28 de novembre 2006

Videos de primera

Després del fètid vídeo amb el que CiU va començar a hipotecar-se el futur a la Generalitat i el putrefacte sobre la violència d'ETA durant el període de govern de Zapatero, fet i promogut per persones igual de putrefactes (així com mentideres) i en el que només els va faltar recórrer a imatges d'Akira per donar una sensació més caòtica, el PSOE n'ha fet un altre posant en evidència al PP. Tot i que haig de dir que la credibilitat d'aquests documents, per norma general, SEMPRE està en entredit per venir d'on vénen, en aquesta ocasió trobo molt idoni el que han tret els sociates.
I és que no fa tant, al '98, la negociació amb el 'Movimiento de Liberación Nacional' (definició d'ETA feta pel refatxa de l'Aznar que si algun... demòcrata gosés a utilitzar avui dia seria objecte dels més vils atacs per part d'aquesta colla de falsos miserables) sí estava de moda a la casa del carrer Génova. No hi havia lloc per a vencedors ni vençuts i el fet de cedir en determinats aspectes (acostament de presos, excarceracions...) en nom de la pau SÍ tenia raó de ser, malgrat que la kale-borroka no s'aturava així com tampoc els robatoris d'armament per part d'ETA.
Vamos, gairebé calcat al període que estem vivint ara. El govern espanyol d'aquella època treballava per una finalitat universalment bona: posar fi a la violència d'ETA. Ho feia per la via policial i la negociadora, els únics mitjans sense els quals no es podrà assolir mai aquest objectiu, i l'oposició desenvolupava el paper que calia en aquell context, és a dir, no merdejar amb la postura contrària amb finalitats electoralistes.
Així doncs, el vídeo del PSOE, agafat amb la prudència necessària, fa memòria, quelcom que trobo que és 'd'agrair', més que res perquè, segons el PP, ara resulta que no hi ha res més repugnant que intentar negociar amb terroristes.
D'altra banda, el moment de fer-lo públic, tot i ser polèmic, ja que surt l'endemà de la mani convocada per l'AVT, també el trobo encertat pel protagonisme que van assumir els mateixos que, uns anys enrera, van caure en la temptació d'entregar España a ETA (si aquesta expressió serveix ara com a acusació, no veig perquè no ha de servir per definir el que ells volien fer al 98...).
Senyors del PP: aquest vídeo no insulta ni pretèn ofendre a les persones que es manifestaven demanant l'aturada del procés negociador. El que sí que fa és posar-los a vostès al seu lloc, demostrant que són una caragirades i uns deslleials per als que val tot si serveix per augmentar el seu nombre de vots. Deixin de ser tan carronyaires i assumeixin amb responsabilitat el paper que el primer partit de l'oposició a Espanya ha de jugar en aquest tema. La disidència és completament lícita, i l'escepticisme és inevitable (perquè és completament cert que els terroristes, tal com estan demostrant, no són de fiar), però hi ha maneres i maneres d'expressar-la, més lleials, més discretes, més constructives, més responsables i també més útils que no pas posar a la meitat de l'Estat en contra del govern i utilitzar associacions de víctimes, algunes encapçalades per personatges amb més ganes de jugar un paper polític que no pas de defensar-les.

24 de novembre 2006

Tendències o... el nostre pa de cada dia (d'ara en endavant)?

El missatge polític i la ideologia dels partits -en aquest cas catalans-, així com el que ajuda a determinar el vot dels catalanets de carrer (clasicus catalanis) s'ha vingut reflectint tradicionalment en dos fantàstics eixos dels que segurament n'heu sentit a parlar milions de vegades: el socioeconòmic (dreta-esquerra) i el 'nacional' (el que faria referència a una política marcada per un sentiment identitari de pertinença des d'espanyol a català).
Els 23 anys de govern de CiU, incloent-hi els vergonyosos (van ser 'feotes' en el seu moment i CiU ha demostrat que no n'estava precísament orgullós, recentment) pactes amb el PP, representaven un estil de fer política des de l'eix 'nacional' (amb matisos, però estareu d'acord amb mi que la clara identificació de CiU com a partit de centre-dreta -i nacionalista- és més recent i també més ambigua que no pas la seva definició en temes de política identitària).
Ara, i des de fa fa tres anys, la sortida de CiU de la Generalitat ha coincidit amb un canvi cap a una preeminència de l'eix socioeconòmic (manen les esquerres o els partits autoanomenats progressistes). L'aparició de Ciutadans posaria encara més èmfasi a aquesta tendència.
El cas és que amb tota seguretat avui estrenarem la segona legislatura en què la política catalana girarà preferentment al voltant de l'eix socioeconòmic. La cosa, a més, té pinta d'eternitzar-se. Més que res per lo estreta que ERC es mostra amb el líder més guapo de tots els partits polítics de l'univers i els motius que ha donat: CiU no volia lligar-se la manta al cap i avançar de forma decidida cap a la independència -el sostre que marca l'Estatut ja està prou bé (per ara)-, sent així, ens hem decidit per les polítiques socials i progressites (literal). Així doncs, es pot afirmar que l'eix nacional en la política catalana camina cap al paper de simple afegitó de la ideologia dels partits catalans? S'està intentant que el missatge identitari s'insereixi en l'eix socioeconòmic ("tot és política nacional", Carod dixit)?
Com a independentista que sóc, en primer lloc veig que aquesta tendència, si bé ens vulgaritzaria, perquè ens restaria singularitat, ens faria més semblants a d'altres 'ecosistemes' polítics de països 'normals' (ningú dubta, per exemple, de l'espanyolitat del PSOE i del PP a Espanya). Fins aquí correcte, tal com jo ho veig.
Ara bé, i això contradiu el punt anterior, no crec (us segueix parlant un independentista, potser alguns ho veureu diferent) que els partits presents al Parlament pensin única i exclusivament en clau catalana (diferència bàsica respecte als països 'normals' dels que us parlava abans). Per tant, si enlloc de tendència estiguessim parlant que aquesta legislatura enterra definitivament l'eix nacional, el tema deixaria de barrufar-me.
Com ho veieu? Jo crec que la clau està en la consideració que els partits catalans li donen al nou sostre que ha posat l'Estatut. Pel PSC Montillesc, sobradament suficient; per ICV, el que digui 'la mama' (PSC) més el que pensi el 'papa' (ERC); per ERC ni de conya, tot i que per ara caldrà explotar-lo, ja que la majoria diu que el nou text mola mazo i ara ja és tard per anar més enllà (cal esperar); per a CiU és un triomf personal, així que caldrà lluir-lo tant com es pugui (o sigui que, si s'ha d'anar més enllà, s'haurà d'esperar una llaaaarga temporadeta); pel PP s'hauria d'eliminar (tot i que a d'altres comunitats hi ha cosetes d'aquest Estatut, inadmisibles per a Catalunya, que estan guays); i de Ciutadans... millor ho deixem, no?
En refinitiva, jo crec que a l'eix nacional li queda una llarga època a l'ombra pel que fa a protagonisme efectiu (que no efectista) en la política catalana (amb el beneplàcit de CiU i ERC, ambdós per motius partidistes), tot i que, per sort, no se l'ha de donar per enterrat. Qui el pot fer renèixer durant aquesta presumible època 'd'ostracisme'? té la seva mandanga, però dependrà de les ganes de provocar que tinguin Ciutadans i el PP.

19 de novembre 2006

Neix... Patitzant

Aprofito un tema que viu a la frontera de la política i l'esport (com si només n'hi hagués un, d'aquests) per presentar-vos un nou blog, Patitzant, que deu el seu nom a la retòrica nuñista i en el que vull reivindicar 'l'ofici' d'analista esportiu a lo Gran Hermano (passional, entregat a uns colors i marcadament subjectiu) que tanta sortida té en diaris com l'Esport o l'As. Com sempre, hi sereu absolutament benvinguts. Serà com la sala de ball del bareto.
Anem a l'aperitiu del que us parlava al principi del post. A la foto que l'il·lustra surten dos titos jugant a... Raquetbol, un esport que neix de la mutació de l'Squash i en el que Catalunya pot competir internacionalment rollo el Korfball o el Pitch and Putt. Bé, la veritat, el Raquetbol no m'interessa un pijo però celebro que, poc a poc, Catalunya s'asseguri un paper protagonista en més i més esports. Això sí, el cas del Raquetbol posa de manifest, tal com jo ho veig, l'arbitrarietat en la que es mou l'esport de competició a nivell internacional. Federacions esportives minúscules amb quatre socis que podrien viure en un pis de 30 m donen barra lliure a l'entrada de nous que ajudin a engrandir-la i, per tant, que n'evitin la desaparició. S'ajuden, com no, amb l'argument de què són organitzacions privades que integren membres també privats, PERÒ al tanto, que en el cas de l'hoquei (una vez más, gracias Essssssppppppaña), això és un sí però no (però no què?), perquè en ser un esport amb més ressò, passa que l'admissió de nous membres té més 'connotaciones', com diria el filòsof Zapatones. Després ve l'admissió de membres només si són estats per part de la UEFA i FIFA... total, que no hi ha un únic criteri i penso que així ja els hi va bé per evitar convidats incòmodes. Això, evidentment, permet actituds discriminatòries respecte determinades federacions (Catalunya ho pateix ara mateix amb el Rugby, igual que abans amb l'Hoquei).
L'argument de què la política no es pot barrejar amb l'esport desprèn una pestilència de proporcions gegantines en aquests casos i... som nosaltres, per variar, qui en patim les conseqüències. Així doncs, cal mantenir la pràctica que s'ha dut a terme fins ara de seguir buscant escletxes dins aquest sistema de merda per seguir-nos colant als organismes internacionals de tants esports com ens sigui possible. No per res, sinó pel gran suport que, penso, aquest tema té al darrera.

12 de novembre 2006

Amor, obsesión i motius estratègics (joder, ja semblo en Rivera!)

Dit lo dit al post anterior. Permeteu-me ser incoherent (se m'ha acudit ara!) i tornar a rebuscar en el que ha passat aquests dies per explicar-vos alguns motius pels que penso que L'Entesa Nacional de Progrés (hi havieu caigut -perquè jo ho acabo de fer... Entesa -PSC-, Nacional -ERC-, de Progrés -ICV-?), en concret l'Entesa Nacional, tingués un pacte anterior als comicis, sobretot si ho mires en clau estratègica:

1. Extreure a la mina de CiU ha estat més difíl del que es preveia. El relleu d'en Pujol no s'ha sabut explotar tant com s'esperava. CiU segueix tenint molt de poder i governar amb ells podria haver estat perjudicial. Els convergents (els d'unió a roda) han demostrat sempre tenir molt mala baba amb ERC, i entenc que s'hi pugui desconfiar... més a aquestes alçades de la partida. D'altra banda, si han apostat per la via catalanoprogressistaiolé és perquè confien que es podrà fer una bona acció de govern i, sent així, també serà més fàcil intentar reemprendre la sangria (en aquestes darreres eleccions, la font sembla que s'ha posat a xuclar enlloc de rajar) de vots a base de deixar podrint-se a CiU a l'oposició una legislatura més i tu amb una bona tasca de govern a l'esquena.

2. El PSC sembla que no acaba de donar la talla en res. Perquè pel que s'ha demostrat, no es prou d'esquerres com ICV, no és prou sobiranista com ERC, ni alhora prou 'espanyolista' com Ciutadans... a banda de no ser prou engrescador com per arrossegar més gent a les urnes (l'abstencionista, acostuma a ser preferentment d'esquerres...). Anant la cosa així, seguim la bossa que perd, no?

3. Volem ser primers, fale, però de moment som tercers i l'únic que creix és el que ens ve per darrera.. El missatge d'iniciativa cada cop s'assembla més a un copiar-pegar del d'ERC imprès en paper reciclat. I això, juntament a la conjuntura i a una hàbil posició davant l'enfonsament del Titànic, els hi està anant de meravella. Jo diria que és força semblant al que parlava abans sobre la relació CiU-ERC, però aquest cop ERC és el catxes de la pel·lícula i li pot sortir bé juntar-se als iniciats per poder taponar el seu creixement. Si, com suposo que esperen, la cosa va bé, tothom podrà fardar d'aquesta acció de govern, i això penso que pot afavorir al fort.

De ben segur que hi haurà molts votants d'ERC i nacionalistes en general decebuts per la decisió d'en Carod & Cia (i això que eren com nosaltres!), però és d'esperar que la memòria política perdi pes si les coses van bé. A més aquest risc l'assumeixes tiris per on tiris.

Per tot això, i pensant en clau de partit, crec que la d'ERC és una aposta que necessitava conèixer els resultats de les eleccions per veure cap a on es podia anar millor.

La motxilla, o... no serà millor per a tots començar de zero?

La imatge que he trobat en aquest blog serveix per il·lustrar força una part del que vinc a dir... que ja us aviso que és algo un pèl reiteratiu. Ja està. Prou.
Passats 11 dies des que es van celebrar les eleccions, tothom ha d'haver tingut temps per curar-se tranquil·lament la seva ressaca. S'ha arribat a final de trajecte i, com l'Au Fènix, el tripartit ha renascut de les seves cendres amb un nou cap, Montilla, i una nova identitat, l'Entesa. El mateix 'bitxo' amb un cos que es presenta 'tunejat'. Unes modificacions que potser serveixen per adaptar-se millor al medi.
Aquest animal polític, tot i tenir els mateixos colors d'abans i un aspecte semblant al que recordem, s'ha guanyat un tracte de nouvingut. Recordar la torpesa i la bicefàlia del seu avantpassat, o especular amb què l'origen del nou plumífer és una proveta amb un embrió congelat abans de la campanya, ja no porta enlloc. Com tampoc porta enlloc retreure-li al líder més guapo de totes les oposicions hagudes i per haver el que se li retreu en la imatge que obre aquest post, ni els seus pactes (ja pleistocènics) amb el PP, ni que tingués a ERC com a segon plat en les negociacions per enfilar-se al número ú de la Generalitat. Les coses són com són i el nou Govern és la primera pàgina d'un quadern que té l'Estatut com a pròleg. Tindrem (tots) un nou president i mereix, d'entrada, un respecte institucional i un reconeixement de què ha arribat on és utilitzant mètodes totalment vàlids. Una altra cosa és el paper que hem de tenir nosaltres, que no ha de ser un altre que el seguiment ACTIU de la seva gestió. Sense exclore, per descomptat, el color del vidre amb què ho mirem, que per això estan les tendències ideològiques.
Jo d'entrada trobo bé aquest esforç que s'està fent per part dels tres partits de donar una imatge de més unitat. Sóc conscient que aquest nou govern no tindrà l'empenta sobiranista que podria haver tingut si els protagonistes fossin uns altres. Però és que tampoc es pot dir amb seguretat que un govern CiU-ERC, tot i l'indiscutible atractiu que té aquest pacte per al públic nacionalista-independentista, representaria i satisfaria millor les necessitats que té el país (i amb això no vull que s'interpreti que menystinc aquesta opció, de la que jo n'era partidari). D'altra banda, si bé estic d'acord en recordar tant com faci falta que SOM a Catalunya (amb el que això HA de representar), no està de més prioritzar la via dels avantatges que ha de tenir SER a Catalunya.
En aquest sentit, estic plenament d'acord amb en Carod en què política nacional ho és tot, des de seguir amb la NORMALITZACIÓ del català (que queda un camí llarguíssim per recórrer, per molt que diguin quatre -ah, no, que són tres- cínics) fins a treballar per millorar les pensions o fer més escoles bressol. Amb un nou Estatut, s'ha de demostrar que les reivindicacions nacionals no han estat simplement el camí per aconseguir una major trempada amb una Catalunya més sobirana. Més autogovern s'ha de poder traduir en una ferma (en constitució i extensió) contribució a la qualitat de vida dels ciutadans. És aquí on té el seu repte el nou govern i per on se l'ha de burxar CONSTANTMENT. És aquí on TOTS els catalans veuran si serveix d'alguna cosa 'engreixar' la llista de competències de la Generalitat i empènyer tots junts per fer-ho, o si aquests, com tots (lectura simplista, inexacta, facilona i majoritàriament errònia però recorrent fins a les catxes), s'acabaran enrocant en el 'latiguillo' de l'amor a Catalunya, el fantasma que amenaça des de Madrid, o jo la tinc més grossa que tu (la catalanitat) etc, etc. Sobre això he de dir que és una bona senyal que ERC accepti (a falta de veure com ho entoma en el dia a dia) que el nou govern només ha de tenir un cantant solista -fet que dificultarà algunes actituds recents provocadorament exhibicionistes i contraproduents-, i que l'únic que queda és repartir-se els teclats, la guitarra, i el baix i fer que el grup soni conjuntat i prou engrescador (només he parlat del paper d'ERC perquè ICV ja té interioritzat l'actutid servil, amb les coses bones i reprotxables que se li suposen, des del principi). Això pel que fa al govern.
A l'oposició li demano que es preocupi del que és important. I que en Mas no hagi pogut aconseguir la presidència ja no ho és, d'important. A CiU li demano (si puc) que es guanyi una credibilitat que per mi està en entredit, perquè la seva no ha estat fins ara una oposició ni lleial ni constructiva (és una opinió). I als altres dos només dir-lis que són les seves idees el que els ha portat on són, no el fet de criminalitzar ningú (senyors del PP, de Ciutadans... i del PSOE, la ideologia d'ERC no la fa ni perillosa, ni sospitosa de res objectivament nociu). Per tant, tenen quatre anys per guanyar-se l'atenció de la gent amb propostes, propostes i més propostes.

10 de novembre 2006

Amb aquest me-me'n ric dels interrogatoris policials

01.- Nom/nick: Albert Canudas Arroyo / Kanuddao, Kanu, K (aquest me’l vaig posar jo i encara el promociono de tant en tant), Notorious Bigg (llarga història meva i de l’Edu)...
03.- Data de naixement: 24 d’octubre de 1978
05.- Tatuatges: De moment cap, però veig una TX a l’horitzó.
06.- Estàs enamorat, o ho has estat alguna vegada? Sí.
07.- Has viatjat a un altre país? Cuba, Brasil, França, Alemanya, Anglaterra, Holanda, Portugal, Espanya i Torallola.
09.- Has patit alguna fractura? No en recordo cap, ara, lesions musculars, les que vulgueu i més...
10.- Salsitxes o hamburgueses? Els americans van venir al món només per inventar la Big Mac, és l’única cosa bona que han fet. Els frankfurts de la Riera són espectaculars. Hauria de veure els bífidus que porta cada cosa per decidir-me.
11.- Pepsi o Coca Cola? No hi ha color, Coca cola.
12.- Cervesa o vi? Vi-no dios al mundo con tanto ardor, que al hombre que era tonto, lo hizo trabajador.
13.- El got, meitat ple, o meitat buit? Estant així… simplement no està ple i s’ha de plenar.
14.- Número de sabates? Preguntar a ma mare o a la Berta per una resposta més precisa. Diria que entre el 41 i el 42.
15.- Número preferit? 10, Maradona i Oliver Aton van deixar una petjada inesborrable (també he dut el 14 i el 7 també m’agrada).
16.- Supersticions? No, però ni de conya passo per sota una escala.
17.- Estil de música que acostumes a escoltar? Maquinilla (i la majoria de gèneres que s’inclouen en aquest mot), Andrés Calamaro (un estil de música en ell mateix), i a partir d’aquí de tot que no sigui música clàssica.
18.- Cançó que escoltes ara (o la darrera que has escoltat)? Mi soledad y yo, d’Alejandro Sanz, i Linger de The Cranberries. Obres mestres.
19.- Flor predilecta? Ara totes són comestibles.
20.- Disney o Warner BROS? Warner Bros, sens dubte.
21.- Restaurant Fast Food preferit? McDonald’s!!!!!.
22.- Darrera visita a l’hospital? Tema delicat… deixe-m’ho en què començava a semblar-me a en Goku (no donaré més detalls).
23.- Color preferit? Vermell, groc… m’agraden els colors cridaners.
24.- Com et veus d’aquí a deu anys? No tinc capacitat per projectar la meva imaginació tant lluny. Respirant amb normalitat.
25.- Qui t’ha passat el meme? En Geranio.
26.- Qui, de tots els teus amics viu més lluny? En Txamu (Jordi Ramon), a Lasarte.
27.- El millor de trobar una il•lusió? Que ja tens un motiu important per llevar-te cada dia.
28.- Què canviaries de la teva vida? La xifra que marca el meu compte corrent.
29.- CD preferit? El doble CD que va treure Calamaro abans de El Salmón, Honestidad Brutal.
30.- Millor sentiment? Culló, és difícil… l’amistat està bé però n’hi ha tants d’importats.
31.- Primer pensament quan et despertes? 5 minuts més…
32.- Les tempestes, t’agraden o t’espanten? Com més bèsties millor, sempre que estigui a cobert...
33.- Si poguessis ser una altra persona, qui series? Un artista que visqués de vendre els seus quadres.
34.- Una cosa que sempre portes posada? Una goma vermella del cabell que és de la meva xicota (la Berta).
35.- Que hi ha a les parets de l’habitació on et trobes ara? Sentències curioses de personatges variopintos i alguna foto graciosa.
36.- Què hi ha sota el teu llit? Un altre llit.
37.- Escriu alguna cosa a la persona que t’ha passat el meme: que és un crack en absolutament tots els aspectes de la vida.
38.- Què és el que mai faries a una persona? No m’agrada enganyar a ningú.
39.- Esport predilecte? Fubbol, fubbol, fubbol, fubbol!!!!!!
40.- Tímid, o extrovertit? Malaltíssament tímid. Què seria de la meva vida social sense els meus amics i la meva xicota?
41.- Què t’agrada que et regalin? Samarretes d’equips de futbol (com més exòtiques millor).
42.- Què és el que menys t’agrada del teu cos? Masses coses... però tampoc m’hi capfico massa.
43.- T’agrada llegir? Sí, però sóc el pitjor lector de l’univers.
44.- Quins idiomes domines? Català, castellà, anglès d’aquella manera i sé guanyar-me una òstia en francès.
45.- El teu passatemps preferit? La tele i la play, però no hi ha res com entaular-se amb els col·legues.
46.- Platja o muntanya? Per defecte platja, però la muntanya també mola mazo.
47.- Equip de fútbol? Els Txungais i el Barça (i CE Mataró i Atlético de Madrid).
48.- A qui assignes aquest meme? Edu (per seguir amb el cercle viciós)

07 de novembre 2006

Preciós

Com que per sort no tot a la vida és política, surto del bucle dels últims posts només per felicitar l'Espanyol pel detallàs que va tenir diumenge passat amb en Puyol. Pericos, us tinc molta ràbia, però tant de bo allà on hi hagués rivalitat tothom tingués la mateixa capacitat que heu tingut vosaltres per recordar que, abans que oponents, hi ha veïns, col·legues, companys, coneguts... hi ha persones.

FOTO: WWW.ELMUNDODEPORTIVO.ES

05 de novembre 2006

... and the winner is... Mon-ti-llaaaa


Primer intercanvi de cops en calent després d'enterar-me de... la notícia. Anunciar que es vol encetar un camí, pel que fins ara s'ha dit, no vol dir anunciar que s'ha arribat al Km.3 del mateix. O sigui que com que en política tot és possible, em dono temps a què es desencadenin les notícies per seguir pensant que encara es pot encetar una altra via. Malgrat això, tot sembla indicar que, davant la bifurcació, ERC s'ha tornat a deixar seduir pels verds prats i els camps de roses color salmó que acompanyaven el trajecte, enlloc d'un viatge en limo amb una alegre gralla entonant una música triomfant durant el viatge però amb un partenaire més aviat onanista. No ho entenc, però també he llegit que ERC veia a en Mas massa 'calentabraguetes'... vamos, que fins i tot tenia planejada una colleja a mig camí i abraçar-se a la sociovergència (una teoria que em sembla una mica rebuscada, d'altra banda). En fi, insisteixo, de moment... ni ho entenc ni m'ho esperava d'esquerra. Ja ho he dit!... Però si l'oferta de CiU era força més temptadora... ja us ho heu pensat bé?!
Vale. Prou de drames. Parlem de legitimitat. Un debat que sortirà i que per molt que jo no vulgui tripartit, no trobo que sigui just. Legitimitat, tota. Perquè, de confirmar-se tot això, per molt que CiU hagi guanyat en vots i en escons... no seran capaços de formar una majoria de govern. En aquest cas, dir lo del pacte de perdedors és apel·lar a l'argument del cuento de la vieja, i en aquest terreny, cal dir que l'equip que formarà l'executiu té un suport en vots, i escons, superior (penso que el vot ideològic està per sobre del tàctic). A més, que aquí no votem presidents sinó llistes! mal que ens pesi. Nominem a uns senyors/es perquè ocupin un escó en nom d'un partit i... que la fuerza os acompañe (ja que no podem monitoritzar-vos nosaltres)!.
Doncs això.

03 de novembre 2006

La illa dels autodesterrats


Com que un ha estudiat el que ha estudiat, deixaré primer unes línies per al llenguatge políticament correcte: comptar amb un partit més al Parlament és positiu perquè de seguir els mateixos podríem acabar entrant en un bucle (si no hi érem ja) de deja-vu constant. S'obre una mica més el ventall d'opcions polítiques representades i tal i tal. I perquè no dir-ho, rescaten una manera de fer política 'sin paños calientes', que també és sana. De causa-efecte: els partits de sempre havien oblidat determinades sensiblitats i els 'despechados' s'han buscat la vida. Una miqueta (sense dir que són la mateixa tribu d'indesitjables, que no se'm malinterpreti) a l'estil dels motius que els analistes van donar per explicar l'ascens del Front Nacional de Le Pen a França: els partits grans responien amb vaguetats al fenomen de la immigració a França (en aquest cas seria la sempiterna presència de l'elemanet nacional -català o espanyol-) i el seu partit parlava del problema i aportava solucions (populistes i demagogues, però donant la sensació de tenir la resposta al problema al cap i a la fi). I per últim, tal com jo ho veig, pot resultar a la llarga positiu, perquè fragmentarà el vot 'espanyol': de moment ha començat mossegant al PSOE (sense embuts) i ja n'ha rascat alguns del PP. En fi, que plas, plas, plas...
Vale, ara que ja he fet un parell de glopets al cafè i estic en ple subidon, a por ellos. Ciutadans és un plat de menú aparentment ben guarnit que només té com a ingredient l'amanita faloides. De fet, des que veig a l'exhibicionista bilingüe miro amb més respecte el PP. Perquè la delegació de l'Imperio a Catalunya té, com a mínim, un projecte. Amb les seva ideologia lliberal, la seva visió de la política catalana en clau espanyola i aquelles coses tant... efervescents. Quelcom que agradarà o no, però que al cap i a la fi és una opció complerta i pensada. Però és que aquesta gent han aconseguit vendre el seu greixós fast food dedicant-se única i exclusivament a l'idioma, a la identitat i aixecant el seu discurs sobre els típics slògans que et pot recitar un col·leccionista de merchandising de 'gallina blanca'.
Ideològicament es defineixen com un partit socialdemòcrata liberal (un concepte que, com a mínim, necessita una explicació a continuació per entendre'l), sobre el que no han donat més referències, i antinacionalista. Bé, aquest últim punt no està mal (per novedós), però en realitat què vol dir? Perquè el concepte identitari el tenen molt interioritzat: "Volem que es pugui dir sense embuts que uno se siente catalán y español (lo del canvi d'idioma cada cinc paraules, si es fa a propòsit, jo crec que és de psicòleg) y que no et diguin fatxa". Mmmmm comencem amb filosofia profundament... falsa i carregada de tòpics que apelen més a la bilis que a la raó. Més que res perquè si mires les enquestes que es fan normalment sobre aquest tema, el 50% (má-o-meno') de població a Catalunya deu sentir-se absolutament insultada, cosa que se'm fa difícil de creure. CiU, PSC, ERC, ICV, PP, fins i tot! en té ple de votants d'aquests que no crec que s'hagin de sentir dir aquestes coses. Tots sabem el que es vol dir amb fatxa, i sentir-se espanyol, català o el que sigui no té res a veure amb ser-ho, de fatxa.
Ahhh, i l'idioma. Defensa 'estricta' del bilingüisme (és clar, del bilingüisme que es podria defensar a... Sòria). Castellà a TV3, perquè és la tele dels catalans i els catalans som bilingües. Clar que sí, tiolisto. I les altres 6 (com a mínim) teles generalistes, no les mirem també els catalans? perquè fora de la programació per a Catalunya de TVE (que no sé de quantes hores és), la presència del català es redueix a un parell d'anuncis i a les rodes de premsa que els informatius cobreixen d'en Carod. Toma bilingüisme! Després ve lo de la immersió lingüística. Res de res perquè és discriminatori. Ole. Perquè no ho és la situació que es viu cada dia en la que un catalanoparlant ha de passar al castellà a casa seva perquè en algun comerç no l'entenen. I ho sento si algú que m'estigui llegint pensa que estic exagerant o que simplement m'ho invento, perquè jo m'hi he trobat masses vegades més del que a mi m'agradaria. O sigui, que més que l'equilibri efectiu dels dos idiomes s'ha de lluitar per garantir que tothom parli el que li doni la gana (mentres pugui. Que els idiomes serveixen per comunicar-se). Viure a Valladolid i no parlar ni entendre el castellà de forma 'conscient i voluntària' seria una postura gilipolles, no? Reclamar a Catalunya que cadascú parli la llengua que vulgui (sense invertir esforços per garantir el perfecte coneixement d'ambdues) quan les dues són oficials, és de passota que es vesteix de llibertari per amagar que, en no tenir cap tipus d'apreci per una de les dues llengües, que no jodan la marrana amb el fet d'haver d'aprendre-la (ja no parlem d'invertir mitjans perquè això sigui així).
Fins aquí dues primeres espases de la seva defensa dels interessos de la 'ciutadania' catalana. Després alguns toques més generals (que no es digui que no 'pensen' en tot...) nova llei electoral (l'etern tema que s'ha hagut d'anar aplaçant perquè és una arma massa llaminera com perquè els partits es posin d'acord es desencallarà pq aquesta colla ara diguin que volen canviar-la), llistes obertes (una pijada que en el fons no soluciona res, perquè no deixa de ser un gra de sorra enmig de la platja)... I demostracions de que vénen per a redimir-nos: res de pasta per a les seleccions catalanes (un exemple si voleu menor, però que no deixa de tenir al darrera una ILP amb més de mig milió de signatures -de ciutadans- a favor -que ja voldrien aquests venedors de crecepelo en forma de vots-), i els grans 'neons': política per als ciutadans (?), habitatge (bien!)...
En resum, jo a aquesta gent no puc veure-la, entre altres coses per la manera messiànica amb la que han irromput en el Parlament. Arriben oblidant que, en el fons, són una malaltia que s'ha instal·lat a la nostra política producte d'un virus que es diu abstenció. Potser sóc injust, però molt d'això n'hi ha. Lluny d'una aconsellable prudència, entren xul·lejant i desafiant unes forces que segur s'han deixat moltíssimes coses al tinter i passen massa temps mirant-se el melic, però que porten un bagatge suficient com per saber que en aquesta societat hi ha temes amb els que cal anar amb compte. 3 putos escons i ja es veuen amb cor de descartar opcions polítiques amb molt més suport que ells: que si progressisme però sense ERC, ni CiU (nacionalisme conservador). I doncs, què us queda, cony de garrulos? El PSC suposo que tampoc (que tenen reductes provincians, tot i en Monti), ICV... buf, però si cada cop s'assemblen més a ERC! i el PP... en teoria tampoc, no? perquè pel que dieu, en ser de dretes i nacionalistes (Essssssspaña!) tampoc serien mereixedors de la vostra llum. 3% dels vots (que en numerologia ja hauria de ser vist com el percentatge del diable, no? perquè últimament hi ha masses coses dolentes relacionades amb el 3%) i veniu aquí a donar lliçons de no se sap ben bé què a una massa de votants en general que us veu el llautó i que passa de vosaltres.
Total, un partit que crisparà i molt, només per posar cachondos als quatre que disparen amb sentències com: "ej que no se integrang" referida als Immigrants de fora de l'Estat. Representen una gran mentida, descarada, (voluntàriament) aïllada, que espero doni pel cul només durant quatre anys i torni novament a les coves d'on va sortir.