam... junts. Ho he pillat tard, suficient com per donar-vos el meu anàlisi particular, intransferible i absolutament esviaixat del partit. Passo amb els titulars:

* DEBAT FORÇA COMPLERT ON HI HA HAGUT TEMPS PELS ANUNCIS RESPECTIUS I TEMPS TAMBÉ PER POSAR-SE A PARLAR DE DEBÒ (EN MONTI S'HO HAVIA PREPARAT MENYS)
* EL ARTISTA ANTES CONOCIDO COMO ARTURÍ-TURÍ HA SALIDO A HOMBROS DE LAS VENTAS
* A EN MONTI NO LI TREURIEN PUNXA NI AL SHOW DE FLO
* CAROD, SOVINT, LA MARIHUANA PROVOCA SOMNOLÈNCIA. AH! I NO ES DISCUTEIXI AMB LA DONA ABANS DEL DEBAT, QUE POSAR CARA DE PEQUINÈS BORDE NO QUEDA BÉ
* CREC QUE HA ASSISTIT EL DOBLE D'EN PIQUÉ DEL POLÒNIA, EL PROBLEMA ÉS QUE S'HA DEIXAT EL CISTELLET D'OUS PER TIRAR-SE'LS A SOBRE
* EL FLORERO SEMBLAVA CUIDA'T I BEN REGAT, TOT I LA SITUACIÓ A LA TAULA, LLUNY DE L'ENCISADORA FLAIRE DEL PERFUM FRESC DE ROSES DEL CORDOBÉS I AL COSTAT DE L'ENEMIC DE LES PLANTES... VADER

Alineació i valoració:
* En Cuní, cap de taula 1: *** Mosso d'Esquadra
Ha intentat aplicar la màniga ampla i també ha sabut parar a temps l'ascensió dels lluitadors a les seves barbes. El punt negatiu ha estat haver d'apel·lar a un pacte previ entre els gabinets de comunicació de tots els partits, aliè a ell i que el presentador havia de fer complir. Ha demanat disculpes per haver-ho fet.

* L'Artur, 1er per l'esquerra d'en Cuní: ***** MVP
Li ha pintat la cara a tothom menys a en Carod (perquè l'estona que jo ho he vist, 20-30 minuts, no hi ha hagut cap enfrontament ni retret). Amb en Piqué, la primera en la frente (sobre a veure qui era més xulo en temes de disminució d'impostos): "Senyor Piqué, CiU ha estat votant sempre a favor de totes les reduccions d'impostos que s'han fet a Espanya, vostès no poden dir el mateix". I finalment rollo el que ha deixat l'altre en una parella i ja no en vol saber res: 'Ja us ho vaig dir fa un any... que tal com estàveu no anàveu bé i que passaríem de vosaltres'. A en Montilla n'hi ha hagut mil... li ha fet un calla't tremendo discutint la conveniència o no de suprimir l'impost de successions, esgrimint l'Estatut!, i quan en Monti ha pogut tancar la boca i tornar a parlar (merda! m'ha robat l'Estatut!), El que farà més que ningú pels catalans li ha tirat en cara un pacte amb el PP relatiu a impostos de quan l'idili dels pitufitos (chof). No ho havia dit mai explícitament, tot i que sempre m'he mostrat partidari del pacte CiU-ERC, reconec que aquests dies ja no hem molestava tant la sintonia amable de la Catalunya Social Montillesca, però després d'avui... seguiré votant a ERC, allò que persegueixen és el que jo vull, però siusplau que en Mas sigui President.

* El que és com tu, a l'esquerra de l'Artur (com sempreeee): ** Brillante pasota
El Ronaldinho d'Stamford Bridge (Ronaldinho va estar un pèl pitjor). Qualitat en les intervencions, coherència, arguments-no eslògaaans i solidesa. Llàstima que avui no deu haver tingut ganes de la topada i del foc creuat. Quan n'hi ha hagut, ha callat. Només ha parlat quan li tocava el torn. La sensació és que s'ha amagat. Pel que ha dit, i aquests són bastant capgrossos. Si hi ha pacte CiU-ERC, en Duran s'haurà d'empassar les ganes de ser ministre perquè aquesta gent anira al Parlament i al Congrés amb cresta i ganes de rockandrolear... sííííííí!

* El Cordobés, 1r per la dreta (?!) d'en Cuní: * Necessita millorar
Tou, imprecís, lloro, gris, baixón... perquè no van portar en Sergi Mas? Ja us he dit que segur que em vaig perdre bastant programa, és més, vaig pillar l'apartat econòmic (ja en podria haver agafat un altre!) i el missatge final al populacho. Però durant l'estona que el vaig veure, en Mas, a banda de la que li ha ventat amb lo de l'impost de successió, a colación, li ha posat l'exemple de l'economia sueca (que en Monti elogia sovint). Amb el Cordobés estès a la lona, ha hagut de convertir-se el florero en planta carnívora per llançar una mossegadeta suficient perquè s'esverés tot, en Cuní cridés a l'alto i es passés a un altre tema. Això sí, el jesusitodemivida se'l sabia de collons, tot i que també es notava un munt que era el jesusitodemivida i que hi recorria massa sovint. L'únic touche: "cap de nosaltres excepte vostè ha d'anar al notari"... i continua el jesusito. Siusplau, que no sigui President.

* Darth Vader, el més a la dreta (on havia d'estar, sinó?): ** Regular
Li he enganxat el tema que en teoria més forts han d'estar, però no és que hagi brillat en excés. Ha acabat adoptant el paper de 'muñeco pim-pam-pum' i les ha entomat de tot arreu acabant sempre amb el paper de marginat i contestant als temes que no li agradaven: "Això no és sèrio". S'ha presentat com a partit de govern (sí, sí, per governar ells) per desplegar amb seny l'Estatut i no li ha tirat la canya ni 'cristu'. Hi ha bulling, al Parlament?

* El florero, cap de taula 2 (cueces, o enriqueces?): ** M'ho sé, m'ho sé
En Piqué li ha guanyat una balassera sobre els impostos i s'ha picat. Se sabia el tant per cent de PIB que tots els països europeus destinen a despesa social, el sistema impositiu suec de pe a pa, guinyos a en Monti... la foto del seu partit: li ha llençat una puya a en Mas. L'Artur ha demanat al·lusions, i amb l'ús de la paraula ha aprofitat per llençar-li una colleja a en Vader (gràcies. Senyor Piqué: sap perquè per molt que proposin ningú els hi fa cas i a nosaltres sí? perquè vostès no governaran ni tenen possibilitats d'estar al poder), passant del florero.

M'ho he passat teta!

Folla't la dreta?

2006-10-20T12:39:00.000+02:00

Estava preparant un altre post quan m'he creuat amb aquesta supernotícia de la que es feia ressò la web PRNoticias. Resulta que la direcció de Joves d'Esquerra Verda volien regalar durant la seva campanya 'Cap a la Dreta No' preservatius amb el lema que titula aquest escrit (sense l'interrogant, és clar). Finalment, els petits iniciats, en un atac de vergonya, s'han autocensurat i han decidit retirar la gometa, i el lema que l'acompanyava, de la seva campanya. Els felicito des d'aquí per haver aconseguit que, com a mínim, una de les seves neurones no estigués fumada, perquè del contrari el nivell de simplicitat simiesca que hagués assolit aquesta gent m'espantaria bastant.
Nem a veure, em tinc per un tio d'esquerres perquè considero, així a grans trets, que l'Estat ha de seguir jugant un paper important dins el desenvolupament d'una societat, i que no s'ha de deixar tot (ni la majoria de coses) a la iniciativa privada. És una visió que es pot compartir o no, però un argument (senzillot, perquè ens entenguem així a lo ràpid) al cap i a la fi basat en una idea i un raonament previs. El maniqueisme, l'assenyalar la dreta simplement perquè és la dreta, a mi no em diu res. Què se suposa que m'ha de suggerir 'la Dreta'? Un tio de dretes ha de ser necessàriament un tio autoritari i fatxa sense cap tipus de sensibilitat cap a la diferència d'identitats i cultures que conviuen a l'estat i a Catalunya? Jo crec que no, tot i que n'hi ha molts d'aquests i ja n'hem parlat... però no crec que siguin suficients perquè Dreta hagi d'esdevenir un insult amb aquest significat. Dreta és una opció política, com l'esquerra, i si no s'hi està a favor d'aquesta opció, calen arguments. Que les joventuts d'ICV diguin 'Cap a la Dreta No' és evident, perquè si és CiU l'encarregat de formar govern, aquesta gent no es menjarà un 'colín'. Ara bé, folla't a la dreta no és un eslogan en la línia del que pregona papaSauron (pepe, te he tuneado el mote) de que 'hi ha una manera intel·ligent de ser d'esquerres', per molt jove, i per tant, arriscada i guay que vulguis fer una campanya.

A jugaaaar!

2006-10-15T20:19:00.000+02:00

Tic, tac, tic, tac... i sí, ja estem oficialment en campanya! 15 dies en els que els polítics posen en pràctica la tècnica del canvi de lloc instanti i te'ls pots trobar treien el cap fins i tot pels macarrons -bolonyesa, que aquí 'hi haurà tomàquet'- i que acabarà amb 'victòria' de tots els que hi hagin concorregut. Tot i que és un període que m'agrada, reconec que la cosa ha començat carregadeta de garrafó i ja estic marejat. Reprenc el fil del post de l'Óscar d'avui, centrat en els eslògans dels partits per repassar quatre cosetes que em venen al cap ara mateix del que portem de campanya i explicar-vos una sensació desagradable que cada cop observo més i que parteix d'una hipòtesi que la firmaria el mateix Jesulín de Ubrique... "si la vida es como un toro, les declaracions d'un polític en campanya són com una roda de premsa d'en Puyol". Començo:

* El DVD de CiU - lleig. La federació té tot el dret a fer els DVDs que li doni la gana, això sí, quan s'ha de recórrer a determinats documents que no són teus, cal demanar permís (ho dic per TV3, que ha pillat un rebote...). D'altra banda, es normal que es vulgui contraposar la imatge d'estabilitat de la que vol presumir CiU amb la de desgavell que hi ha hagut en el tripartit, però hi ha una màxima que diu 'qui vulgui remenar merda, que tingui les mans netes' (no ho va dir en Carod), i crec que no s'ha tingut en compte. El DVD de CiU provoca una resposta immediata: tu em tires en cara el que he fet malament en tres anys... i tu què, que te n'has passat 23 al poder?

* L'Arturí va al notari - Focs d'artifici. El que podria ser un subproducte del fantàstic 'Teo va a...' m'ha acabat arribant a dins, tot i que és un compendi de missatges universals que sóna a declaració conjunta de tots els membres de la ONU. No diu ben bé res però no està mal com a maquillatge de partit compromès. Més que res pq no s'ha quedat amb l'infantiloide 'juro per en Dragui que no pactaré amb el PP', sinó que va més enllà i es compromet en 21 aspectes diversos i tirant a místics: "defensar l'equilibri territorial", "enfortir i projectar la nació catalana", "recuperar el prestigi de la Generalitat" i que el seu govern "no estigui subordinat a cap força política de nivell estatal", "joc net: només seré presi si guanyo en nombre d'escons (l'aposta xunga seria en número de votants, que la llei electoral té aquestes coses...)", etc, etc.

* M'afeito, ergo sóc independentista - ho comenta l'Óscar... no senyors meus, lo important no és que vostès siguin com tothom. Lo important és que siguin seriosos i no uns piròmans vigilant el bosc. A Espanya potser seria útil aquesta campanya, però és que allà en Carod el pinten amb banyes i de vermell, no està de més recordar que també s'afeita. Com a votant d'ERC, aquest eslògan no em diu res. Programa, collons, i més maduresa!

* Florero (catalanista i d'esquerres) - i 'nari 'nant! tot lo bo que s'ha fet en aquests tres anys és nostre. Garantim que amb nosaltres hi haurà un govern d'esquerres (of course! és l'única opció que teniu). Em menjo el missatge d'ERC, el pinto de verd modernet i a no buscar-se problemes (abstenció en els pressupostos de l'Estat, un exemple entre moolts d'altres). En un GH polític aquesta gent seria la primera que saltaria, per sonsa i ambigua. També és veritat que, com a PSC, sempre voldria com a company a ICV, més que res perquè queda bé tenir-los al costat.

* Més 'badboys' al PP! - En la darrera visita d'en 'Dos linias' al Masnou, sembla que l'Acebes no va poder repartir tots els morrions que el PPC necessitava per a la campanya. Una que no el va rebre va ser la Nebrera (diria que es diu així), la número dos del PP de la que us en vaig parlar per sobre en un post al blog de l'Edu. Ahir la vaig tornar a veure en un debat al 33. "En molts punts coincideixo amb ERC", "Catalunya necessita enfortir-se -això dirigint-se a en Puigcercós- però vostès ho pensen des d'una visió només de Catalunya i nosaltres des d'una visió en clau espanyola, per enfortir l'estat. Tot i que el seu partit el descarto quasi ja per motius religiosos, aquesta tia m'agrada. Conviu en paral·lel amb el missatge 'oficial' de la casa, parla Piqué: "necessitem més seguretat per garantir la llibertat", tot això amanit amb imatges de fons sobre els atracaments silenciosos a les cases... vamos, com un 7 dias 7 noches de la Teresa Viejo.

En fi, res. Una repassada facilona i punto. Us parlo del 'pálpito' que us he comentat. Per les municipals (diria) sempre s'organitza a Catalunya un concurs on hi participen tots els partits polítics. Es tracta d'intercanviar-se per sorteig el missatge oficial del partit i defensar-lo, pel que sé, la majoria de vegades guanya ERC. Podem parlar de que són els que millor escolten i entenen els altres discursos, però acte seguit jo sempre penso que et demostra que en realitat el joc no és tan joc, sinó una imatge de la realitat. Escolto els debats i, segons hagi estat la posició del partit durant la legislatura, va l'esquema del seu discurs. Igualet que una roda de premsa de la majoria de futbolistes, carregada de tòpics. Ho heu vist tots:
A: Estic al govern? defenso la meva gestió, i l'any que ve, Lliga i Champions! I ja no parlem si hem doneu majoria absoluta...
B: Primer partit de l'oposició. Vaya mielda gobierno! jo en canvi... I ja no parlem si hem doneu majoria absoluta...
I els altres adaptant-se al discurs decidit per acabar rascant en algun pacte. Què vull dir amb això? I em poso en el paper d'ànima innocent... les arrels de la política són la vocació de servei, la gestió d'allò que no és meu perquè se'n beneficiï la societat. Passant per la corrupció, que va venir per quedar-se, cada cop m'és més malauradament visible que aquesta gent exerceix la seva responsabilitat com una professió més. TREBALLO (en cap cas els hi nego que la professionalitat) , cobro. I és clar, el discurs perd substància i acaba convertint-se en un creuament d'slògans fast-food. Perdoneu per aquest discurs refotudament bobalicón però em tinc per una persona mínimament compromesa i molesta la sensació de que aquesta gent només pensa en el compte d'ingressos del seu partit.

PD: i torno a demanar disculpes per haver estat tant de temps sense donar senyals de vida.

Cuelgue injustificable

2006-10-15T13:19:00.000+02:00

Cap actualització des del 29 de setembre... déu n'hi do. No sé qui és l'autor d'allò de "la inspiración me encontró trabajando" però segur que va ser força més prolífic que jo! En fi, mea culpa i intentaré que no torni a passar, com a mínim durant tant de temps!

Piqué

2006-09-29T18:19:00.000+02:00

Any a any, declaració rera declaració i segueixo sense entendre el motiu pel qual un dels millors polítics catalans (en mesura, mà esquerra -jeje-, discurs...) accepta estar rodejat d'un exèrcit de fatxes mediocres que no paren de canejar-lo i vexar-lo davant l'opinió pública quan treu a passejar el sentit comú.

Em va produir una certa llàstima sentir-lo l'altre dia en una entrevista a La2, autoflagelant-se amb orgull de penitent amb la cantarella de què "el que jo digui no interessa en absolut als catalans, sinó que el que els interessa és el que vol fer el meu partit" després de l'enèssima andanada que li va llençar un dels periodistes allí presents (diria que el director del País a Catalunya, Vidal Folch), que li preguntava: com pot ser que accepti veure com la seva opinió la comparteixen molts catalans però que se l'ha d'empassar cada cop que la direcció del PP -ell els va definir com fantasmes del passat- obre la boca?

Que bé hagués anat un Piqué desinhibit i sense corretja treballant per l'Estatut, quins nous escenaris podrien obrir-se a la política catalana si pogués actuar segons els seus criteris... quin fàstig veure'l abraçat ahir a en 'dos línias de investigación' al Masnou (segur que el molt porc l'anava pessigant cada cop més fort mentre li xiuxiuejava: nada de comentar lo de la oposición constructiva y olvidar el 11-M, eh?! Chusep) mentres el desgraciat assegurava que "Piqué és el único líder de los políticos catalanes que no ha puesto Zapatero". I tot per a què? El PP sembla que no pensa deixar de pitjar l'accelerador cap a l'extrema... soledat, i aquí les seves previsions no són gaire bones (avui he llegit que fins i tot hi ha sondejos que no asseguren que es pogués formar, ja per aritmètica, una coalició CiU+PP). Com ho poden ser, presentant-se a unes eleccions d'on ha de sortir el govern que apliqui el nou Estatut amb un recurs al Constitucional calentet sota el braç contra aquesta mateixa norma? Com ho poden ser, si un votant moderat que algun cop hagi alternat CiU amb PP no sap si vota l'ideari Piqué o l'ideari Zaplana&Acebes (amb el PSC passa algo semblant, però sens dubte no és el mateix)?

Si el PP s'estampa l'1 de novembre (tant de bo), tornarà a aixecar-se l'ala vidalquadrista i potser aquest cop triomfa el seu ranci radicalisme i envien al nostre Vader (abans Anakin)... ves a saber, a Europa? Quina pena que s'hagi deixat perdre, ell solet, un polític que realment ocupava el centre de l'espai polític català, un moderat sense complexos ideal per a la situació actual a Catalunya. Ni que fos per donar més joc sense provocar arcades.

Vostè sabrà el perquè, senyor Piqué.

ERCPSCPSOEICV, O CiU

2006-09-29T15:56:00.000+02:00

Xocant cartell preelectoral el que presentava, com una alternativa, el director de campanya de CiU, David Madí, el passat 25 de setembre. Perdó, és que aquests temes m'encanten.

El cartell és innovador en el llibre d'estil convergent, ja que és la primera vegada que en un cartell de CiU hi apareixen altres partits rivals, però no és la primera vegada que es fa: ERC i PSC, els dos de forma un pèl matussera, ja ho van fer servir en el seu moment. Amb tot, l'Arturí ha desautoritzat el cartell del 'Mag Madí' (segons llegeixo a El Periódico d'avui). I penso que és una decisió encertada perquè el cartell desprèn missatges subliminals i, a més, provoca una resposta immediata que fa referència a un partit que no hi apareix (els traeix el subconscient?) i del que CiU no en vol sentir ni parlar.

Sempre trobo lletja la publicitat deslleial a l'estil de: 'el yougourt A tiene más bífidus que B', a no ser que s'utilitzi l'ingeni per fer-ho de forma creativa. En aquest sentit, assenyalar tres partits que han estat governant junts amb resultats 'irregulars' (vaaale, he estat suau, aquí) i presentar-te com l'alternativa perfecta (emfatitzant-ho amb els colors: tripartit en negre-gris fosc, CiU taronja llempant) a mi personalment, si m'hagués de plantejar una campanya, no em faria el pes, perquè és provocar de forma gratuïta i sempre és més constructiu parlar de tu que no pas criticar a un altre perquè t'escullin.

Les bases d'ERC i la majoria del sector 'Convergència' tornen a anar trempats perduts pensant en una coalició de govern ERC+CiU (els d'Unió no, que trempera la justa). I tu, va i fots a ERC al bàndol dels menosmola a la primera de canvi (extranya tàctica, la d'insultar, de bones a primeres, a la que vols acabar seduint). De fet, sembla que els primers episodis de 'festeig' ja s'han produït en forma de reunió secreta entre en Mas i en Carod en un hotel (mmmmm) el passat 25 de setembre, també.

D'altra banda hi ha lo dels missatges subliminals... i és que el cartell té estopa per tots els partits menys pel PP. Cert, no fa falta enfonsar-los més, que ells ja ho fan prou bé però... el matís maniqueu del cartell no deixa lloc a dubtes: ERC, PSC (que a més és PSOE, brrrrr) i ICV, són doleeeents; CiU, és boooo... i PP? PP és una opció com ho és posar-se mitjons a rombos, però els altres tres són dolents, que et quedi clar.

Aquest plantejament porta directament a la resposta contundent de la que us parlava abans: si ERC+PSC+ICV és segur que pactaran i tu et desmarques de tots tres... arg! tu, si has de pactar, ho faràs amb el partit d'en Darth Vader, que és a l'únic que no critiques!!!!! A mi és el primer raonament que em va venir al cap en veure el cartell... Ara, sens dubte, NO ÉS UN BON CARTELL.

Finalment s'ha optat (després que en Mas així ho demanés) pel gris, però al cap i a la fi clar, 'Més tripartit? No, gràcies'. Aquest, crec que tot i ser més senzillot, és menys problemàtic, encara que segueixi incidint en el que deia del model de la publicitat deslleial (és clar que, en ser una de les armes que es farà servir en campanya, el fracàs del tripartit, és normal tirar per aquesta via). En primer lloc no esmentes als teus rivals (això, encara que sembli una tonteria, perquè tothom sap qui són els del tripartit, no ho és tant, ja que el nom dels teus rivals no surt, per tant un no va enumerant els partits que hi ha). En segon, assenyales el tripartit com a dolent, però no els seus integrants per separat (cosa que t'obre portes i no 't'hipoteca' tant com l'anterior de cara a futurs pactes). I, finalment, el PP segueix sense aparèixer, però aquest cop no hi ha un camí mental tan clar perquè t'enrecordis.

Quina creu, la de Sant Jordi

2006-09-26T19:56:00.000+02:00

La Creu de Sant Jordi va ser concebuda, l'any 1981, com la màxima distinció que otorga la Generalitat a persones i a entitats que s’han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. Una distinció important i que a un catalanet com jo li plenaria d'orgull guanyar algun dia.
Però amb les 63 persones i 15 entitats guardonades d'enguany, queda un regustet a muñeca chochona que tira d'esquena. Des del 1981 portem ja unes 900 distincions a títol individual i unes 300 entitats guardonades, vamos, que anem pel camí de los 4.400 d'A3. Potser la culpa és meva perquè em costa concebre premis o distincions per a més de tres 'nominats' (ara he exagerat)... però voleu dir que no caldria ser una mica més selectiu?
No discuteixo els mèrits de tots els homenatjats (bé, Cruyff, que ni es va presentar, o el presi de SEAT... què vols que et digui?) però no es pot pretendre que la Creu de Sant Jordi tingui prestigi i reconeixement internacional si cada cop que s'entrega sembla la llista de los premiados con un 11 en la quiniela.
Insisteixo, estic totalment d'acord amb l'existència d'aquest guardó, però amb aquest funcionament començo a entendre les crítiques que fins fa poc jo titllava d'envejoses i que feien la pregunta rabiosa de: "qui no té una Creu de Sant Jordi?".

Mal, muy mal

2006-09-24T20:09:00.000+02:00

Tot plegat, fatal. M'estic referint a la designació de l'escriptora Elvira Lindo com a responsable de llegir el pregó de les Festes de la Mercè.

D'una banda, està molt bé que siguem 'tope guays' i volguem sempre reconèixer la important tasca duta a terme per algú, sigui d'on sigui. Que et demanin llegir el pregó d'una Festa Major (i més una ciutat com BCN)sempre és un honor i un reconeixement. De l'altra, però, cal ser conscients del que som. Barcelona és la capital de Catalunya, i jo personalment he trobat a faltar una mica més de ganes de què el missatge fos en català. Les Festes Majors de París tindrien com a pregoner a Fernandito Alonso llegint el pregó en perfecte español per haver estat un pilot tant exitós de l'escuderia francesa Renault?

Vale, també es pot pensar que si trobes un personatge universal indiscutible, molt vinculat a la ciutat pel què sigui però sense un pijo de la nostra llengua, doncs endavant, que al cap i a la fi crearàs interès i ressò per la presència del convidat en qüestió. Tot i que...
Ara bé, no crec que sigui el cas de la gaditana, sense menystenir en cap moment els seus mèrits. No em negareu que no ha de ser fàcil trobar algun artista, escriptor, professional d'algo, etc. amb uns mèrits similars als d'aquesta escriptora i que conegui la nostra llengua. En fi, per mi, punto negativo per a la Comissió de Festes.

A partir d'aquí, un cop decidit i tenint en compte que al dia següent va tornar a sortir el sol (o sigui que la cosa tampoc era per 'rasgarse las vestiduras). M'ha semblat terrible el boicot dels quatre primos de sempre... que han boicotejat a crits l'acte i que m'han provocat, personalment, força vergonya aliena. Després són aquesta gent els que van repartint carnets de 'feixista'.

L'ANUNCI

2006-09-23T20:04:00.000+02:00

Començo amb un tema que, penso, no té ni mitja òstia, més que res per la contundència dels fets. M'explico: Sembla ser que les tempestes, raigs i trons d'aquests dies no són deguts ni a l'huracà Gordon ni a temes de bosses d'aire fred i aire calent... que va! l'anunci de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes entre Catalunya-Euskadi (bon matx) del 8 d'octubre ha provocat múltiples cabrejos i algun rebombori estomacal que ha acabat en petarrons d'allò més pestil·lents. No sé si ja l'heu vist (el van passar al TNMigdia, diria que el dijous), però si no ho heu fet és possible que no l'arribeu a veure mai (la campanya comença dilluns, 24 de setembre) perquè resulta que no el volen deixar emetre.
El descric rapidet: uns nens estan jugant a futbol i s'hi vol afegir un altre vestit amb la samarreta de la Nostra. Al pas li surt un marrec vestit amb la roja que no el deixa, assenyalant-li la zamarra (rollo segurata que no et deixa entrar a la disco pq vas en vambes). Per poder jugar, el nano se la treu (moment en què al tors apareix el missatge Una Nació al que li segueix l'altre, Una Selecció), i se solidaritzen un grupet més de nanos. L'anunci acaba amb un "Junts l'acabarem portant".
"Repugnant, indigne, xenòfob" són 'las lindezas' que els amics populars li han dedicat... sí, també estan molt indignats els Boadella's Boys. De fet el presi del Consell de l'Audiovisual tampoc el veu clar perquè "la normativa vigent prohibeix la publicitat amb contingut essencialment polític". Pos fale. Aaaaa jugaaaaar (juro que intentaré ser breu... tot i que no veig clar que me n'ensurti) :

1. L'Estatut, ja vigent, no diu que som una nació? ja, no exactament, però és una síntesi que he sentit en molts polítics tant per enorgullir-se'n com per anunciar la fractura de España ('S' sonora, 'p' explosiva!). Dir-ho a la tele, doncs, és llençar un missatge polític? que no ho som, ja legalment? Llavors també ho serà dir que Espanya és un país (una altra realitat com un temple). El binomi Nació-Selecció, és política, o bé és l'objectiu d'una organització que s'empara en el desig de molts catalans (sííí, no m'ho invento, hi ha hagut moltes manifestacions en aquest sentit, i Iniciatives Legislatives Populars que no han arribat al Parlament...) i s'emmarca en l'àmbit de les competicions esportives? Vaja, la Plataforma no demana la independència de Catalunya, simplement diu que, sent una nació, i a l'estil del que poden fer d'altres, s'hauria de tenir també uns equips que la representin a nivell internacional.

2. Una de les coses (comprensible) que segurament més ha molestat a Las Huestes Rojigualdas, és que el borde de la pel·li sigui el nano de la Roja. Tio, se siente! Aquí sí que no hi ha invencions de cap tipus. Quan ens vam estar a punt de colar a la Federació Internacional d'Hoquei qui va ser el que va intercedir xavacanament per tancar-nos la porta als morros? (i em quedo aquí, no seguiré posant exemples) Allò va ser per esport, o per política? Què passa, ens ho hem de callar? Però no crec que el missatge de l'anunci sigui 'putos españolitos menosmola que no ens deixen jugar representant Catalunya'... bàsicament perquè no porta enlloc
Penso que el missatge, que és força constructiu i engrescador, és 'Titos, ara hem de fer el préssec en partits amistosos però hem d'insistir, que ho acabarem aconseguint'. És fer política, això?

3. És política sortir al mig d'un camp de futbol, crec que del València, amb una pancarta de 'agua para todos' recolzant el PHN ppero (merci Geranio per recordar-m'ho)? No deu ser-ho, perquè va ser mostrat a totes les teles i ningú s'ho va plantejar... YO ESTAL CONFUNSO

En fi, que si el volen prohibir serà perquè els dóna la gana i estem com sempre. Si jo haig d'acceptar dutxes d'espanyolitat en cada esdeveniment esportiu internacional (ai, ai, ai que em poso a parlar dels catalans de la selecció de bàsquet i, com no, de l'a por ellos) perquè Espanya és un país i és normal (i legítim) perquè no puc sortir dient 'gent, que no em deixen competir com a català però ho seguiré intentant perquè sóc d'una nació'. Perquè és fer política...?

Benvinguts

2006-09-23T18:43:00.000+02:00

Bé, per fi intento posar-m'hi! portava mesos 'bloguejant', llegint aquí i allà, esports, política... Després va venir en Geri i tot seguit s'hi va afegir l'Edu. Poc a poc també vaig començar a descobrir, gràcies a ells, una petita 'comunitat' blogger fantàstica d'exvalldemies... en Puji, l'Óscar, Dani Rambla... ah, i no em vull oblidar de l'Eulàlia o en Manel. En fi, que em vau fer entrar el cuquet i... als mesos de gestació, he obert Bar de Fumadors (plas, plas, plas...), un lloc perfectament adaptat a la normativa vigent per on espero que passeu i us hi sentiu còmodes.