Que què?

L'Imma és guay. Més encara, és 'cool', un mot que comença a córrer per aquí i que té una àurea de modernitat que també li fa justícia al partit de l'Imma. Això sí, més enllà de què són l'esquerra verda, fins ara no tenia gaires més referències de quina era la seva Postura, així, en general i amb majúscules (oju, segurament aquest és el meu problema... no el d'ICV).
Ara sé més coses. Per exemple que ella se sent més propera a un 'okupa' que a un especulador. Sent així, es mostra partidària de l'okupació sempre que aquesta no estigui vinculada a la violència. És més, ella creu que "si unes persones ocupen de manera pacífica un espai que fa 15 anys que està buit i li donen una funció social, aquests no són delinqüents". Res de passar per negociacions a tres bandes (administració-propietari-okupants), solucions pactades o tonteries d'aquestes on el cabron del propietari podria gosar a negar-se en rodó a cedir el SEU espai. Es declara 'antisistema', entenent que antisistema és aquell que es rebel·la contra les injustícies i rebutja que els seus impostos es destinin a qüestions militars (per a què metralletes si amb un encenedor pots cremar un contàiner. Vale, vale, ara estic sent injust).
Ella és 3a tinent d'alcalde de BCN gràcies als vots de ciutadans que pateixen un problema moltes vegades denunciat (Edu) i per al que encara no s'ha acabat de trobar una 'solució efectiva' (acabo d'escriure aquesta expressió i entenc el significat d''eufemisme amb dos parells de collons'). Persones que intenten complir la llei i que segurament descarten la 'política-de-fets-consumats-i-a-l'altri-que-el-bombin' que suposa l'okupació. En fi, persones que pensaven que el marc legal sobre el que s'aixeca 'el sistema' els protegirà en tant que compleixin les regles del joc. Doncs no. No per a l'Imma. L'Imma troba més preocupant i injust que es penalitzi l'okupació, un moviment de Robin Hoods moderns que es passa el tema de la propietat privada pel forro.
Bé, Imma, sí, aquest escrit és profundament tendenciós i en cap moment he mencionat que a 'Els Matins' de TV3 et van preguntar sobre aquest fenomen i no sobre les polítiques d'habitatge o la de construcció d'espais perquè les entitats socials hi puguin desenvolupar les seves activitats... potser les teves respostes haurien estat unes altres. De totes maneres, jo espero que a les properes eleccions (del que sigui) els únics vots que rebis vinguin d'aquesta gent. I ja que hi ets, perquè no els deixes el cotxe oficial perquè vagin a buscar birres?

Cuando fuimos los mejores

Aquesta magnífica cançó de Loquillo va com anell al dit per obrir aquest post, que vull dedicar a l'acte que va reunir, dissabte passat a Barcelona, als quatre presidents de les comunitats que integraven la Corona d'Aragó. Es trobaven per constituir el Patronat de l'Arxiu d'aquest referent històric-mític-llegendari..., empresa que finalment arribava a bon port després de més de dues dècades de litigis, cabrejos varis, discrepàncies i tal i tal (i que, malgrat la bonica capa de pintura que se li va passar dissabte, seguiran donant guerra).
Aquest acte que posa la pell de gallina a nostàlgics, interessats en la matèria, científics i erudits, dóna lloc a l'arxiu d'història mitgeval més important del món després del del Vaticà. El Palau del Lloctinent de la capital catalana serà la seva seu i la importància del mateix ha fet que el ministeri de Cultura espanyol vulgui proposar-lo com a candidat a convertir-se en patrimoni europeu, una categoria que estan definint els ministres de cultura de la UE. Els esgrogueïts documents parlen d'un gran regne que tenia els nostres avantpassats com a protagonistes i que el temps i les (males?) decisions dels seus dirigents van fer passar a millor (una altra, si més no) vida.
Avui, en ple segle XXI, per mi ja no té sentit reivindicar allò de "de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" amb voluntat de fer reviure aquell forçut i poderós Frankenstein. Hem evolucionat (sí, no?) i seguit camins diferents, ara tenim interessos i perseguim objectius que no tenen perquè coincidir. Malgrat això, aquella daurada grandesa sí que va deixar un llegat tangible i que encara avui perdura, després de tan de temps. Una llengua i una cultura comunes.
Mentre va durar la notícia, vaig decidir que no tenia sentit recordar les veus interessades que volen fer-nos creure que català i valencià són dues coses diferents, dels recursos d'inconstitucionalitat que tres dels allí presents han interposat contra el nostre Estatut, i de tantes i tantes altres disputes. Quina canya veure'ls allà, a tots quatre (sí, fa estona que estic obviant la presència de la Ministra de Cultura espanyola, que és la que presidia l'acte) fent referència amb la seva llengua, que és la nostra, a un passat comú.
Tant de bo actes com aquest serveixin perquè en el futur es tracti amb mooolt més carinyo i responsabilitat del que s'ha fet fins ara el tema de la unitat, la defensa i la promoció de l'única cosa nostra que encara batega i que ens recorda que fa molt i molt temps, junts, vam ser molt grans.

Qüestió d'Estat

En el darrer post li demanava fermesa i responsabilitat al govern, a l'hora de tirar endavant el tipus de pla que cregués convenient per posar fi a les accions terroristes d'ETA.
Com bé sabeu, els sociates, amb el suport de tots els grups parlamentaris, són partidaris de la negociació -política. Amb el temps se li haurà d'acabar afegint aquesta paraula-. Fins ara, aquesta via ha suposat un alto el foc, segons els cínics terroristes, permanent, i una certa -i d'altra banda lògica- esperança i il·lusió en la societat. Més o menys la mateixa, tot s'ha de dir, quan no fa tant de temps sentíem que la policia havia desactivat i detingut qualsevol comando, qualsevol peix gros etarra (això també ha succeït en època de diàleg. Sempre que s'ha donat). Els dos han aconseguit reduir i apaivagar l'amenaça terrorista, el que passa és que un alto el foc ho fa de forma immediata i total (poseu-hi l'aprox, si voleu), d'un dia per l'altre, mentre que a base d'òsties legals afebleixes l'organització, però estàs a expenses i amb la por de què, paral·lelament, s'estigui planejant una nova acció, gairebé imminent, en un altre lloc. És cert que la primera acabarà tenint un preu, s'ha de veure quin, però en tot cas, no serà fins que vagin avançant les negociacions que et podràs plantejar si és convenient pagar-lo o no. L'altre, d'altra banda, és més lenta però el preu polític és de franc. Malgrat això, hi ha un problema: és bastant provable que en alguna ocasió se t'envagi la mà de forma indiscriminada i converteixis allò en una reprobable, democràticament parlant, caça de bruixes: tancament de diaris, il·legalització d'organitzacions socials i polítiques... (corregiu-me si vaig errat, però en època d'aquelles eleccions on el PP tenia pinta de revalidar majoria absoluta, aquí patíem perquè aquella llei de partits que s'havia llençat contra Batasuna, no acabés d'apuntar, com semblava, a ERC, com a mínim a buscar-li les pessigolles).
Bé, cal que el responsable final de decidir (el govern), es liï la manta al cap, sigui fred, i valori qué surt més a compte. Intentant, és clar, obtenir tant suport com sigui possible. Es tracta d'una qüestió de prioritats: o bé, intentar evitar com més aviat millor més atemptats, sabent que aquí 'evitar' i 'com més aviat millor', impliquen algun tipus de factura política, que l'haurà. O bé, tirar pel dret tallant tots els tentacles de l'organització, això sí, enduen-te per davant al pop, als peixos, al corall... trigant més però sense passar per caixa.
En tot cas, és un Cas d'Estat, d'aquells que necessita el màxim consens i que té, inequívocament, un responsable final d'aplicar les solucions que surtin del parlament. L'oposició, evidentment, ha de fer sentir la seva veu, i un cop decidit el camí, fer costat al govern, sigui quin sigui. Perquè la naturalesa i la importància del problema així ho demanen, hey, és una opinió. Aquí però, no estem de sort. No només tenim un primer partit de l'oposició amb ganes de protagonisme que no para de cantar les bondats del seu camí, sinó que, en fer-ho, acostuma a preferir proclamar el gran error que implica el camí que ha decidit engegar el govern, amb la pèrdua de força i suports que això suposa, ja que, a més, divideix la societat per no parlar ja de les víctimes. Ara, a més, dins aquesta particular barra lliure d'accions desestabilitzadores també es permeten les desqualificacions personals i el dubtar de l'eficàcia del camí escollit (i que no és el seu). Aquí s'emmarquen les declaracions fetes pel seu líder l'altre dia al Congrés dels Diputats i en una entrevista a Onda Cero: "Si usted no cumple, le pondrán bombas, y si no hay bombas es porqué ha cedido" -serà, aquesta frase, l'ingredient principal dels seus futurs retrets al govern?- i "para ser presidente del gobierno, deberían exigir algo más que tener 18 años y ser español" -aquí en Rajoy, potser un pèl melancòlic, va oblidar que també és necessari rebre la majoria de vots i obtenir els suficients suports parlamentaris-.
En fi, el PP. El mateix que va dir immadura a la societat basca per no haver-los donat la majoria per governar en aquelles eleccions d'Euskadi on diria que en Mayor Oreja tenia tants números de guanyar. El mateix partit que va dir miserables aquells que dubtaven que ETA estigués darrera l'11-M... en fi, que clar que la unanimitat de tots els demòcrates en aquest tema és un dels objectius que cal aconseguir però... no voleu dir que ja són tots els que estan?

Apostes... clares

La posada en escena va ser similar a la d'altres ocasions però no va ser ben bé el mateix. Manifestacions multitudinàries a Madrid i a Bilbao en contra de l'atemptat (un més) d'ETA però... aquesta vegada una més que emprenyadora sensació de manca de seguretat a l'hora de decidir-se sobre la postura que cal adoptar a partir d'ara. "L'ara què?" es presenta com una pregunta més impertinent que mai, malgrat que no és, ni de bon tros, la primera vegada que ETA se'n riu de la voluntat d'entesa dels ciutadans que volen viure en pau, simplement això.
Després d'uns dies de 'flojera' socialista, provocada per la 'traïció' etarra, crec jo, també per l'evolució de les enquestes (ai, la intenció de vot) i la sempre ferma postura pepera (estarem o no d'acord amb ells, però ferma és, sens dubte), llegeixo amb esperanÇa que en ZP anirà avui al Congrés dels Diputats a demanar unitat d'acció en contra dels terroristes i a no desar el diàleg com a eina utilíssima de cara a posar fi a les accions d'aquesta banda.
Una aposta, no deixa de ser això, diferent a la de creure cegament en la força de la justícia i el tan cacarejat estat de dret (que, oju, també fan falta). Tal com ho veig, pensar que la via policial serà suficient per acabar amb aquests il·luminats suposa veure'ls com una banda criminal més: una colla de narcos, mafiosets de baixa estopa, aquests nous grups d'albano-kosovars amb entrenament militar... que tenen en el delicte la seva finalitat. I això no és ben bé així. ETA té 'ideologia' i 'raons'. Això no la fa menys culpable (només faltaria) però sí li proporciona un nexe (no les pistoles) que uneix al jove que crema un caixer automàtic o la seu d'un partit, al que es planteja fer-ho i a l'adult que prem el gallet o posa una bomba. Pel que diuen els seus dirigents, matar no és la raó d'existir d'ETA, sinó que té objectius polítics que l'alimenten (de fet fa més de 40 anys que vénen nodrint-la).
La violència que les forces de seguretat exerceixen contra els etarres, la creació de 'màrtirs' arrel de determinades decisions judicials (cas De Juana), el no acostament dels presos (qüestió de dret, no de cessions), la impossibilitat de què un poble pugui decidir cap a on vol anar... són alguns dels motius que mantenen viva aquesta organització que hauria d'haver desaparegut fa tan de temps. Vagi per endavant que cap d'aquests motius em sembla (qué cony... NO SÓN!) suficients com per justificar cap acció armada, però és que no sóc jo, ni cap de vosaltres, ni ningú dels que avui ocuparà el seu escó al Congrés, el que les decideix.
El pes d'aquests motius en determinats sectors del món abertzale (oju, que aquest mot no significa infern, malgrat el que donen a entendre molts telediarios) és massa gran i convenç massa gent com per pensar en combatre el foc només amb foc, i el que es pitjor, ha garantit i garanteix el relleu generacional. Quantes cúpules dirigents han estat desactivades? Quants 'cops definitius' ha entomat la banda?
Dit això, també s'ha de ser conscient que el diàleg, entès com a esport, cansa. Parlar per parlar no porta enlloc i dir que parles, sense fer-ho, encara et deixa més a prop del punt on ets, aquesta és la sensació que jo tinc sobre el procés tan excessivament matxacat per part d'en ZP. Encarar un procés de diàleg amb tabús serà inútil i fins i tot contraproduent (ja ho ha estat). Això de no pagar preu polític... ho veieu possible? quines són les prioritats que cal tenir clares? Ens creiem allò de què no hi ha d'haver vencedors ni vençuts? L'objectiu és treure's de sobre l'amenaça terrorista costi el que costi o el que es vol aconseguir és fer-ho mantenint intactes determinats límits (la constitució, per exemple)?
La resposta a aquestes i a d'altres preguntes són les que cal tenir clares si l'aposta per acabar amb el terrorisme d'ETA ha de tenir en el diàleg una de les principals eines d'acció. En aquest tema no crec que sigui possible nedar i guardar la roba. O és que es pretén convècer aquesta gent de què baixi del burro sense oferir cap contrapartida a canvi?
Així doncs, si l'aposta d'aquest govern és la negociació (també s'hauria de començar a parlar amb propietat), endavant, per mi segueix sent el camí a seguir. Ara bé, si la cosa ha de seguir amb posturetes, mitges tintes i voler quedar bé amb tothom per tenir les esquenes cobertes davant un possible fracàs... que no ens enganyin. Potser el foc contra el foc no serà prou efectiu, però com a mínim sabrem a què atenir-nos.

PD: entenc que aquest és un tema que pot ferir sensibilitats, així que espero no haver semblat massa frívol. He volgut expressar la meva opnió sobre aquest tema, demano disculpes si he pogut ofendre algú.
PD2: sense que tingui res a veure amb tot l'anterior. Moltíssimes gràcies per tot el suport que m'heu fet arribar aquests dies. La vida, malgrat tot, ha de seguir, i ajuda molt saber que un va tan ben acompanyat. Gràcies.

Per a tu

Avui fa tres dies que es va esgotar l'optimisme i que la realitat, en la seva versió més crua, se'ns presentava en forma de diagnòstic, contundent i dolorós. Te n'anaves després de gairebé un any i mig de lluita. Exemplar, orgullosa, vital... tan humana, tan teva. Sempre hem cregut en tu, fins i tot quan tot els senyals no deixaven lloc per a la fe. En vas guanyar tantes, de batalles. He tingut molta sort de créixer al teu costat i al de la mama. Ja no em podré mirar en el teu mirall, però tinc molt clar quina era la imatge que s'hi reflexava. El teu amor cap a la teva família i amics, les teves ganes de viure, el teu esforç, les teves idees sempre clares, la teva honradesa, la sinceritat, les converses, els teus consells, la teva capacitat per escoltar... tantes i tantes coses bones que et feien únic. T'estimem molt, papa. Mai deixaràs d'estar entre nosaltres.